Ara sóc jo qui tampoc faig cap post. El fet que s’hagin filtrat les sessions d’Oasis amb Death in Vegas del 2004 vol dir que, després del nou àlbum de Portishead i l’aparició per fi de Stop The Clocks, només queda una llegenda musical per confirmar que és quelcom més que un rumor i és diu Chinese Democrazy.

Tancat a les fosques i en plan mitòman amb els Gallagher dic fins demà.

Jo no acostumo ni a jurar ni a prometre però juro i prometo que no m’he passat a Adidas aquest últim any (1, 2 i 3) per aquest anunci, prova irrefutable, per altra banda, que el llançament del nou àlbum d’Oasis està aquí al costat. Sóc fan però no tant. O sí.

[ Mode Mitificador Off ]
Posar-los al costat de la bandera i l’escut del Liverpool potser no ha sigut la millor de les idees.

Gaudeixo com qualsevol altre de veure algú donar cops de cap a l’aire quan s’adorm en els transports públics. És una més de les múltiples filies relacionades que tinc. Aquells moviments de coll impossibles cap endavant, ulls en blanc i un petit fil de baba. I aquell despertar desorientat, mirant al voltant intentant identificar qui s’ha adonat del teu estat letàrgic. Per suposat, de tant en tant, jo també em relaxo i pateixo d’aquesta falta pública total de glamour. En la meva defensa diria que tinc la sensació de que tanco bé els ulls i que no deixo anar fluïts però els moviments de coll són tots meus, especialment anant en tren més enllà de les vuit de la tarda.
És en aquests instants de somnolència on tinc els meus micro-somnis. Petites partícules d’imatges ràpides amb un argument surrealista i instantani que culminen en barrejar-se amb la música de l’iPod. L’últim, pura psicodèlia mentre escoltava l’excessiva All Around The World d’Oasis, temazo de gairebé deu minuts (amb cinc de solos de guitarres i orquestracions èpiques), em transportà a una platja, unes onades amb tot de gent jugant a l’aigua i… Sants Estació.

Sé què és molt més cool trendy dir que has vist el documental que Martin Scorsese ha fet sobre Dylan i el seu impacte multi-generacional (i veure’l de veritat ja deu ser lo màxim) que asseure’t al sofà i mirar-te Lord Don’t Slow Me Down, el nou DVD rockumental que seguí a Oasis durant la seva última gira per Europa, Amèrica i Àsia. Però és que jo sempre he sigut més de gags i Oasis són un gag. O dos. O tres. Y además, siguen petando.

Dimecres passat, la Reich ens va preparar un sopar ambientat en Halloween, amb les seves làpides, creus, aranyes i teranyines. Després del sopar a base dels seus famosos canapès, va haver una entrega de premis on tots els regals van tenir motius nadalencs. Eclèctic però incòmode contrast per fer-me adonar que el nadal ja és aquí i les decoracions ja estan al carrer. Tindré de nou el mateix ren penjant del meu balcó? Serà el meu últim nadal en el meu pis animat, acompanyat per (aquests van ser els regals) un mitjó per regals, un Pare Noel de xocolata i un altre aguanta-postits? Perquè mai he apostat per cap altre decoració nadalenca. El que sí sé del cert és que aquest ha de ser un d’aquells millors nadals que he passat en aquesta vida, en els que no estic i me’n vaig ben lluny.
La nit de Halloween vaig voler tornar de casa de la Reich fent servir les noves parades Bicing de Guipúscoa però, més enllà de la mitjanit, ja no funcionaven. Va tocar odi. Així que vaig tornar ballant amb el meu iPod nou, que ha sofert la seva primera caiguda important i l’ha superat amb molt d’èxit.
El nadal és aquí. Algú per un una xapa d’Oasis? O al menys sabeu on en venen?