'Criptomnèsia garantida'.

What’s The Story, Morning Glory?

El que ha estat remarcable de la visita a la capital britànica, una ciutat molt oberta, amb llum i que dóna tota a exterior, és el fet que durant anys no he trobat ningú que hi volgués anar. La raó, òbviament, és que tothom ja hi havia estat i, abans de repetir una destinació, és respectable que sigui més atractiu invertir en paisatges desconeguts. Paradoxalment, molta d’aquesta gent que ja hi ha estat, acostumen a definir London com a la ciutat perfecte per a fer una escapada de cap de setmana i tornar pel simple fet de passejar-s’hi o anar de compres.
Finalment, la pobre Sílvie ha repetit per tercera vegada motivada per la possibilitat de visitar la Rothko Room a la Tate Modern, oberta al públic poc temps després de la seva última visita, fa prop de deu anys.
Com us explicaria la reacció de la filla pròdiga de l’artista rus (i nord-americà d’acollida) en assabentar-se de que, recentment i citant a un membre del staff del museu, havien posat aquestes obres a descansar. Cataclísmic.

Només espero que fos suficient consol assistir a la xerrada que l’escriptor Enrique Vila-matas va oferir casualment prop del nostre hotel, als Kensington Gardens. Diga-li karma, diga-li Déu, diga-li justícia poètica, però crec que va compensar els danys.
Jo, mentrestant, volia aixecar la mà durant el torn de preguntes i dir-li lo equivocat que estava amb allò de que París no se acaba nunca, que si que s’acaba, ja quan surts a allò que, comunament, es coneix com “les afores” o zona metropolitana, però no em van deixar.

I és que, al final, la nostra realitat més íntima ens atrapa i jo mai he sigut d’aquells que amaguen les seves intencions. I que el tema del pas de zebra d’Abbey Road està molt vist. Yo venía a hablar de mi libro.

Past Masters

Per tots és sabut que, a l’igual que la bellesa se salta una generació, les modes se salten una dècada. Els noranta van recuperar els setanta i van escopir sobre la tomba dels vuitanta. Aquests últims van ser recuperats durant la primera dècada del segle XXI. Es va desenterrar el hippisme, el punkisme, hi ha qui els va confondre i els heavies del meu barri van desaparèixer. Avui dia Blur tornen a fer concerts i Cast es reformen. Vaticino el retorn de Suede i Mansun com a progressió natural de les coses*.
Ja estan aquí els noranta. Prepareu-vos pel retorn del grunge.
Tot això per aquella inconscient tendència a repudiar la dècada que ens ha vist créixer, valorant la que ens precedeix immediatament. Els nascuts als setanta repudiem els vuitanta com els nascuts als noranta han recuperat els vuitanta en quant han tingut dos pams per decidir. Apliquis això a cada generació**.

El pobre Messi, dins aquesta voràgine, diu que ha descobert recentment a Oasis. Tenia la intenció de veure’ls en un concert i el Tévez li ha hagut de dir que s’han separat. Empanada Leo. Bajón Leo.
Però cada dia estic més a favor d’arribar tard a les modes, com fa ell, i deixar enrere el molaba más cuando nadie les conocía, que és que ja no ho suporto. Prou de tant hype i de posar-lis estàtues a la primera als artistes debutants per fondre-les a les segones de canvi. És un tipus d’estupidesa moderna i gafapasta sensiblement estesa. Entranyable però estupidesa, al cap i a la fi.
I ves a saber, potser a cop de talonari, tal i com diu el jugador, el Messi aconsegueix reunir als germans Gallagher. En quant li passin el Sgt. Pepper’s, voldrà ressuscitar al Lennon. O serà que el Messies, el fill de D10S, no ho pot tot?

* aquestes bandes són les variables. els rolling stones són la constant
** sóc conscient de que aquesta teoria te més forats que un argument de Se Ha Escrito Un Crimen però mai hi ha hagut cap compromis en ferm de que, en aquest blog, s’expliquin certeses i veritats. i jo no us mentiria mai

It’s Not Long Enough

He sortit a comprar el pa cap a les onze de la nit. Amb la fresca de la nit pre-tempesta. Just abans mirava un partit del mundial. Els mundials em semblen avorrits. No m’emocionen els països i juguen de pena. Així que deixa de ser un espectacle o entreteniment i passa a ser només una simple competició. Hi ha una diferència. Just abans repassava els comentaris del Noel sobre els vint-i-set singles que Oasis van treure en els seus quinze anys de carrera. Quinze anys. Cadascun d’ells m’ha retornat un record vívid. Un eco. Del primer, que em va descobrir un matí de camí a classe la programació matutina de Radio 3, a l’últim. He rigut amb la manera que té d’explicar com, quan i d’on surt cada cançó. Amb aquesta actitud natural i pretensiosa mancuniana. El swagger, li diuen*.

I, al final, després de tot això, he anat a comprar pa. Eren gairebé les onze i haver-se de vestir per sortir al carrer a aquestes hores sembla que t’allargui un dia que es donava per acabat.

* un especial Manchester a miLLoringlix no estaria mal

In A Future World With An Astrogirl

Anava a parlar del temps però aleshores això sí que semblaria un diari de veritat. No importa. Gràcies, clima, per retornar-nos els jerseis i les jaquetes. Ja no són trendies però podré tornar a dur alguna xapeta que altre sobre la butxaca al pit esquerra, on guardo l’iPhone i penja el cable dels auriculars. Ara mateix porto una de The Flash (The Fastest Man Alive), del Barry Allen en concret, lluint-la a la bossa. Sembla que és el Flash que ha quedat marcat en el subconscient col·lectiu quan jo crec que he sigut més de Wally West o Jay Garrick. És curiós que dins de totes les coses comercials i gens cool que m’agraden, m’arriben les menys populars. Sóc una ovella outsider.

Una antiga lectora em va dir un dia que deixava de llegir aquest blog quan parlava de còmics i/o de música (fet que era habitual). Paradoxalment, he assistit a tres recitals poètics aquesta setmana i en un han referenciat (dos cops) a Oasis i a la postura de rock ‘n’ star de Liam gallagher davant del micròfon (massa agressiva per a recitar poesia) i a l’altre… a l’altre m’han parlat de la fortalesa de solitud. Això és quan còmic i rock ‘n’ roll es troben a l’altre banda de la normalització.

I Dream Of You And All The Things You Say

M’agrada escoltar les lletres de les cançons. Si no les entenc, ja sigui per una barrera idiomàtica impronunciable (Super Furry Animals cantant en gal·lès) o simplement perquè no (J de Los Planetas), miro d’esbrinar-les. De vegades diuen coses sobre la vida. Poden ser intel·ligents i explicar històries mundanes i costumistes sense fer servir les paraules “ànima”, “amor” o “ales”.
Però també m’agraden les cançons que diuen tonteries sense sentit (el que es coneix comunament com surrealisme si són pretensioses i d’Oasis si no) mentre no s’allarguin artificialment. Que, malgrat no vagin a guanyar cap premi pel seu nivell intel·lectual, són cançons que es poden apreciar ara com fa quinze anys i que d’aquí deu encara seràs capaç de cantar la tornada, cosa que difícilment es pot dir de la majoria de cançons que hi ha per allà fora ara mateix.