Anava a parlar del temps però aleshores això sí que semblaria un diari de veritat. No importa. Gràcies, clima, per retornar-nos els jerseis i les jaquetes. Ja no són trendies però podré tornar a dur alguna xapeta que altre sobre la butxaca al pit esquerra, on guardo l’iPhone i penja el cable dels auriculars. Ara mateix porto una de The Flash (The Fastest Man Alive), del Barry Allen en concret, lluint-la a la bossa. Sembla que és el Flash que ha quedat marcat en el subconscient col·lectiu quan jo crec que he sigut més de Wally West o Jay Garrick. És curiós que dins de totes les coses comercials i gens cool que m’agraden, m’arriben les menys populars. Sóc una ovella outsider.

Una antiga lectora em va dir un dia que deixava de llegir aquest blog quan parlava de còmics i/o de música (fet que era habitual). Paradoxalment, he assistit a tres recitals poètics aquesta setmana i en un han referenciat (dos cops) a Oasis i a la postura de rock ‘n’ star de Liam gallagher davant del micròfon (massa agressiva per a recitar poesia) i a l’altre… a l’altre m’han parlat de la fortalesa de solitud. Això és quan còmic i rock ‘n’ roll es troben a l’altre banda de la normalització.

M’agrada escoltar les lletres de les cançons. Si no les entenc, ja sigui per una barrera idiomàtica impronunciable (Super Furry Animals cantant en gal·lès) o simplement perquè no (J de Los Planetas), miro d’esbrinar-les. De vegades diuen coses sobre la vida. Poden ser intel·ligents i explicar històries mundanes i costumistes sense fer servir les paraules “ànima”, “amor” o “ales”.
Però també m’agraden les cançons que diuen tonteries sense sentit (el que es coneix comunament com surrealisme si són pretensioses i d’Oasis si no) mentre no s’allarguin artificialment. Que, malgrat no vagin a guanyar cap premi pel seu nivell intel·lectual, són cançons que es poden apreciar ara com fa quinze anys i que d’aquí deu encara seràs capaç de cantar la tornada, cosa que difícilment es pot dir de la majoria de cançons que hi ha per allà fora ara mateix.

He observat una parella asseguda a una terrassa d’un bar. Ella li feia la declaració de la renda a ell, sota el sol, amb la calor i amb una beguda ben freda al davant. Minuts després, suant, m’he presentat a cal notari i resulta que tenia cita dimecres que ve i no avui. Així d’inesperada ha arribat la meva petita ració mensual de ridícul.
D’anada (i tornada), he anat escoltant el nou àlbum dels Doves que m’ha pujat la portera. Com molt bé s’ha dit (i s’ha escrit), si el món de la música només tractés sobre música, els Williams serien els germans sortits de Manchester més populars, seria amb ells amb qui Jay-Z voldria fer duets i pels indies sonarien altres politonos als seus mòbils que no fossin només el “Viva La Vida” de Coldplay. Però les coses enlloc són com haurien de ser.

Un dia esgotador. I ara, anem a fer la compra que la nevera està desoladora.

Si investiguen al teu partit per corrupció, pregunta quin és el rival beneficiat i demana que l’investiguin a ell. Si hi ha acomiadaments massius, demana abaratir l’acomiadament per així poder fer més contractes indefinits sense cap valor real. La psicologia inversa està de moda. Ja imagino al detingut acusat d’haver assassinat a sang freda a un home pels carrers de Barcelona demanant que s’investigui la víctima perquè, coi, quelcom haurà fet per merèixer un tret al clatell.

Un diari diu que el concert d’ahir d’Oasis a Madrid és l’últim a Espanya fins el del FIB l’estiu que ve. El que deia, psicologia inversa.

Els rodalies continuen fent tard durant els mesos posteriors a les obres de l’Ave i Obama encara no ha fet res per solucionar-ho. Oficialment, tots els tertulians post-eleccions tenien raó: Obama és un bluf o fail.

Ni Noel Gallagher ni Carlos Areces tenen carnet de conduir.