Divendres ens van portar els electrodomèstics nous al pis nou. Un pis nou requereix de coses noves o les sensacions no són les mateixes. Els electrodomèstics són grisos. D’adolescent vaig voler uns que eren una mica arlequins, amb cada zona d’un color diferent i ben viu (cian! rojo! verde! magenta!) però se’m van passar les meves dèries amb els colors. Ja no vesteixo obsessivament de taronja. Ja no semblo un fugitiu de Guantánamo.
La nevera nova és intel.ligent (encara que diria que té un coeficient normalet) i et xiula quan tens la porta massa estona oberta. És una mica estressant per que jo sóc dels d’obrir i estar-me una estona observant indecís què hi ha dins i què em ve de gust. Ara no és problema perquè encara està buida però ja em veig agafant ràpidament el primer que pugui, estressat, i pensant amb la porta tancada i la mà a l’obridor què agafo el proper cop que obri abans de la senyal acústica. Com amb la dels contestadors, on mai sé què dir. Com amb la del metro, on per instint et dóna per córrer com si del joc de les cadires es tractés.
Segur que la meva memòria fotogràfica i la meva capacitat de retentiva milloren amb aquest exercici davant la nevera. Potser, fins i tot, desenvolupo una nova habilitat especial. El hombre que simplemente observando su nevera durante un segundo, le recita todo el contenido (margen de error: dos productos). Gràcies Liebherr!
Afortunadament, aquest model es limita a xiular de manera robòtica, no com quan passa una noia per una obra. També d’adolescent, recordo veure una nevera que quan obries la seva porta, t’escridassava: Gorda! Deja de comer! Mira cómo te estás poniendo, vaca-burra!* que és una mica com passa quan observes el que li va passar al pobre Noel, que al principi somrius però després te n’adones que això no pot estar bé.
Després hi ha qui em rebat la funcionalitat d’un iPod a la porta d’un frigorífic. Doncs pitjors coses s’han vist (i sentit).

El que em pregunto ara i no em vaig preguntar en el seu dia és si hi havia models per homes i dones, si es podia programar o si només escridassava als usuaris de sexe femení. No sembla gaire just.

* deixo constància que el terme vaca-burra és collita meva però la resta de l’escridassada era real.

Hi ha dues fonts públiques (que conegui) on una figura estàtua d’un nen munta la pròpia font i agafa l’aixeta com si estigués pixant, amb un somriure burleta a la cara. Una per la rambla de Sabadell i l’altra a l’inici del carrer Pelai. La diferència és que, quan passes pel costat de la font de la ciutat comtal, fa una intensa olor a orina.
Bona nota per l’ajuntament i els seus bons propòsits de donar l’ambientació més realista possible pels sentits dels seus ciutadans (l’olfacte, en aquest cas). Per la vista, s’han decidit (per fi) pel tramvia que creuï la ciutat. Serà com anar en bus per La Diagonal sense patir per demanar la parada. O em precipito i la demano massa d’hora o em passo si no me la demana un altre passatger i he de sortit corrents deixant darrere un “eh, sin empujar!”. Més o menys, el que devia pensar el pobre Noel cap al minut 1:30.

* I ara és quan venen els comentaris sobre el perquè d’aquestes fonts. Estic impacient.

Ara sóc jo qui tampoc faig cap post. El fet que s’hagin filtrat les sessions d’Oasis amb Death in Vegas del 2004 vol dir que, després del nou àlbum de Portishead i l’aparició per fi de Stop The Clocks, només queda una llegenda musical per confirmar que és quelcom més que un rumor i és diu Chinese Democrazy.

Tancat a les fosques i en plan mitòman amb els Gallagher dic fins demà.

Jo no acostumo ni a jurar ni a prometre però juro i prometo que no m’he passat a Adidas aquest últim any (1, 2 i 3) per aquest anunci, prova irrefutable, per altra banda, que el llançament del nou àlbum d’Oasis està aquí al costat. Sóc fan però no tant. O sí.

[ Mode Mitificador Off ]
Posar-los al costat de la bandera i l’escut del Liverpool potser no ha sigut la millor de les idees.

Gaudeixo com qualsevol altre de veure algú donar cops de cap a l’aire quan s’adorm en els transports públics. És una més de les múltiples filies relacionades que tinc. Aquells moviments de coll impossibles cap endavant, ulls en blanc i un petit fil de baba. I aquell despertar desorientat, mirant al voltant intentant identificar qui s’ha adonat del teu estat letàrgic. Per suposat, de tant en tant, jo també em relaxo i pateixo d’aquesta falta pública total de glamour. En la meva defensa diria que tinc la sensació de que tanco bé els ulls i que no deixo anar fluïts però els moviments de coll són tots meus, especialment anant en tren més enllà de les vuit de la tarda.
És en aquests instants de somnolència on tinc els meus micro-somnis. Petites partícules d’imatges ràpides amb un argument surrealista i instantani que culminen en barrejar-se amb la música de l’iPod. L’últim, pura psicodèlia mentre escoltava l’excessiva All Around The World d’Oasis, temazo de gairebé deu minuts (amb cinc de solos de guitarres i orquestracions èpiques), em transportà a una platja, unes onades amb tot de gent jugant a l’aigua i… Sants Estació.