Si pogués nadar, sortiria a trobar la meva barca. Navegaria fins la meva costa favorita i us deixaria venir a tots.
I si pogués fer totes les coses què demanes, potser aleshores trobaria la teva porta i t’ho duria a casa.

On anem? Estem cecs però simplement volem saber dir t’estimo.
I totes les nostres vides, navegarem a través dels sols i llunes, per cantar la nostre Melodia del Viatger, simplement per dir t’estimo.

Escena Número 1:

Paciència a l’estació. Escenes d’espera i temps.

Sona: Travellers Tune d’Ocean Colour Scene.

Ocean Colour Scene editen el seu 11è (onzè?) àlbum, A Hyperactive Workout For The Flying Squad, aquest més de Març. El què més sorprèn d’entrada és què dels 13 talls què conté, 3 son versions: una de George Harrison, Wah Wah, en el més pur so OCS, una de Bob Andy, My Time, què curiosament, la canta el misteriós Oscar Harrison, bateria de la banda, ara també baixista, sempre amagat darrere de les seves ulleres de sol i barrets foscos, i una altra dels germans Griffiths, The Real People.
OCS sempre han sigut una banda prolífica, gairebé amb un àlbum anual en 15 anys de carrera, omplint el mercat de cançons inèdites i cares B de singles. Però aquestes versions encaixen a la perfecció al so del nou àlbum.
La baixa del baixista Damon Minchella sembla no haver afectat la banda, i malgrat utilitzar dos membres nous pels àlbums en directe (One For The Road) o actuar en solitari (Live In The Riverboat, àlbum en directe d’edició limitada, on el cd es presenta dins d’una bosseta de plàstic amb un líquid blau a l’interior, com la què es fa servir pels mals de cap o els cops… una meravella!), a aquest nou disc només participen els tres membres originals i el productor Dave Eringa (Manic Street Preachers).

L’àlbum comença amb Everything Comes At The Right Time, què, com a tots els seus àlbums, sona a clàssic de OCS, riffs de guitarra i tornades lluminoses. Free My Name, el primer single, es una meravella a mig camí entre el pop britànic i so motown, un tema què poques bandes es poden permetre ja què no totes les bandes disposen d’una veu com la de Simon Fowler, què sempre sona espectacular, canti rock, pop, balades, rap o llegeixi el diari. L’àlbum passa per algunes de les típiques balades o mig temps de OCS, però amb la nova producció, més allunyada d’aquell so de 4 pistes a la què estàvem acostumats, sonen més riques, especialment Another Time To Stay, què es una de les cançons més boniques què he sentit últimament.
Irremediablement, Paul Weller torna a aparèixer com a tots els seus àlbums (per alguna cosa se’l coneix com The Modfather (El Padrí)) a Waving Not Drowning, donant un toc de classe, amb Jools Holland al piano.

Encara The Beatles o The Who son les seves fonts d’inspiració, però arrisquen amb tocs mes soul i arranjaments més complexos, i s’allunyen del to retro, excessivament acústic i folk, on semblava què s’havien quedat atrapats.
Un molt bon àlbum, i és què a mi, aquests nois, em donen molta energia positiva.

El cor trencat amb The Downstream, aventures amb els amics amb The Day We caught The Train, enyorança a The Circle, començar a treballar amb Policemen & Pirates… Temps feliços a l’universitat on a la ràdio només sonava música que t’agradava i Oasis tocava davant de 250.000 persones i semblava que eren els reis del món.

Però aquest petit gran àlbum marcava el pas dels dies. Cada cançó és una joia. La velocitat i ràbia de The Riverboat Song (no sonava a la ràdio cada 10 minuts?) o You’ve Got It Bad, l’emoció de Lining Your Pockets i sobretot Fleeting Mind…

L’any que Manchester confirmava a Oasis com la seva banda definitva, London tenia Blur, i fins i tot Liverpool tenia a Cast, a Birmingham apareixien aquests nois apadrinats per Paul Weller, Ocean Colour Scene, potser la banda més infravalorada de la història

Nostàlgia de l’estiu del 96.
Un àlbum perfecte.

PD.- Aquest va ser el seu segon àlbum. Van treure un al 92 que va ser un desastre. Més tard, van presentar la maqueta de Moseley Shoals a la discogràfica i els van acomiadar. Aquella maqueta no contenia cap bona cançó ni single potencia, segons els executius. A més, s’haurien de canviar el nom. Mai es guanyarien la vida dient-se Ocean Colour Scene.
Un any després, venien milions de discs arreu del món.

A l’abril apareix el seu nou àlbum titulat A Hyperactive Workout For The Flying Squad.