An Inbuilt Guilt Catches Up With You

Trec de la bossa els cascs, l’iPad, uns caramels robats de la recepció de l’oficina i activo els sentits. De tots aquests alumnes estrangers d’ESADE que omplen el bus (nord-americans, intueixo per l’accent), em dedico a observar el que, des de la seva Blackberry, salta indiscriminadament del Facebook a un Tumblr dedicat a noies amb poca roba i actitud provocativa. Observa les imatges eròtiques un segon cadascuna, fa scroll i aixeca la vista per seguir parlant amb els seus acompanyants. I torna a Facebook a respondre un missatge. Em fascina aquest erotisme fast-food.
Encara estic escollint què escoltar a l’iPod quan una conversa de dues adolescents que no veig al meu darrera sobre dels seus dramàtics conflictes amb les seves parelles de catorze anys i amb els seus desorientats pares m’abstrau completament. Perdo el fil uns segons o uns minuts fins que una d’elles pronuncia la paraula “nadal” i penso que a partir d’ara, per molt que hagi detestat el nadal, hauré de fer que m’agrada.

Arribo al final del trajecte amb el llibre sense avançar i la música sense escoltar. El vocoder dins la peixera informa que és l’última parada i l’únic que he consumit ha estat el caramel de cola de la recepció de l’oficina.

Canya de sucre, mousse de iogurt

No conec gaire gent nascuda en octubre. En el meu microunivers, els nascuts a l’octubre són una quantitat ridícula si els comparo amb la gent que m’envolta que va nàixer en maig. Els engendrats en agost guanyen per golejada als descendents del nadal*. Serà per les vacances i el bon temps d’un. Serà per l’esperit cristià i el fred als ossos de l’altre.

Em pregunto com són els nascuts a l’octubre. Per ara sé que donen cops de peu.

*símils futbolístics vàlids fins al final de la temporada

Dirty Dream Number Two

En comptes de posar-me a llistar bons propòsits per l’any que ve, miraré momentàniament al passat, cap al nadal, aquell període de l’any on la majoria dels paquets que arriben a casa (incloent carters i repartidors) mai són per un mateix.
El més rellevant del nadal ha estat la febre alta.
L’única cosa positiva de una febrada són els múltiples somnis delirants que es poden tenir en una sola sessió. En el que van semblar hores però probablement van ser cinc minuts d’altes temperatures la nit de nadal, vaig somiar que la botiga Norma Comics d’Arc del Triomf es traslladava a un garatge i anava a visitar-la amb el Desenfocado. Per adquirir un còmic, prèviament havies d’assistir a un ball de flors i llums*. Jo era el típic graciós que interrompia la festa amb comentaris sarcàstics perquè volia pagar i marxar.
Tot seguit vaig somiar que el Rubianes era encara viu i vell i feia un monòleg al teatre sobre HTML i escriure codi que em semblava graciós només a mi. El públic, el que exigia era que sortís en Jordi Pujol a cantar. I així va ser. A l’escenari, va sortir l’excel·lentíssim ex-president a cantar serenates, guitarra en mà, com un cantautor qualsevol. En smoking.

Crec que a aquestes alçades em vaig avorrir i em vaig despertar.

* moment psicodèlic indescriptible degut a les meves limitacions narratives

The Music Room Window

Pel meu aniversari, que està per arribar, m’han regalat un racó. Es tracta d’un petit sofà blanc amb una tauleta, un flexo i una planta on puc apalancar-me i llegir. M’he fet un petit puf reutilitzant un tamboret i un coixí i, assegut allà, assaborint el perfum de tres setmanes de vacances (algun dia us explicaré el secret per fer més vacances que un mestre d’escola), puc sentir el regust de la felicitat al fons de la gola. Que potser no és per tant, estem d’acord, però tan estressant que és el nadal i que la nostra calefacció s’ha espatllat, el regal perfecte només podia ser un espai pel relax i el confort* i la manta que li he robat a la Síl.

* algú haurà pensat en afegir “meditació” a “relax i confort”. com si jo medités!

I Want An Alien For Christmas

He avorrit plorar per les cantonades que, durant la meva infantesa i pel que fa als regals, a casa només celebràvem els Reis i no el nadal*. Per tant, els regals eren pocs i arribaven tard. La frustració culminava quan descobries que els regals que els teus pares els Reis els hi havien portat als teus cosins t’agradaven més que els que t’havien tocat a tu (i acostumaven a ser més cars, així de capritxosa és la correcció política).
Però l’ésser humà jo he vingut a aquest món per ser un frustrat perenne i aquelles sensacions d’infantesa tornen a mi quan em trobo comprant un regal que, en el fons, m’agradaria quedar-me’l. I m’intento auto-enganyar dient-me que no l’apreciaran com jo. Adonar-te’n a temps de que aquest pensament només comportarà la doble despesa de gastar més diners en un segon regal acaba diluint qualsevol temptació. Per tant, prefereixo ser més pragmàtic i, en comptes de ser creatiu, pregunto directament als beneficiats de la meva generositat què volen per nadal. Potser no hi ha sorpresa i es redueix la il·lusió però d’aquesta manera no m’auto-regalo res amb l’excusa de les compres de nadal. En general, la gent té uns gustos estranys.

Afortunadament per vosaltres, a part d’un frustrat, també sóc un estoic i porto tots aquests traumes en el dolç silenci de la meva intimitat i aquest post ja s’ha fos i mai va passar. Fi.

* el Tió era extremadament anecdòtic (eufemisme per pijama)