Austeriana i inintencionadament, l’autor d’aquests PRODUCTES DE NETEJA (tu el pronto, yo el paño) treballa a una empresa que es diu ràpid i brut, on als lavabos de l’oficina no hi ha ni comentaris obscens ni números de mòbil impacients ni slogans polítics en boli BIC (naranja escribe fino, BIC cristal escribe normal) ni reflexions de romanticisme barat. Sí hi ha reflexions feng shui, malgrat no encaixen amb el perfil intel.lectual de l’empresa.

No puc evitar deixar anar una rialla quan el Jota deixa anar aquesta expressió davant una situació intolerable a la feina o una jugada impossible al mus: estamos locos o qué!. Crec que, com moltes altres, me la faré meva i, a la mínima ocasió, la faré servir. Sóc un fan obsessiu dels latiguillos i, al cap i a la fi, mai he sigut gaire autèntic.

Sobre aquestes línies, una prova de la aclaparadora campanya publicitària del llibre del Zafón i la seva repercussió subliminar. Pensar que algú hagi pogut creure que em vaig inspirar en la seva portada per la imatge d’aquest post… es que estamos locos o qué?!

Com qui no vol la cosa, m’han proposat fer d’ombra de dos joves estudiants de quart curs d’eso que en diuen ESO. “Fer d’ombra” (sic) significa dedicar unes quantes hores a fer de mentor i deixar que siguin testimonis de la meva feina diària i rutines setmanals i, de pas, implica explicar-los la meva vida i trajectòria professional (s’ha assumit que en tinc una). Ja em puc imaginar contant les batalletes de l’avi Producte davant les meves pantalles.
Després d’acceptar, el dubte em corroeix per dins. Més enllà de la responsabilitat inherent, no em decideixo entre posar-me en plan didàctic formal, intens i una mica estressat, justificant el sou que es cobra cada mes, o relaxar-me amb les bromes, el bon ambient i deixar activades totes les eines d’oci del meu ordinador i mostrar-los la bona vida que, de tant en tant, un pot gaudir en una oficina si està rodejat de bona gent.
Estic entre això o agafar uns fulls quadriculats, uns quants retoladors fluorescents i dedicar-nos a fer sanefes. Un quadradet sí, un quadradet no. Un quadradet sí, un quadradet no. Un quadradet sí, …

Sóc un mar de dubtes.

Més poesia de carrer. En una revisió moderna del clàssic de Los Payasos De La Tele, on es jugava amb la similitud entre saxofón i salchichón, un petit cartell resa a la paret davant la tassa del vàter de l’oficina:

“Por favor, usad la escobilla escotilla. Gracias.”

mentre una petita finestra a l’exterior observa en silenci sobre la cisterna de ceràmica blanca.
Per si es posa en dubte la sofisticació del missatge, anys enrere un segon cartell va substituir l’anterior:

“En Feng Shui, dejar la tapa levantada significa pérdida de $”.

Són les conseqüències de que ambdós gèneres compartissin lavabos en el passat per una raó molt menys glamourosa que emular els serveis de l’oficina d’Ally McBeal.

I sobre aquestes línies, la Barcelona solidària amb el dia del treballador, als voltants de les tres del migdia.

Aprofitant el cel blau i aquest aire net, he baixat al carrer a fer unes fotografies a l’edifici on es troben les nostres oficines. Coses del màrqueting. Gent fumant a les escales, cotxes en triple fila i el nostre cambrer de passeig. A l’horitzó, avionetes amb anunci, precursores dels banners i els popups.
Les pilotes de Nivea eren un spam molt més apreciat pels seus destinataris.