Més poesia de carrer. En una revisió moderna del clàssic de Los Payasos De La Tele, on es jugava amb la similitud entre saxofón i salchichón, un petit cartell resa a la paret davant la tassa del vàter de l’oficina:

“Por favor, usad la escobilla escotilla. Gracias.”

mentre una petita finestra a l’exterior observa en silenci sobre la cisterna de ceràmica blanca.
Per si es posa en dubte la sofisticació del missatge, anys enrere un segon cartell va substituir l’anterior:

“En Feng Shui, dejar la tapa levantada significa pérdida de $”.

Són les conseqüències de que ambdós gèneres compartissin lavabos en el passat per una raó molt menys glamourosa que emular els serveis de l’oficina d’Ally McBeal.

I sobre aquestes línies, la Barcelona solidària amb el dia del treballador, als voltants de les tres del migdia.

Aprofitant el cel blau i aquest aire net, he baixat al carrer a fer unes fotografies a l’edifici on es troben les nostres oficines. Coses del màrqueting. Gent fumant a les escales, cotxes en triple fila i el nostre cambrer de passeig. A l’horitzó, avionetes amb anunci, precursores dels banners i els popups.
Les pilotes de Nivea eren un spam molt més apreciat pels seus destinataris.

A l’oficina ens han sorprès avui amb un regal de nadal. Per a què regalar un lot quan pots fer escollir entre una safata per canalons, una olla o una pinyata de ceràmica decorada amb motius florals? Nova tàctica davant la indecisió: m’espero a cinc minuts abans d’acabar la jornada laboral i aniré a agafar el regal que quedi i que ningú ha volgut. O ni això.

M’agradaria tenir la capacitat d’expressar coses intenses. I és ara que ens separem quan, encara que alguns no es creguin, ho trobo més a faltar. Sis anys són molts anys i són moltes hores.

En el principi del compte enrere, passo el primer de cinc sense xarxa. I com avui dia, hom no imprimeix ni grapa res de res, sense connexió cibernàutica som completament inútils. Un moble més. Una cadira. Sense rodes.
I així passen les hores.

Rodeado de empleados.