A una clínica privada de Barcelona, la televisió pels pacients és de pagament. Només encendre l’aparell (un Sony de model recent), un menú de configuració ens adverteix que no hem contractat cap servei, per tant, no hi ha emissió. Els packs que s’ofereixen comencen a 30€ (sic) però se’n troben de 7€. Irònicament, després de pagar, els canals de televisió disponibles són tots els que emeten en obert.
El pàrquing de pagament i el menú de 17,50€ em recorden la campanya de Mastercard i denoten el missatge subliminar d’aquesta clínica: la salut no té preu.

Quan un veu les vacances de setmana santa a l’horitzó, planeja una visita a un lloc remot per desconnectar de la rutina diària i de la vida laboral (la vida en general) per no trencar la tradició de sortir del país en aquestes dates. Deu dies després, em sento molt més desconnectat sense haver anat gaire lluny que a la tornada de París. M’he dedicat a portar la vida del gorrino pachón, a no fer gairebé cap foto que valgui la pena tornar a mirar, no he escoltat música excepte alguns cants de sirena a la dutxa i el fil musical de les botigues de còmics, m’he llegit de principi a fi el Daredevil de Bendis i, passejant per Barcelona, m’he creuat “famosos” com el Pep Cruz, el Raimón i la Flaneuse, sabent-ho d’oïdes perquè sóc algú capaç de creuar-se a sa mare pel carrer i no adonar-se’n. I la pobre dona no és tan baixeta. Fa exactament la mateixa alçada que Prince.
Aquest és un altre post d’un altre blog que parla de la vuelta al cole i aquest és un símptoma del retorn a la normalitat: al tren, una dona gran relatava a les seves amigues com va donar a llum a la seva filla ella tota sola, ajudada per sa mare.
De vegades val la pena afluixar els cascs.

Els meus somnis sempre s’ambienten en les primeres localitzacions de la meva vida. Quan somio que estic a casa, sempre és el meu antic dormitori a casa ma mare. Sovint penso que això succeeix perquè és on he passat més temps a la meva vida, com passa amb l’escola. En els somnis regressius a la infantesa, sempre jugo al pati de l’escola on vaig fer EGB. Mai somio amb l’institut ni la universitat ni cap altre centre formatiu al que hagi assistit, malgrat sí somio amb els estudiants d’aquells temps. Però quan somio amb temes de feina, no importa qui són els companys que apareixen. Sempre somio amb la primera oficina en la que vaig treballar, i he passat per tres més i aquella no és en la que he vaig estar més temps.
Mai somio el fet d’estar de vacances així que no es pot dir que somiï amb la meva primera destinació però per la propera estem entre el coolisme de Berlín i el trendisme de London, ciutats com París i tota la resta, obertes, donen a exterior amb molta llum.
No he estat a cap de les dues. Qualsevol feedback és benvingut.

Va existir una banda de melodies brit pop que es deien The Supernaturals, i de fer-se una mica més famosos, els Kaiser Chiefs mai haguessin existit.

Hi ha dilluns en els que és millor no sortir de casa. I com els dimarts sempre són pitjors que els dilluns, ara penso que millor no haver sortit del llit. Torno a tenir insomni i una apatia que no sé si és depressió perquè no sé si mai n’he tingut una o una son incontenible. A les quatre de la matinada m’he posat a enviar SMS’s sabent que no es llegirien i, de segur, acabarien despertant als receptors.
Tinc una forta correspondència via SMS durant tot el dia, sempre amb les seves paraules senceres i accents. No sóc persona de parlar per telèfon. A mi doneu-me mitjans epistolars, ja siguin amb tecles o boli BIC. Em comunico via post-it amb la meva companya de pis i això que vivim en cinquanta metres quadrats. En el passat, vaig espatllar un Nokia que no podia continuar funcionant amb una base de dades de missatges de més de 2.500 texts. Tots els que havia rebut des de que em van regalar el mòbil, fenomen també conegut com Síndrome de Diógenes 2.0 (en podem parlar un dia).
Avui, amb el desconcert que duc a sobre, que no sé si estic deprimit o ansiós o normal o sóc un optimista incorregible que acaba donant l’estoica sensació de que res importa, fins i tot m’ha passat pel cap fer un post íntim i dir que porto un xupetón al coll. Però no. Si he de confessar una intimitat, que sigui una de ben grossa.
Durant uns quants anys vaig ser molt fan de Prince. Ma mare deia “este bajito me pone” (perquè “me pone” és un estàndard a la meva família per expressar atractiu) però jo preferia de manera heterosexual els seus àlbums sexuals i mig místics. Des de 1999 fins a Rave In2 the Joy Fantastic, que era tan tan dolent que me’n vaig oblidar per sempre del Prince Rogers Nelson i vaig aparcar tots els seus cd’s en una caixa de sabates sota el llit.
Ara que viu una segona joventut amb el seu vint-i-tresé disc, igual m’animo i els recupero. A ell i uns quants grups d’aquests molt dolents, i com diu la Sílvie, no canònics, com Mansun o Hurricane #1. Ningú nega que el caviar sigui una delícia però cada dia caviar? Les patates amb ketchup també estan bones i poden ser plat favorit.

Aquí, he vist un riu a París i Mordor.

M’agradaria relatar viatges setmanals a països imaginaris on pogués inventar-me el nom de cada ciutat i cada poble que visites i les costums de la gent que hi viu. Va haver un temps que era capaç de fer aquestes proeses. Com que sembla que hi ha un llibre que ja ho fa i, mentre jo estava a París, el regalaven pel carrer, em limito al de sempre, relatar petites històries anecdòtiques basades en fets reals.

Aquest matí al tren, un home amb un vestit jaqueta-camisa-pantaló, gastat i gris fosc, llegia el diari assegut davant meu, mig adormit. Dos minuts abans de la seva estació, ha tret una corbata, s’ha aixecat el coll de la camisa a lo Éric Cantona i se l’ha lligat amb els ulls tancats. S’ha planxat el vestit amb les mans, s’ha posat l’abric, s’ha mirat als reflexes de la finestra per acabar de pentinar-se i comprovar que tot era al seu lloc i ha sortit del vagó. Tot això en un tren de rodalies llardós.

A Barcelona hi ha glamour. No sé si més o menys que ha París, perquè els glamours no es mesuren en un sol districte, però n’hi ha. Potser més barat, potser més casual, però hi és. Jo avui porto un jersei espectacular i marró i un còmic del Capitán América del 1974. A París els venien en parades al carrer al costat del Sena.