Malparlar del nadal està tan generalitzat que ja és vulgar. D’aquí res, gaudir del nadal i de totes les seves cerimònies serà allò més cool i trendy fins que el pèndul de la moda torni al seu lloc. Com ja no és modern ni dir-ho ni escriure-ho, el meu cos ha decidit exterioritzar per sí mateix el meu disgust per aquestes dates en forma de vòmits i altres expulsions de líquids escatològiques i desagradables de relatar. Així que, en el moment exacte en el que molts prenien el raïm, jo m’abraçava a la tassa del vàter amb la passió de l’acudit i deixava anar la primera de moltes vomitades que van seguir. Un vòmit que, mentre succeïa, em transportava a aquella escena de The Meaning Of Life on Mr. Creosote deixava anar el contingut del seu estómac com si d’una mànega es tractés (en el cas del Terry Jones, suposo que ho era).
I amb aquest glamour vaig passar la nit de cap d’any, un glamour molt diferent al dels parisencs, que viuen a una ciutat com la nostre, tota oberta, exterior i amb molta llum, però on fa més fred pels matins que a les nits i la gent és una mica mal educada. Allà on gires una cantonada tenen un palau i una infusió de menta val 6€ al lloc més barat. Petites diferències.
L’únic consol de la matinada del 31 de Desembre a l’1 de Gener era la sensació d’haver expulsat tot allò fatal del 2007 i haver-me endut la resta al llit.