Va haver un temps on aquí es parlava més de música que de qualsevol altre cosa. Un temps on es va sentir te leo de vez en cuando menos cuando hablas de música que es un rollazo. En aquells temps hagués parlat més dels nous àlbums de The Last Shadow Puppets (una banda que hauria de significar la mort de tres més), el de Portishead (el seu primer àlbum em va trastocar durant mesos) i altres joies petites com el Six & Sevens d’Adam Green, la Bestiola d’Hidrogenesse, la nova meravellosa excentricitat de Gruff Rhys amb Neon Neon o el soul-psicodèlic-funk-rock del Mestre Weller.
Però m’atreviria a negar, amb la mà sobre l’original de The Fantastic Four #1 signat per Lee i Kirby (que no tinc) que la crítica musical no va decaure en un intent de remuntar el vol i mantenir aquest blog viu en competició amb les multitudinàries visites a ca la Rothko.

No negaré sobre un original de The Uncanny X-Men #137 signat per Claremont y Byrne (que tampoc tinc) que no m’hagi traït el subconscient.

Per fi sé per què Franz Ferdinand em semblen avorrits i bandes com Bloc Party no m’entren. Està de moda el revival dels 80 i, a mi, els 80 em semblen lo pitjor… excepte quan les bandes d’avui s’inspiren en antics sons com els de The Jam.
Paul Weller era el líder de The Jam i també el más listo de la clase. I amb tanta pressió de les discogràfiques sobre si ja no ven tant com abans, deu haver pensat: aquests marrecs es forren a costa de les meves cançons de fa 20 anys? Vaig a demostrar com es fa rock ballable.
As Is Now té 14 temes què son 14 singles. From The Floorboards Up o Come On / Let’s Go donen una lliçó de com s’està al dia. Paul McCartney hauria de prendre nota, i els Ferdinand també, de com es fa un bon single.
Hi ha moments sublims típics de Weller com a Blink And You’ll Miss It, Savages o The Pebble & The Boy o el so funk què tant fa què no sonava a Bring Back The Funk què és potser la part més fluixa.
Un disc fresc i actual, gravat en estudi en directe, només en dues setmanes a la cabana d’Oasis, per un home què ja porta 10 àlbums en solitari i més de 20 més a les esquenes.

Sona: Blink And You’ll Miss It.

No importa per on vagui, tornaré a la meva rosa anglesa, per què cap lligam em temptarà de no ser amb ella. He navegat pels set mars i flotat per tot el cel blau però he retornat amb premora a on el meu amor roman. No importa per on vagui, tornaré a la meva rosa anglesa, per què cap lligam em temptarà de no ser amb ella. He buscat els misticismes més secrets. He escalat els pics més alts. M’he deixat atrapar pel vent salvatge què em dugué a casa per escoltar la seva tendre veu un altre cop. No importa per on vagui, tornaré a la meva rosa anglesa, per què cap lligam em temptarà de no ser amb ella. He estat a mons ancestrals. He repassat l’univers sencer i agafat el primer tren de tornada a casa per estar al seu costat. No importa on vagi, tornaré a la meva rosa anglesa, per què cap lligam, res, ningú, em temptarà de no ser amb ella.

PD.- El 30 de Maig, Paul Weller re-edita Stanley Road, un dels seus primers àlbums en solitari després de la seva carrera amb The Jam i The Style Council, amb rareses i tal.

S’ha acabat aquest cru hivern de fred explorador d’ossos. Apareixen colors a dojo. El sol brilla sobre un vibrant mantell blau. Els sons tornen a ser acords perduts i enyorats. Cantarelles alegres i lluminoses.

Com diu Paul Weller, Spring (At Last).

En tres setmanes sóc al llit amb una al.lèrgia descomunal al pol.len. Al tiempo, neng.