De la hipotètica crisi dels 30 anys gairebé en podria fer una secció o categoria. L’últim símptoma: que un company de feina rebi al seu compte corrent el sou d’algú altre per error. Incòmode especialment si descobreixes que aquest algú cobra cinc vegades més que tu.
Incòmode i depriment.
Però aquest tipus de crisi materia-existencial desapareix quan jugues un improvisat partit de futbol amb dos nens, xutes i trenques un llum.

Diuen que he envellit l’últim any. Jo m’he sentit rejovenit de cop. I no només per trencar llums.

Mig mort de son estic que em moc com un zombie per l’oficina. He estat despert des de la mitja nit fins passades les 3 de la matinada, i he acabat tenint un malson on el meu project manager em llençava agulles afilades telequinèticament. Massa feina, que diria algú.
Així de mig mort em movia, fa dues o tres nits, segons l’horari, pel Philadelphia International Airport amb el meu equipatge, seguint el nou procés d’emigració. Tots els no-ciutadans dels US no només es fan la foto de rigor i deixen les seves empremtes en arribar sinó que, ara, també quan deixes el país. Suposo que deuen comparar les primeres dades amb les segones i deuen passar una bona estona endevinant si has vingut per feina o plaer per la cara de cansat que fas, i si et mossegues les ungles o no. La risión, vamos.
L’aeroport de Madrid, un caos. Tindran excusa però per primer cop m’han perdut les maletes (bé, la maleta). La van enviar a Barcelona des de la capital en un altre vol, així que quan vas a esperar-la a la sortida d’equipatges, no hi és perquè fa hores que ha arribat i ja s’ha passejat una bona estona en cercles per la cinta transportadora. I per aquests temes de seguretat, al Prat, si has d’anar a la recollida d’equipatges de la Terminal B i estàs a la Terminal A no pots fer-ho internament. Has de sortir al carrer, tornar a entrar, passar pels detectors, convèncer als de seguretat que amb aquest bitllet trencat, arrugat i usat que portes t’han de deixar entrar de nou i anar a buscar les teves maletes. Després, reclamar a les finestretes per veure on està el teu equipatge. Afortunadament, em van indicar bastant bé i la vaig recuperar ràpid.
Tot això amb 13 hores de viatge a les esquenes i sense dormir.

Després de passar-me la resta del dia com un somnàmbul, no entenc perquè a la nit no m’adormia. Llegir les tires de premsa de Peanuts tampoc és tan tan emocionant.

Solo un lienzo de franela se alza entre un colapso nervioso y yo.
Linus Van Pelt.