Deu ser per la cara de mal humor que es diu que projecto que no em succeeixen coses com que em demanin llibres o cd’s de Glenn Gould pels trens o em diguin Adiós, hermosa chopiniana! (en aquest cas, Adiós, hermoso… Beatlelista?) a les botigues. Sí que em succeeixen, però, altres coses com que les televisions m’entrevistin de forma indiscriminada, mesurant el pols de la societat sobre la rabiosa actualitat, em demanin fer anuncis i altres ofertes menys glamouroses.
Ahir se’m van apropar tres persones per preguntar-me com arribar a un carrer, un camp de futbol i a unes oficines d’un barri que no conec. Això em passa realment sovint, aquí i a l’estranger. Fins i tot estant de vacances.
Suposo que, més que una cara de “se on vaig”, ha de ser més aquell rictus i l’aire pedant que diuen que m’envolta, que es crea un tag per sí mateix i es converteix en tema recorrent.

Ara que sembla que deixarà de ploure, tinc un parell de fugues d’aigua a casa. Una em preocupa de forma imminent i l’altre me la miro poc, com si ignorant-la hagués de desaparèixer. Fugues menors comparades amb les de les estacions de tren que no funcionaven aquesta setmana i es podia entrar de gratis. Una compensació econòmica kàrmica de les reparacions de la llar.
Llegeixo que estan escurant les benzineres dins un tren on plou i seients i passadissos queden entollats pels aires condicionats. De banda a banda, tot queda humit segons la inclinació del vagó. I mentre miro a tots els passatgers xinesos seguir amb la mirada els rius diminuts d’aigua, no m’explico com no m’he pixat al llit.

La quantitat de festivals que es fan a Barcelona els últims anys és inversament proporcional a les ganes que tinc d’assistir-hi. El número d’artistes i bandes que toquen i m’agraden creix en proporció directe a la ràbia que em fa perdre-me’ls.

I ja no sé què és més snob, si anar-hi a tots i explicar-ho o no anar a cap i explicar el perquè. Diga-li snob, diga-li pedant.

Hi ha qui està capacitat per participar a qualsevol concurs de TV on es premia la cultura general de l’individu i hi ha qui sent l’impuls irrefrenable de respondre a qualsevol pregunta, dubte o comentari, sàpiga o no la resposta. Aquest últim sector de població sovint es pot dividir en dos grups diferenciats: listillos i troleros.
En defensa dels mentiders compulsius, s’ha de dir que, a allò que a la vida real se li en diu mentir, a la ficció se li en pot dir continuïtat retroactiva. Malauradament, la continuïtat retroactiva (o retcon) només es considera valida quan ningú més és conscient de la modificació deliberada de la història excepte el mateix autor. Per tant, seria vàlida només en casos certament exclusius, on omplíssim parts del nostre passat on vam estar completament sols o on tots els que compartiren aquell moment amb nosaltres ja no hi són (en el sentit més ampli i existencial d’ésser).
Davant una infantesa de gag i una adolescència avorrida, he pensat en omplir intencionadament aquests forats amb ficció i així fer gaudir als meus futurs fills (if any) amb les anècdotes més entretingudes i, de pas, desfer-me de la fama de pedant.

Avui dia, a la cultura general se li en diu wiki.

Continuen els missatges ambigus i confosos. Tenim una necessitat urgent. Algú sap on es poden trobar botigues per bebès on la roba no sigui horrible? Evitem clàssics roses i blaus, números i lletres esportius i ninos en relleu. L’excés en general.
No pregunto per què val igual aquesta roba en miniatura que la d’adult quan difícilment s’utilitza la meitat de tela. Sé la resposta de manera pedant.