'El blog no íntim'.

Dirty Dream Number Two

En comptes de posar-me a llistar bons propòsits per l’any que ve, miraré momentàniament al passat, cap al nadal, aquell període de l’any on la majoria dels paquets que arriben a casa (incloent carters i repartidors) mai són per un mateix.
El més rellevant del nadal ha estat la febre alta.
L’única cosa positiva de una febrada són els múltiples somnis delirants que es poden tenir en una sola sessió. En el que van semblar hores però probablement van ser cinc minuts d’altes temperatures la nit de nadal, vaig somiar que la botiga Norma Comics d’Arc del Triomf es traslladava a un garatge i anava a visitar-la amb el Desenfocado. Per adquirir un còmic, prèviament havies d’assistir a un ball de flors i llums*. Jo era el típic graciós que interrompia la festa amb comentaris sarcàstics perquè volia pagar i marxar.
Tot seguit vaig somiar que el Rubianes era encara viu i vell i feia un monòleg al teatre sobre HTML i escriure codi que em semblava graciós només a mi. El públic, el que exigia era que sortís en Jordi Pujol a cantar. I així va ser. A l’escenari, va sortir l’excel·lentíssim ex-president a cantar serenates, guitarra en mà, com un cantautor qualsevol. En smoking.

Crec que a aquestes alçades em vaig avorrir i em vaig despertar.

* moment psicodèlic indescriptible degut a les meves limitacions narratives

Hi ha 3 comentaris. Veure els detalls del post.

Cuando No Hablo Yo Me Aburro

De nou llegeixo entre fulls grapats de la revisió mèdica allò del Buen tono muscular. Abdomen blando y depresible. Un any més. I si sortir a córrer cada tarda no és quelcom que em desagradi, fer abdominals no és lo meu. Jo ja tenia el meu sistema. Anava al meu especialista. Durant un temps vaig anar anualment. Vaig saber que havia de repetir després de la primera visita. Després de gairebé dures hores d’exercicis musculars espasmòdics, vaig sortir al carrer amb les abdominals adolorides com no podia recordar que m’hagués passat mai abans però en un estat de forma i amb un bon humor incomparables. Fins i tot, durant els matins següents, anava a treballar amb un somriure a la cara.
I així es van succeir les visites. Una, dues, tres, quatre. Gairebé sempre a primera fila. No fos cas que ens perdéssim algun detall del mestre. Fins que un mal dia, les classes es van anular i ens van tornar els diners de la nostra sessió.

I aquí m’has deixat, Pepe. Blando y depresible.

Hi ha 9 comentaris. Veure els detalls del post.

Y Esto Es Así

M’han regalat un iPhone (se suposa que un dia d’aquests l’obriré), m’han regalat unes entrades per La Casa Azul i m’han regalat unes entrades pel nou espectacle del Pepe Rubianes al Capitol, Sonrisa Etiope. Tres èxits segurs. Vaig a París una setmana per vacances i m’estalvio algun dinar familiar. Només es pot encertar més si Oasis estiguessin de gira o amb un original de John Romita.

Avui ens comuniquen que la sessió de Paco Rubiales ha quedat cancel.lat. To picueto m’he quedao. I és que els nadals mai poden ser perfectes.

Hi ha 21 comentaris. Veure els detalls del post.

Jaume Roure

Els pares de la Marta tenen una segona residència en forma d’apartament a La Costa Brava gràcies a una hipoteca a 30 anys de La Caixa. Això vol dir que, cada mes, poc a poc, vas pagant i un bon dia, d’aquí 30 anys, sense adonar-te’n, la casa és teva.
L’apartament està d’esquenes a la platja però no els importa perquè, gràcies als reflexes dels balcons de l’edifici del davant, els pares de la Marta diuen que tenen el mar de forma màgica.

Jo tinc cel de forma màgica i rutes aèries comercials de propera execució. I unes melodies enlluernants en plena tardor.
Qui vol una hipoteca per poder veure el mar quan es té una torrada molt feta?

Hi ha 13 comentaris. Veure els detalls del post.

Pobres Bestias

Pepe, torna. Et trobo a faltar.
Y es que no dan respiro…

Hi ha 4 comentaris. Veure els detalls del post.