Mig mort de son estic que em moc com un zombie per l’oficina. He estat despert des de la mitja nit fins passades les 3 de la matinada, i he acabat tenint un malson on el meu project manager em llençava agulles afilades telequinèticament. Massa feina, que diria algú.
Així de mig mort em movia, fa dues o tres nits, segons l’horari, pel Philadelphia International Airport amb el meu equipatge, seguint el nou procés d’emigració. Tots els no-ciutadans dels US no només es fan la foto de rigor i deixen les seves empremtes en arribar sinó que, ara, també quan deixes el país. Suposo que deuen comparar les primeres dades amb les segones i deuen passar una bona estona endevinant si has vingut per feina o plaer per la cara de cansat que fas, i si et mossegues les ungles o no. La risión, vamos.
L’aeroport de Madrid, un caos. Tindran excusa però per primer cop m’han perdut les maletes (bé, la maleta). La van enviar a Barcelona des de la capital en un altre vol, així que quan vas a esperar-la a la sortida d’equipatges, no hi és perquè fa hores que ha arribat i ja s’ha passejat una bona estona en cercles per la cinta transportadora. I per aquests temes de seguretat, al Prat, si has d’anar a la recollida d’equipatges de la Terminal B i estàs a la Terminal A no pots fer-ho internament. Has de sortir al carrer, tornar a entrar, passar pels detectors, convèncer als de seguretat que amb aquest bitllet trencat, arrugat i usat que portes t’han de deixar entrar de nou i anar a buscar les teves maletes. Després, reclamar a les finestretes per veure on està el teu equipatge. Afortunadament, em van indicar bastant bé i la vaig recuperar ràpid.
Tot això amb 13 hores de viatge a les esquenes i sense dormir.

Després de passar-me la resta del dia com un somnàmbul, no entenc perquè a la nit no m’adormia. Llegir les tires de premsa de Peanuts tampoc és tan tan emocionant.

Al 700 de Chestnut St. hi ha un restaurant on hi va haver una antiga farmàcia. Posen “Do You Remember The First Time?” de Pulp i les cambreres són agradables, caminen molt rectes i porten mitges de jugar al futbol. Un company de feina espera el seu cinquè fill. Els altres quatre tenen 8, 6, 4 i 2 anys respectivament. I 0 el que està en camí. Crec que té fills regularment perquè ell és fill únic i vol compensar alguna cosa. A un altre bon amic li he dut una bola de neu que s’agita amb la Sagrada Família a dins pel seu fill, que se’n va comprar una i se li va trencar.
A Chestnut St., si demanes una porció de pastís de xocolata per postres, te la serveixen amb un got llarg de llet. Així, et menges el teu tros (enorme, com tot) de pastís de xocolata, amb pa de pessic de xocolata, banyat en xocolata líquida amb el bigoti blanc, al costat del solemne Philadelphia City Hall.

No sé enfrontar-me a les hamburgueses de la grandària d’una pilota de futbol reglamentaria. Són massa grans, tenen massa coses a dins, no em caben a la boca… però com les mongetes màgiques o el pa èlfic, t’alimenten per tot el dia.
New Jersey és més gran que molts països europeus però a les 17.00h és de nit i a les 19.00h la vida s’ha acabat. Els carrers son carreteres de 4 carrils mínim i els números de casa a casa fan salts de 1.000 unitats.
Demà aniré a buscar vida al centre de Philadelphia per deixar de mirar la CNN i tots aquests canals que fan cobertura 24h de la guerra d’Iraq.

Avui m’han preguntat què es cou a Espanya i quin és el top del top de les notícies en aquests moments. En menys de 5 minuts els hi he fet un resum de la vida política i social incloent recorregut per diversos nacionalismes, tendències polítiques més o menys conservadores i altres. Alguns m’han mirat com si m’ho inventes.

Com un Bill Murray estic a Philadelphia, però sense bata i plantofes.
Hi ha quelcom de misteriós quan tanques per primer cop la porta d’una habitació d’hotel i encens la llum. En com observes el que serà el substitutiu de la teva llar durant uns dies.
Tinc un menjador amb sofàs, escriptori, cuina americana completa amb nevera, tuppers, olles, paelles, microones i rentaplats, i una habitació amb un llit de més de dos metres, vestidor i una bona banyera. Tinc dues TV, DVD, MP3, equip de música i wifi. Aquí, els telenotícies, a la secció del temps, s’hi inclou el trànsit, els endarreriments estimats als aeroports deguts a causes climatològiques i zones on les autoritats mèdiques detecten el virus de la grip.
Tot per donar-te una falsa sensació de que no et falta de res.

El que em fa més pal dels viatges transatlàntics no són pas les hores tancat en un avió sinó els tramits per poder pujar a aquest avió. Obre maleta, ensenya maleta, tanca maleta, treu portàtil, ensenya portàtil, guarda portàtil, identificat, identificat, identificat. El 11-S va canviar per sempre la nostra percepció dels avions com a mitjà més segur per viatjar. Anualment, moren moltes més persones anant en cotxe, moto, camió, tren o vaixell que en un avió, però el nostre pànic s’ha disparat entre NY i London.
I quan portes 12 hores de viatge i penses que tot ha acabat, només aterrar tot torna a començar. Obre maleta, ensenya maleta, tanca maleta, treu portàtil, ensenya portàtil, guarda portàtil, identificat, identificat, identificat. Ah… però amb un interessantíssim afegit: la foto.
Les fotos a l’aeroport són de les coses més desagraïdes que hom fa a la seva vida. Tot un malson per la gent presumida: et fan la foto amb una càmera de dubtosa qualitat gràfica, mentre tu et concentres en mantenir el teu dit al lector d’empremtes digitals, amb cara de cansat, de son i de fartanera en general, despentinat i responent preguntes com què has vingut a fer aquí, on ho estaràs fent, amb qui i durant quant de temps. Un drama.
No sé ben bé quina solució pot tenir tot això. No veig a cap d’aquests típics agents de la llei, amb les seves plaques i les seves pistoles, atenen a raons com: avui no estic guapo, es que faig molt mala cara, estic despentinat de dormir plegat sobre un seient de 40cm2, si vol ja li donaré jo una foto, sap què és un blog?, té fotolog? allà hi tinc fotos, agafi una, o li envio, si vol, té vostè compte de gmail? vol una invitació?… i altres.