Yo no soy muy de leer pero este verano, como no tenía nada que hacer, he leído mogollón de libros en la piscina. Pero nada, que ahora no leo porque yo no soy mucho de leer.
Pija número 3 de 16.

Veure la cara d’il.lusió d’algú a qui li fas un regal adequat és d’aquelles sensacions agradables que no eclipsen ni un restaurant de gestió antipàtica com és el Fúcsia al carrer Laforja. M’he passat el cap de setmana amb el prefiero no, no, no de La Casa Azul esmicolant-me cada petit tros de cervell que no està ocupat pensant en la següent setmana de feina, els negocis immobiliaris familiars i una futura visita a París (seguro que fue en París?). Tant esgotat el dec tenir que, ja fa setmanes, pateix aquesta dislèxia generalitzada de confondre els noms de tothom i, malgrat dins meu, sempre sona la paraula correcta, no dic a res ni ningú pel seu nom a la primera. Serà La Casa Azul o els maleïts Galliano i Enjuto. Jo què sé.
Em quedo amb un d’aquests moments irrepetibles i divins, on vols que el temps s’aturi.

Dios mío, que estoy viendo en Amazon! Un DVD con los mejores programas de Saber Y Ganar comentados por Jordi Hurtado desnudo de cintura para abajo y de regalo un libraco: Ruta De Los Mejores Paradores, edición de lujo cartoné. Todo 6.99.
Comprar.

El nou anunci televisiu de Corporación Dermoestética és un d’aquests anuncis per dones dirigit als homes, en una línia potser diferent a Intimissimi, que m’indignen amb un nivell d’erosió mitjà-baix. Quan ella es posa les mans als malucs i diu allò de “mi novio me animó a ir a Corporación” i ell replica “y ahora la miro y pienso: cómo está” és, fins cert punt, tant hilarant que crec que me’l miro amb un somriure i tot. Però després està allò del majordom de Tenn (con bioalcohol) i les tres maries repassant-lo i babejant a parts iguals que en versió tres marios (amb majordoma) no s’hagués ni emès.
Això em porta a una nova conversa amb l’enyorada i mítica THS, on ha deixat perles de la mida de “sólo faltaria que YO tuviera que limpiar mi casa” y “qué es un aspirador?” davant els dubtes que he deixat sobre la taula, a l’hora de dinar, sobre com es gestiona el fet de tenir una persona de fer feines a casa: te la recomanen? Vas a una agència? Ha de ser algú de confiança? És car?
Fent una estimació ràpida entre els tertulians, cap dels presents menor de 35 anys compte amb aquest servei excepte qui té dos fills o més (o el Charles, fill petit solter amb uns pares jubilats que no tenen preu, però aquí estaríem parlant d’amor, no de feina). Entre el meu cercle íntim, no conec a gairebé ningú de la meva edat que tingui algú que li netegi a casa (cosa que em sembla la mar de bé i una feina molt digne, malgrat aquesta frase sona una mica a “algunos de mis mejores amigos son gays”). Els meus pares i els pares dels meus amics mai en van fer servir aquests serveis i, ara que estem als 30, cap de nosaltres hem recorregut a aquesta opció.

Segons la THS, la seva àvia tenia dues assistentes vivint a casa, els seus pares una i ella té dona de fer feines. Segons aquesta progressió, el seu fill tindrà els meus mateixos dubtes en trenta-pocs anys.

Porto tant de temps fent un esforç per no caure en qualsevol tipus de estereotip que crec que ja els evito de manera inconscient però ahir, al pont aeri, embarcava al costat d’una parella (assumeixo que) de madrilenys de gomina, corbata i polo Lacoste color salmó, ja entrats als 40, que acabaven totes les frases amb un macho: “Jo, macho, vamos con retraso, macho, y la peña embarca que parece la invasión de los unos, macho” (i això que s’havien colat). Un d’ells (el del polo) duia el típic quadre regal pel menjador embolicat en paper marró amb dues gomes de pollastre.
A l’avió, em va tocar seure amb la xinesa de Hong Kong, poc fluent en cantonès i resident a NY que fa més soroll mastegant. Per l amor de déu, quin escàndol de trinxats dentals. Després em va explicar la seva vida, que havia perdut la seva cartera al metro i no em va dir el seu nom.
Mentre la xinesa xerrava, jo m’interessava pel rabí que tenia davant, amb les seves trenes i barbes blanques i el seu tratge i barret negre, deixant les seves anotacions en hebreu amb boli blau. No molt lluny d’ell, seia el seu jove acompanyant amb la seva kipà. Tots dos intentaven concentrar-se en les seves coses rodejats de cubans (l’avió feia parada a Madrid i seguia cap a l’Havana).
Jo no podia més i el dia no havia fet més que començar.