He superat la meva por a la serp de cascavell i ja gairebé dormo sense que em preocupi la seva presència encara que, de moment, miro de reüll un segon quan s’activa. Aquestes nits l’acompanya un mussol que parla monòtona i rítmicament. Crec que, en el fons, aquest mussol m’ajuda a dormir. Però crec que enyoro els sons de la ciutat. La respiració dels autobusos i el clic del canvi de llums dels semàfors. Aquests sons mai em treuen la son. Les màquines mai em preocupen, encara que no les entengui. Com, per exemple, el rentaplats. Com pot ser que plats plens de merda surtin tan nets? I on van a parar totes les restes de menjar? Com és que el rentaplats està tan net per dins quan ha acabat el seu programa?
Vaig créixer en un pis tecnològicament auster. Sense vídeo, rentaplats ni microones, elements a priori bàsics per qualsevol llar segons comparava casa meva amb la dels meus amics. No vaig tenir microones fins que em vaig independitzar (i tampoc va durar gaire). Però encara no he tingut mai un rentaplats.

Pel vídeo crec que ja és massa tard.

Que Barcelona val la pena a l’hivern. A les sis de la tarda, quan ja és de nit. Caminant per l’Eixample amb un abric posat sota l’enllumenat taronja de la ciutat. Fred que talla la cara i potser tornar a agafar l’autobús. Aquell mitjà de transport públic que no serveix per arribar ràpid ni puntual enlloc però que és gustós quan no tens pressa. Com el Bicing, curiosament.

Evocando, evocando. Sin parar de evocar. Evocando… el bajón, claro.
La misma cantautora.

Una mudanza es como un picor en el ojete. Incómoda.
Cantautora a quien le fue francamente bien.

M’he desfet de més roba de la que em quedo. Mai l’he valorat com un cd o tots els còmics que sí m’he quedat. La roba no té cap càrrega emocional, com quan la Síl condueix esgotada de nit després d’un dia inacabable. Una mudança acaba sent una purga d’aquelles coses per les que busques racons on no molestin fins que hagin de ser retrobades. I quan ho són és per purgar-les.
Una mudança és una purga. Olvidaos del ojete.

purgar 1 v. tr. [LC] Llevar (d’una cosa) allò que l’embruta, que la impurifica, que no li convé.

El meu pare viatjava moltíssim quan era petit (jo, no ell). Sempre estava fora i tornava els caps de setmana (no tots). Sempre em duia una caixa de Tente. M’entusiasmava el Tente. Ell ho sabia, òbviament (jo era un marrec) però, cada cop que arribava a casa un divendres nit, jo pensava no durà cap regal perquè no pot estar sempre regalant-me coses. Quan treia de la maleta una caixa embolicada en paper de colors i me la portava al dormitori, on jo feia que jugava però esperava dissimuladament que ell entrés a dir-me hola (no he sigut mai gaire efusiu), i deia que allò era per a mi, per dins pensava no serà Tente perquè ja en tinc molts.
Sempre era Tente.
Suposo que van ser les primeres passes del meu caràcter compulsiu, on abuso d’allò que m’agrada sense mesura (no de la mateixa manera que els gossos). Tenir tota la discografia dels artistes que m’agraden (incloent rareses). Haver-me de llegir tots els llibres d’un mateix autor, passant de tots els altres. Sentir repetidament aquella cançó dels Stones amb cors eclesiàstics en el tocadiscos amb aquella agulla tan cara que anàvem a comprar al Sonimag. Només tenir un tipus de joguina.

Actualment segueixo sense saber encaixar els regals però si hagués seguit col.leccionant Tente en comptes d’altres coses, les vint-i-cinc caixes (de còmic i paper) que he transporto aquests dies serien molt més lleugeres i els meus braços no estarien vivint un malson.

Quan sigui president, prohibiré el pa integral.
Emili Romera.

La primera secció de caixes pesades acabaran en un soterrani fins que trobem uns prestatges millors on posar el seu contingut. La segona secció de caixes lleugeres aniran a la meva habitació d’adolescència. La resta? La resta de coses seran abandonades. Algunes ja tenen un nou propietari. D’altres, em plantejo aprofitar els recorreguts urbans per a buscar-los noves cases aleatòries. Més o menys com jo ara.