El Cel No L’És Pas

Sembla ser que mai viuré alt com un àtic per veure la gent petita des de la finestra i imaginar que els insectes no podran entrar si deixo el balcó obert durant l’estiu degut a la pressió atmosfèrica. El meu antic pis era un primer. El pis dels meus pares era un tercer com és el meu actual. Quan anava a jugar a casa dels meus amics, més que les joguines que jo no tenia, m’atreia sortir als seus balcons. Tothom vivia molt alt. Cinquens. Setens. Desens. I després el Ferran en un vuitè amb un balcó enorme i la Reich que té una finestra molt petita però es un onzè. I sembla ser que les famílies acaben empeses a cases unifamiliars amb jardinet i plaça de garatge. Tampoc són altes.

El sou és el limit. No. El tercer és el límit.

In The Year 2525 Some Machine Is Doing That For You

Fa mesos que, cada cop que em poso a rentar els plats, una picor al nas acaba portant-me a un estat al·lèrgic d’esternuts incontrolables amb alguna que altre llàgrima. Suposo que, després de tantes setmanes, he convençut al meu entorn que no és una excusa per no rentar els plats de la mateixa manera que a la Síl li entren espasmes a les cervicals quan proposo anar en Bicing en comptes d’anar caminant. Portant el mètode condicional clàssic de Pavlov una mica més enllà des del 2006.
El que salta a la vista és que no s’entén perquè no tenim un rentaplats a casa que resolgui aquesta situació. De petit no teníem rentaplats a casa. Ni rentaplats ni microones ni vitroceràmica. Ma mare, de la respectable escola de la meva àvia, havia decidit que la cuina havia de ser l’últim i irreductible emplaçament gal de la tradició i la interacció humana. Així, mentre al menjador vivia l’equip de música d’última generació, a la cuina rentàvem a mà i escalfàvem el menjar amb el poder del foc, com els nostres avantpassats. Com dic, la tradició moria a les portes de la cuina malgrat no vam tenir mai vídeo, ni VHS ni Betamax, i no recordo haver rodat mai cap pel·lícula.
L’ombra de les costums més arrelades a casa és allargada i al meu antic pis tampoc hi va haver un rentaplats mai. I a aquestes alçades, penso que no sé perquè encara hi ha qui aixeca una cella quan s’assabenta que no tinc carnet de conduir a la meva edat. El que és veritablement greu és que no sé com funciona un rentaplats. No en sabria posar un en marxa i molt menys entenc com poden sortir els plats nets d’allà. Puc entendre perquè els avions que pesen tones s’enlairen gràcies a la combinació de propulsió i velocitat amb unes ales que, amb la seva superfície, sustenten l’avió en l’aire a causa del seu efecte aerodinàmic i contraresten l’acció de la gravetat. Però que la porqueria es desenganxi ficant els plats en una nevera petita? Això és el futur!

Sense rentaplats però corríem als US a comprar l’iPhone en el seu dia. Les meves prioritats tecnològiques són així de capritxoses.

Fotografies per Barrut.

Zoo Station

He superat la meva por a la serp de cascavell i ja gairebé dormo sense que em preocupi la seva presència encara que, de moment, miro de reüll un segon quan s’activa. Aquestes nits l’acompanya un mussol que parla monòtona i rítmicament. Crec que, en el fons, aquest mussol m’ajuda a dormir. Però crec que enyoro els sons de la ciutat. La respiració dels autobusos i el clic del canvi de llums dels semàfors. Aquests sons mai em treuen la son. Les màquines mai em preocupen, encara que no les entengui. Com, per exemple, el rentaplats. Com pot ser que plats plens de merda surtin tan nets? I on van a parar totes les restes de menjar? Com és que el rentaplats està tan net per dins quan ha acabat el seu programa?
Vaig créixer en un pis tecnològicament auster. Sense vídeo, rentaplats ni microones, elements a priori bàsics per qualsevol llar segons comparava casa meva amb la dels meus amics. No vaig tenir microones fins que em vaig independitzar (i tampoc va durar gaire). Però encara no he tingut mai un rentaplats.

Pel vídeo crec que ja és massa tard.

Tu Vida En 25 Cajas

Que Barcelona val la pena a l’hivern. A les sis de la tarda, quan ja és de nit. Caminant per l’Eixample amb un abric posat sota l’enllumenat taronja de la ciutat. Fred que talla la cara i potser tornar a agafar l’autobús. Aquell mitjà de transport públic que no serveix per arribar ràpid ni puntual enlloc però que és gustós quan no tens pressa. Com el Bicing, curiosament.

Evocando, evocando. Sin parar de evocar. Evocando… el bajón, claro.
La misma cantautora.

Yesterday, Today & Probably Tomorrow

Una mudanza es como un picor en el ojete. Incómoda.
Cantautora a quien le fue francamente bien.

M’he desfet de més roba de la que em quedo. Mai l’he valorat com un cd o tots els còmics que sí m’he quedat. La roba no té cap càrrega emocional, com quan la Síl condueix esgotada de nit després d’un dia inacabable. Una mudança acaba sent una purga d’aquelles coses per les que busques racons on no molestin fins que hagin de ser retrobades. I quan ho són és per purgar-les.
Una mudança és una purga. Olvidaos del ojete.

purgar 1 v. tr. [LC] Llevar (d’una cosa) allò que l’embruta, que la impurifica, que no li convé.