Aquesta nit decoraré la porta de la nevera amb nous imants i frases i paraules. Un joc al que no hem acabat de treure-li tot el profit per culpa de cert (ja ara confirmat) estat d’excepcionalitat, temporalitat i una mica per frustració (mot que pel bé d’aquesta frase m’hagués agradat que acabés en -itat però no). Després començarem a buidar-ho tot i observarem les marques de la convivència i els tatuatges de la solitud. Tatuatges que sí es poden esborrar però mai es deformen*.
El dimecres, al metro, observava amb poc dissimul (com només s’observa als transports públics) una dona d’uns __ (una quantitat aquí entre 45 i 65) anys (no sóc especialment bo amb aquestes interpretacions) qui transpirava un passat mig sinistre, mig tenebrós. Mostrava sense vergonya els seus tatuatges als braços, a partir d’on acabava la samarreta negre de màniga curta. La pell pàl.lida ja no era tersa i suave com als anuncis i els tatuatges es deformaven com un rellotge dalinià.
I és que, amb el pas del temps, els tatuatges sempre acaben donant-me certa sensació de decadència.

Valgui aquest post per reafirmar a aquells qui diuen que els texts d’aquest blog són confosos, de difícil comprensió i subordinats en excés. Vale.

Fa uns dies, un estrany que passejava pel meu pis em va dir “no tienes microondas” quan va entrar a la cuina. Vaig respondre que un bon dia es va espatllar (durant un dels populars cicles dels dos anys) i que posteriorment vaig adonar-me’n de que podia viure sense ell.
Ara em plantejo fer el mateix amb la resta i a veure fins a on arribo. Menos és más, com fan els bons productors.

Un microones, un mòbil, uns cascs sense fils, una consola, una rentadora, un portàtil i una relació no van passar dels dos anys de vida des de que em vaig traslladar al meu pis. Tots semblen haver tingut un comptador que espera a que s’esgoti la garantia. Això t’ensenya a saber escollir millor la propera vegada. Lo barato sale caro, que en diuen.

Quan rebo al meu pis una visita interessada en comprar aquest petit immoble que m’ha fet de llar gairebé sis anys, s’aturen davant les estanteries Billy blanques a vessar de còmics, i sovint em pregunten: “Què ets il.lustrador?”. Cap d’elles s’ha aturat mai davant la col.lecció de cd’s i m’ha preguntat si sóc músic.

María Patiño, periodista i tertuliana de lo ajeno, apareix per televisió no només per parlar de l’actualitat del cor sinó que també anuncia electrodomèstics o estris per la llar. Un sempre suposa que una marca escull com a imatge la personificació de certs valors que vol transmetre. Un exemple és la Nicole Kidman, pàl.lida, de pòmuls brillants i plastificats com la Nintendo DS, anunciant el Brain Training. Ella, al seu saló de revista d’interiors, vestida de blanc, amb aquest to Apple desvirtuat, transmet perfectament el missatge: si jugo al Brain Training, arribaré als 40 com ella. La Patiño, en canvi, tindria certa credibilitat anunciant café. O tot el contrari, alguna infusió relaxant o tranquil.litzants en píndoles diàries (tres, una cada vuit hores).
La credibilitat és important. Si no, mirem al Fernando Alonso. Qui no s’ha fet de la Mútua Madrileña a aquestes alçades?

Foto: Sílvie Rothkovic venent el meu pis.