Una platja plena de tinta negra s’estén a un costat del tren, en el seu camí cap a la metròpoli a retrobar-se amb el pare. Els mercancías mai s’aturen per res però ha tingut la sensació de què ha atropellat quelcom.

Enrere, allà on les vies s’ajunten en un punt difós a l’horitzó, on abans hi havia neu i ara només hi ha desglaç i aigua lubricada, una figura negra destaca com la seva. El negre estilitza.
S’ajusta el cinturó de l’abric i desplega les ales. Observa el cos malparat, sense cap, què sobre les vies roman immòbil, atropellat sense compassió i ara esmicolat, com una torrada massa feta i cruixent, què es desgrana quan la trepitges.
Recull els trossos del terra i potser pensa quants cops he intentat esquivar-te. Però les vies no donen cap marge de maniobra i, amb cura, els posa dins una capsa de sabates, amb la fotografia d’un fals Richard Ashcroft i un grapat de Sugus.

A l’altre costat del tren, camps de maduixes s’estenen fins l’infinit. Camps on les taronges i les mandarines no son tan fèrtils com les síndries de llavi i els fresons de sabó. On els quadres tenen sabors i melodies inspiradores i on tot és sempre més horitzontal què vertical. On les maduixes corren a velocitats competitives i els ous mai es converteixen en truita. On es surrealisme és música balear i els fenicis només comercien amb música pop. On les amazones fan postures ingràvides, començant per la Wonder Woman, i on Las Vegas només té casinos on es juga a l’Uno. On fins i tot les senyals de trànsit estan fetes amb llums de neó i estan subratllades amb llapis. On tots els rellotges marquen sempre les 6.09.

Torna a mirar al mar i pensa un quart de segle per mullar els peus en aigües marines i salades de mars poc profunds?. Com tambors què ressonen llunyans, el record de què l’aigua salada no pot fer-li cap bé, malgrat els tentacles, és ara una sensació què sembla dissoldre’s en el temps.

Sona: We Might As Well be Strangers de Keane.