Els frens d’un autobús sonen aguts. Les gomes de les rodes d’un cotxe xiuxiuegen al sortir d’un bassal quan freguen amb el paviment. Un mòbil sona. Arriba el metro a la parada. Un nadó plora. La remor de la gent quan parla.
(em poso els cascs a tot volum)
Silenci.
Quan fas tot el què pots i no te’n surts, quan tens el què vols però no el què necessites i les llàgrimes regalimen per la teva cara, podria anar pitjor? Les llums et guiaran a casa, encendran els teus ossos i jo intentaré arreglar-te.
Chrisplisquismi.
Quan et sents què has perdut i tota esperança s’esvaeix i el pont sobre el riu és només el principi de la teva caiguda, si ho vols, jo ho tinc. Les paraules sempre troben el seu camí.
Richie.
Malgrat aquest cap de setmana, crec què per primera vegada, m’ho he passat bé llegint (llegint?) poesia, i m’agrada metaforitzar com al què més, no tothom té aquesta habilitat. A mi, què no m’arreglin o em diguin què tot és yellow. A mi, què em diguin què la vida és una és una simfonia agre-dolça i què les paraules sempre troben el seu camí.
Signat: el cavaller sense cap de Sleepy Hollow.
…i mentre juga a observar amb el nen, escolta com crida el timbre de la porta. El ring ring resona per tota el pis. 2010. Puntual com era d’esperar. Deixa al nen al sofà i s’apropa a obrir la porta. He somiat què m’ofegava li diu El Cefalòpode Expressionista només veure’l, palplantat sobre l’estora del rebedor. Duu una ampolla de cava i raïm. Em paso els dies enterrant els peus i les mans a la sorra fins què desapareixen. Els 10 tentacles?, pregunta ell. Els 10 respon El Cefalòpode. Fins què deixo de somiar en metròpolis de ciment gris i càlid. El nen s’apropa tímidament a la porta. S’agafa de la cama d’ell i es mira el Cefalòpode. He sentit dir què ets com el pa d’ahir. No, jo sóc pa de motlle, diu movent un tentacle. Sóc la part sense crosta. La crosta fa temps què es va trencar de tanta mantega. Ell es mirà El Cefalòpode i el va fer passar. No et quedis fora. T’he estat esperant. No vull què et sentis com un gelat al terra. Malgrat el reset. Malgrat la torrada de pa dur amant del Panrico. Malgrat tot, t’he estat esperant i ja fa temps què hagués marxat amb tú… M’agrada la doble màniga què portes. Ens hem copiat? Suposo. Crec què sí.
I el nen tornà al seu joc d’observar. A no treure la mirada de la peixera ni un segon i així observar els petits detalls què succeeixen en tan poc espai en aigua de mar. Tal i com el van ensenyar.
I mentre, ell i El Cefalòpode Expressionista…
Se suposa què aquesta és la meva cara de pòker o un tren a atropellat a algú? No fa més què rondar-me pel cap com aquesta ciutat et defineix, et vesteix i et pinta la cara. Aquí està el teu reflexe, en un edifici de la part alta. Un fantasma en un anunci lluminós a Madison Avenue. Com aigua sota un pont, poc a poc passo navegant entre els terrats i el cel de New York, què s’abandona mai per un lloc millor.
Sona: No Better Place de Fountains Of Wayne.
Hi ha qui a veces imagina que se va. I si mai deixes d’anarte’n? Jo em passo la vida anant-me’n, només per acabar tornant, recordant New York, palplantada allà afora, mentre l’imprudent hivern es feia camí des de Staton Island fins l’Upper West Side.
Si sempre què vaig a un concert acabo fent un repàs/crítica com a exercici de memòria, també ho podria fer amb aquest. El problema està en no caure en el típic untament de pà què m’agradaria i què també tan agrada a la protagonista. I seria fàcil començar a fer lloances de què bé ha sonat tot i què bé toca ella, virtuts per aquí i virtuts per allà, i aleshores quedar-me esperant què em llencin la cavalleria per sobre perquè jo no entenc res de música bla blà.
També podria intentar enfocar d’una manera menys habitual, a l’estil Gol A Gol (Tecla A Tecla?)…
(…) …el programa què cada diumenge us porta els resums dels concerts de la lliga del cap de setmana. En el concert d’aquesta nit a l’estadi de L’Ateneu Barcelonès, l’equip de negre ha dominat el terreny de joc sense problemes, amb el públic entregat. La jugadora Rothkovic, a part de pujar-se el top i posar-se bé la faldilla, ha fet un partit (podria dir perfecte però com m’escridassaran, ho deixaré en un discret) més què correcte, malgrat semblar què reia de tant en tant, fer cara de velocitat quan toca molt ràpid, i haver estat a punt de topar amb el seu company d’equip Santandreu quan li passava una pàgina… (…)
La nota humorística del passador de pàgines ha quedat marcada en la retina del públic. S’ha equivocat un cop. I què? Encara i així, la pianista s’ha passat a ella mateixa 4 vegades la pàgina, i un pensa: si hi ha una persona per passar les pàgines, però la pianista se les passa ella sola de tant en tant… coi! Ja què estàs allà, passa-li totes.
Central de dades: Igualment, Joaquim Maria, la possessió de la pàgina cau de banda de l’equip Santandreu, amb gaire un 80% de passades bones o amb èxit. Hi ha hagut 2 tocades de cul, 1 pujada de top i 0 baixades de serrell durant la primera part.
Seguint amb el símil futbolístic, la secció més senzilla seria la de:
Lo Que El Ojo No Ve.
La noia què cobrava a la què li sabia com greu cobrar:
- Vull tres entrades.
- Ets sòcia?
- No.
- Uf… doncs són 15€.
- Ya. I?
Una senyora d’edat avançada (però molt avançada) s’asseia davant meu. En silenci, juntament amb el què assumeixo què era el seu marit, no feien més què mirar-se i remirar-se el programa del concert. El llegien en veu alta però no passaven més enllà del nom:
Velleta: Sílvie… Sílvie… Sílvie? Sílvie Rothkovic? Sílvie… Síl… vie… Sílvie! Sílvie Rothkovic.
Vellet: Rothkovic i…
També sembla ser què hi ha cert glamour en arribar tard al concert. Com 20 persones han entrar després de la primera peça de Beethoven. S’han assegut on han pogut. Fins i tot, el què se m’ha assegur al costat m’ha comentat:
- Si encenguessin les llums…
què he pensat: “sí, i si vols, li diem a la teclista què torni a començar”.
La velleta seguia a lo seu:
Velleta: Sílvie… Sílvie? Sílvie Rothkovic? Síl… vie…
…i el vellet se la mirava, gratant-se l’ull.
Més enllà de totes les anècdotes, parant l’orella, es podien sentir altres bonics comentaris, tots d’untar pa. Un ambient tranquil i atent. Una tarda de diumenge grisa i de pluja on, malgrat les proposicions d’anar a fer la migdiada, tots hem sortit amb certa cara de satisfacció.
Però de tots els untaments, em quedaria amb el de la velleta, quan ha acabat el concert i s’ha aixecat del seu seient:
Velleta: Well… that’s been inspiring.
Vellet: And she’s just 24 years old…
Anteriors