Sona el timbre del porter automàtic i la mare escolta el típic puede bajar a jugar?. Sempre hi ha un amic què dina molt d’hora i abans de les 15.00h ja el tens pitjant el telefonillo. Que baje la bola. Sube tú mejor, que aún no ha comido. I dina a la taula amb sa mare, incòmode i pressionat pels ulls de l’amic, què el mira impacient, assegut al sofà i gronxant les seves cames, plenes de ferides de jugar al futbol, què gairebé no li arriben al terra.
Els amics són impacients. Avui hi ha partit i no entén què fa què encara no ha dinat. Haurien d’estar al parc per agafar el millor racó i posar les seves jaquetes com pals de porteria.
Si s’hagués esperat una mica tampoc canviaria gran cosa. La mare hagués dit no sales sin merendar! i ell hagués respòs que sí, pero me esperan!. Pues no bajas hasta que no meriendes!. Però baixaria. I berenaria. Jugaria amb l’entrepà a la mà, corrent darrere la pilota mastegant pà. El cos humà és una màquina perfecte i inigualable.
Però és l’hora de dinar. I pren la seva sopa a la taula, amb sa mare al davant, l’amic al sofà, mig avorrit i el telenotícies de banda sonora, una sèrie d’imatges i sons què no compren i què el seu amic ni hi posa atenció.
Com a resposta a un general atrapat en l’embús del cop d’estat del 81, y un poquito trasnochado, es veu què ha de sortir el Financial Times a defendre la terra on juga a pilota. I pensa què potser què comenci a aprendre sevillanes. Sembla ser què segons a quines zones, la gent parla amb sevillanes. La gent es comunica, s’expressa i projecta la seva identitat cultural mitjançant un zapateao. Deuen exigir Faralaes de Nivel C per opositar a funcionari, policia o professor.
És igual. No entén per què aquestes coses tenen tanta importància com per dedicar-li un programa de TV cada dia de l’any, 3 cops al dia. El món gira i hi ha coses inamovibles i què no canviaran.
Deixa la cullera. Posa un peu fora de la cadira. Es neteja la boca amb la màniga. La servilleta! escridassa la mare. I surt disparat pel rebedor de casa, donant cops de pilota amb el seu amic. Ué.
I entre riures, comenten què bo va ser el sketch d’ahir nit a Buenafuente, on parodiaven l’entrevista de Jesús Quintero a la Rocío Jurado.
- M’han dit què plagien algunes coses de no sé on.
- Amb sketxos com el del Quintero, a qui l’importa? - respon ell.

Algunes coses venen del no res encara què res sembla venir d’alguna cosa.

I tal com venen, marxaran.

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Sur la dernier page du chapitre
on the last day of the year
ma vie
tout ma vie.

Sóc el què m’aguanta quan les situacions semblen bloquejades i el escucha què acompanya a comprar les coses més diverses. Sóc El Rúben què només té gent què canten i el no pots marxar de la feina perquè a qui preguntem coses sobre tecnologia.
Però de vegades no sóc més què un concepte abstracte. Sóc simplement un lloc. Un destí. Un puesto. Un t’acompanyo o vas al rubèn?.

I és aleshores quan em pregunto si apareixeré als GPS’s.

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Em diuen pràctic. Em diuen pràctic, pragmàtic i hermètic. Potser és perquè no dormo. No dormo, no somio. No sóc un somiador. Sóc hiperrealista i ultraveloç. Puc treballar vuit hores, viatjar dues més en transport públic. Puc fer xerrades d’un parell d’hores als sofàs dels cafès i fer compres nadalenques. Veure la TV, una peli de DVD i llegir una bona estona. Escoltar els programes de ràdio nocturns i uns quants MP3’s mentre trastejo el portàtil.

Cada dia.

Sembla què tres hores comencen a ser suficients.

Crec què necessito una mica de vi roig i pastilles per dormir per tornar als teus braços, on acostumava a pertànyer. Les pel.lícules tristes i el sexe barat ja no em fan venir son.