Al meu voltant no fan més que queixar-se. De l’atur, la TV, de la política nacional i nacionalista (que es veu que són diferents), els impostos, la jubilació, els veïns, els cinemes, el català, el castellà, els aeroports i les companyies aèries, dels sous i dels ous. A mi tot això m’afectarà igual però aquests dies he aprés a tocar els meus primer quatre acords de guitarra*.

I demà, retornarem a les platges fredes del nord. És la nostra línia alternativa on ens és igual el què hagués passat si.

* i a passar d’un a l’altre

En el fons, els éssers humans no som imparcials en cap aspecte de la vida. S’espera una resolució justa d’un Tribunal Constitucional on els membres que el composen marxen a casa cada nit amb els mateixos ideals i prejudicis amb els que s’aixequen cada mati. I així dia a dia i setmana a setmana. Són com aquell periodista de TV3 que anava amb el Ballagher i amb mi al tram el passat dimarts, de camí al Camp Nou. La seva feina deu ser comunicar les notícies esportives amb imparcialitat i transmetre certa passió pels bons resultats de l’esport català (com una hipotètica victòria de l’Espanyol en qualsevol torneig) però, quan surt de la feina, va al camp amb la bufanda del Barça al coll i l’entrepà sota el braç. Després la gent critica que els periodistes no siguin imparcials i se’ls vegi el llautó culé. Les coses són com són i potser el que passa és que, des de fora, les enfoquem malament.

Els meus prejudicis durant el partit del Barça amb l’Inter de Milà estaven enfocats cap a una parella que s’asseu a prop de les localitats on em deixen presenciar alguns partits. Aquesta parella, casc de moto sota el braç, apareix cada partit passats vint minuts de la primera part i marxen als quinze minuts de la segona. No parlen entre ells, fan cares llargues i fumen de manera distreta, sense mirar-se entre ells ni als jugadors, gairebé.
Dimarts, ella va aparèixer amb una amiga, sense el noi habitual. Van xerrar, cridar, celebrar els gols com la resta d’espectadors. I jo que em pensava que era ella qui devia anar obligada i per això les males cares.

L’impacte de la societat de la informació en el món educatiu és molt menys interessant que el seu impacte en el món de la parella. Per exemple, si durant un telenotícies qualsevol, la periodista relata un cas (un succés) en el qual hi ha hagut un forcejament*, quan la periodista diu forcejeo, la Sílvie i jo cridem ben alt i a l’uníson: forcejeo!
Per què? Perquè és així. És igual que ella estigues bullint pasta a la cuina i jo ficant còmics en bossetes de plàstic a l’estudi. Si la tv, aquell so de fons al menjador, diu forcejeo, nosaltres cridem: forcejeo!
Per una altra banda, no cal dir que la influència de la societat de la informació és un camí de dues direccions (o de dos sentits, que mai em queda clar, com no tinc carnet de conduir) i és per això que podem jugar a trobar les set diferències entre aquest titular de El País, edició d’avui: No nos interesa fabricar la bomba i aquestes altres declaracions de l’Ahmadineyad més de forcejeo.

L’origen del forcejeo aquí, al voltant del minut 1:30 i del 2:27 aproximadament.

* no m’ho he inventat, és “forcejament” de veritat.
** aquest post es titulava originalment “Algues Loques” però ja estava agafat.

Si investiguen al teu partit per corrupció, pregunta quin és el rival beneficiat i demana que l’investiguin a ell. Si hi ha acomiadaments massius, demana abaratir l’acomiadament per així poder fer més contractes indefinits sense cap valor real. La psicologia inversa està de moda. Ja imagino al detingut acusat d’haver assassinat a sang freda a un home pels carrers de Barcelona demanant que s’investigui la víctima perquè, coi, quelcom haurà fet per merèixer un tret al clatell.

Un diari diu que el concert d’ahir d’Oasis a Madrid és l’últim a Espanya fins el del FIB l’estiu que ve. El que deia, psicologia inversa.

Dissabte vaig estar a la festa de l’Eli on no es va esmentar la crisi econòmica, la delinqüència de carrer o el preu desorbitat de les hipoteques i hi havien globus liles per tot arreu. Molt agradable. Per altra banda, divendres nit es va organitzar també una festa, de caire més privat i més enfocada al ball que al diàleg. Vaig descobrir que la Síl mai havia escoltat Buddy Holly, una de les cançons aborrecidas (llista a la que he descobert que s’ha d’afegir Wa Yeah!).

Em pregunto sota quina pedra es va amagar durant tot el 1994…