Mother, should I trust the government?

Carolina Bescansa, que és una política que pertany a Podemos, va portar al Congrés de Madrid el seu bebè de cinc mesos per postureig, per principis, per generar debat, pel que sigui. Ha rebut suport i ha rebut també moltes crítiques. Ho sé, sense ser jo d’informar-me molt sobre aquestes coses, perquè només fent un cop d’ull a les xarxes socials a un clic de distància n’hi ha prou per veure el soroll que ha generat.

bescansa

Ara podria recórrer a la comparació amb Alícia Sánchez Camacho, qui va portar també el seu fill al Congrés al 2011 per raons similars (o no) i posar-nos a comparar les critiques.

Però no. Jo volia parlar de Soraya Sáenz de Santamaría Antón, Vicepresidenta del Gobierno, Ministra de la Presidencia i Portavoz del Gobierno de España en funcions i per aquest ordre segons la Wikipedia. Si no recordo malament (com dic, no sóc jo de posar-me ara a revisar hemeroteques, estic liadíssim amb altres coses), Soraya va ser mare coincidint amb la seva arribada al càrrec que fins fa poc ocupava al govern. I va ser lloat pels mitjans, això sí ho recordo amb dolor, el fet de que obertament sacrifiqués el temps de baixa maternal que li pertocava i tornés ben ràpid a la feina. Quina dona, quin compromís. Així s’aixeca un país.

Els que han lluitat per uns drets bàsics com unes baixes maternals i paternals més justes per a tots, grans i petits, resultava ara que eren unes mantes que el que no volien era tornar a la feina? I hi ha els que encara recordem que fa quatre dies, com aquell qui diu, els homes teníem unes esplèndids 3 dies de baixa paternal (tres dies, repeteixo). Ara estem en 15 i les famoses 4 setmanes encara romanen aprovades però congelades en algun BOE quan el que hauríem d’aspirar és a 16 setmanes tant homes com dones.

El comportament de Sáenz de Santamaría va fer un flac favor a les dones que sí valoren aquest temps de baixa. I pel càrrec que representava hauria d’haver tingut més sensibilitat. O potser sí que hi va pensar, en el missatge que estava enviant, qui sap. Potser la percepció d’aquestes accions, les de Bescansa, Sánchez Camacho i Soraya, és diferent segons al costat esquerra o dreta en el que et trobes al Congreso.

Simplement no recordo tant de soroll per l’activitat parlamentaria de Soraya amb un nadó de dies a casa. Potser estava jo a altres coses i va ser molt criticat, no ho puc negar. Potser el nadó estava amb el pare.

Jo el que espero i desitjo és la revolució total. Que un home dugui el seu bebè al Parlament, amb la bossa de pitets i biberons sota el braç i ningú es pregunti on coi és la mare. Algú es preguntava on coi eren les parelles de Bescansa, Soraya i Alícia?

(Foto robada de Twitter).

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares.

There’s a place in hell for me and my friends

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares al novembre del 2014.

Les eleccions arriben cada 4 anys. Sent més precisos, arriben com 4 cops cada 4 anys. I són una immillorable oportunitat per a mostrar als nostres fills com tenir un paper actiu en això que anomenem democràcia. Perquè també està en el nostre to-do list* ensenyar a La Petita Emma que, si vol, tindrà uns drets i unes responsabilitats com a ciutadana. El que es coneix vulgarment com La Festa de la Democràcia™.

Diumenge no va ser la primera vegada que l’Emma ens acompanyà a un col·legi electoral. Ho ha fet cada vegada que ha calgut i fins i tot ha vist a algun dels seus pares darrere d’una mesa. Però el 9 de novembre va ser el primer cop que, per la seva edat, ha sigut mínimament conscient del que estava presenciant.

Com fer-li entendre què estem fent quan participem en un procés electoral no pot ser gaire complicat, pensava jo, innocent de mi. Amb unes poques situacions quotidianes, aplicades al dia a dia, podem obrir un debat bàsic amb un nen sobre política educativa, social o econòmica.

No pot ser gaire complicat.

Fins que diumenge, davant les portes del col·legi electoral, l’Emma va preguntar què votàvem. Que què era allò que estàvem fent. Després de tres onzes de setembre, de les cadenes humanes, les ve baixes i la massa humana del 2012, per fi li va donar per preguntar “on m’esteu portant”, “què coi feu”.
I allà estava jo, amb les subordinades encallades a la gola, intentant que una nena de 3 anys pogués processar què és això del Procés Consultiu Ciutadà Inútil de Costellada No Vinculant Invàlid i Satànic™. Com explicar-li què és un país nou i com es forma. O com es relacionen dos governs que no es relacionen pas. Per ella, el seu país és estrictament el carrer on ella viu.

Reflexionant a posteriori, vaig pensar que era molt més senzill exposar exemples de les funcions bàsiques dels batlles, presidents autonòmics i nacionals i el seu impacte en la nostra vida i que ella ho pogués entendre que no tot El Procès™ actual. I repeteixo que, després de tants onzes de setembres i tantes manifestacions de voluntat, segur que encara no entén cap a on dirigim els seus impulsos emocionals però, com el debat a casa és obert, mirant-se 10 minuts el 324 ja sap reconèixer quin polític agrada i quin no.

I això em genera una mica de vertigen. Com si em sentís culpable de que un nen no arribés als 16 o 18 anys com una tabula rasa fins que pogués escollir les seves afinitats polítiques. Però aquest vertigen es va desinflar ben ràpid. Ni jo tinc les mateixes idees que els meus pares ni ells que els meus avis. Si extraiem de l’equació la política, no és aquesta inoculació d’idees simplement educar?
Els nostres raonaments, les nostres explicacions, són un adoctrinament però no només polític. També ètic i moral. Per què dubtar d’uns i no d’altres?

9N

Al final, no importa què és el que voldran ni votaran en el seu futur. Perquè és el seu futur. Però crec que implicar-se a més o menys intensitat és important i una manera de respectar el nostre passat. Amb aquesta única lliçó esperi que es quedi.

adoctrinar
1 v. tr. [LC] [PE] Instruir (algú) en alguna cosa.

* no us fa una ràbia monumental la gent que cola una paraula en anglès per a explicar-se millor i semblar més cool?

Start your own currency. Make your own stamp.

aplec
1 m. [LC] Munió de persones o de coses aplegades.

Podríem dur tots un globus groc farcit d’heli. Un cada persona que sortís a votar el dia del referèndum consulta procés de participació ciutadana Aplec Sobiranista™ del 9 de novembre. Un globus groc ben lligat al canell amb un fil vermell. Un símbol. Orgullosos del nostre sentit i ordre democràtic i català.
Un cop dipositat el nostre vot al col·legi electoral punt de votació FourSquare Check-in Sobiranista™, deixaríem anar el globus i ompliríem de color groc el cel blau. Els helicòpters de la Guàrdia Urbana i la Delegación del Gobierno podrien comptar els globus per a saber la participació. I si volguéssim fer pública la nostra decisió, escriuríem clarament al globus amb un Edding 800 permanent si sí, si no i, en cas de sí, si sí-sí o si sí-no. I així els drones dels diaris també podrien fer les primeres enquestes a cel d’urna.

7660

O podríem deixar-nos de xorrades.