Si l’Esperanza Aguirre es dóna mus negro, doncs jo també. Quan em preguntin, diré que no sé si el nou àlbum d’Alex Turner, sota el nom de The Last Shadow Puppets, està bé o molt bé. M’ho guardaré per a mi. I així seré un d’aquests pedants que quan li recomanen l’últim hype britànic de moda dirà “sí, ja els conec de fa temps” i quan siguin molt populars dirà allò de “a mi m’agradaven abans de ser coneguts, eh?”. I potser, després d’aquestes paraules, em deixaran d’agradar.

Amb un primer àlbum titulat Whatever People Say I Am, That’s What I’m Not, cançons com Despair In The Departure Lounge i Only Ones Who Know demostraven que l’Alex era un noi sensible i tota aquesta parafernàlia de guitarres accelerades, una pose.

Al restaurant, quan hi ha les postres que m’agraden, sempre demano les mateixes. Si m’agrada una pel.lícula, la puc veure desenes de vegades i puc rellegir un còmic durant més de vint anys. Si m’agrada un calçat, compro tres parells en diferents colors i si em sento còmode amb uns texans, me’n compro dos parells. Si em preguntes on vull desaparèixer, sempre diré New York i no és que sigui avorrit o persona de costums. Això és alta fidelitat.

Fins aquí un post on no apareixen polarització, vot útil i vot ocult.

Para que asimiles.

Només penso en la possibilitat de que el metro pugui descarrilar quan surto per la primera porta del primer vagó de tren a l’estació de Catalunya, L3 direcció Canyelles. Baixo les petites escales per fer el transbord i imatges de fum i foc i una forta explosió venen al meu cap.
En aquesta vena catastrofista em trobo de cara a diumenge, sense tenir clar per primer cop a qui votaré o si serà el meu segon anti-vot.

També de petit, sempre responia el típic “blau” quan em preguntaven quin era el meu color favorit, amb aquell desconeixement innocent que té la infantesa i el no haver-te recreat mai en un taronja estrident. Tenia un casset de Parchís i intentant evitar aquesta relació simplista que es fa des de fora entre aquests i la banda del Guille, en aquest moment escolto Los Campesinos!. Vaig tenir la meva època negra però gairebé sempre vesteixo de colors i potser llegeixo més còmics que llibres per aquesta mateixa raó.
Senyors del Partit Popular, no em facin arribar el seu tríptic electoral propagandístic en un trist sobre blanc reciclatge. Després del vermell, el verd, el taronja i el groc, he trobat a faltar el blau (suposo que no l’haguessin enviat mai en aquest taronja d’inspiració revolucionària que han utilitzat durant els últims temps). Ves a saber si a mi sí m’interessava.