Ja he donat regals de nadal i ja n’he rebut. Total, si no ens agrada aquesta època de l’any, desafiem-la i fem-ho tot en les dates menys assenyalades. Em poso en mode aplicar el “recuerdas cómo era tu vida sin móvil?” i em desinsta-lo el “…*oigh!* no hay quien soporte la navidad, que ha perdido sus valores y es puro consumismo”.
Veig la gent pels carrers celebrant la mort de cert dictador xilè amb nom de personatge de conte brasiler i tinc una sensació de déjà vu amb cert altre dictador amb nom de moneda. Malgrat per alguns deu ser el millor regal de nadal, penso que l’alegria estava en que aquests dos no marxessin d’aquí per causes naturals. Aquesta és la seva victòria.
Durant el mateix minut, em miro les edicions de luxe dels àlbums de Pulp que ja tinc i penso en deixar-me emportar.
Això sí que és un paradigme de nadal.

M’he passat el dia marujeando per casa i a la 1 de la matinada me n’adono que he dut el jersei d’estar per casa tot el dia del revés.

Estic d’un apàtic que no puc. La meva crisi anual. Cada any el mateix. Arriba el nadal i se me’n van les ganes de tot. Bé, de tot, tot, no, però amb dificultats. Ja ni carrego el mòbil (l’iPod sí, no fotem, això sí que és un gadget imprescindible i no altres). I amb les dates que s’apropen qual tsunami japonès de pega, a la gent li dona per organitzar sopars. Multitudinaris i íntims. Però si ara bé nadal, matarem el gall i us afartareu de ser sociables!
No ho entenc. No sóc una persona sociable. Ni tan sols festiva. I ja procuro envoltar-me de gent de la mateixa pèrfida moral. Però ni així. Serà el fred? El nadal de veritat ens canvia l’ànim? (a mi segur). Tot plegat, un misteri més gran que el programa electoral de Ciutadans-Ciudadanos (quina mandra també aquest nom; la normalització no és… deixe-m’ho, és igual).

Jo no sé a què esperem per desaparèixer i tal…

Per si de cas, ja espero el meu primer auto-regal, per demà o demà-passat. Un bon lot de cd’s per nedar entre sons i coloraines. I mira, put away my dancing.

Dos són dos els emails cadena que he rebut en les últimes 48 hores. El primer d’ells tracta sobre Ciutadans-Ciudadanos (quina mandra també aquest nom; la normalització no és dominar les dues llengües oficials a Catalunya, no parlar les dues a la vegada estil remix?), assetjament sexual i altres temes escabrosos relacionats entre sí. El segon prové d’un amic meu que reenvia unes fotos de set Golden Retrievers a un bon grup dels seus amics/coneguts amb el típic missatge-crit d’ajuda per aconseguir que algú adopti aquests cadells. Els animalons apareixen adormidets, amb la Golden Retriever femella al costat (assumeixo que és la mare), ben calentons amb una manta, al ben mig d’un menjador.

Els dos mails tenen una cosa en comú: el meu escepticisme. El primer m’he limitat a no reenviar-lo però pel segon, m’ha alegrat el dia la resposta exagerada d’una noia, una mica indignada, al comprovar com es mobilitza la gent per aquest tipus d’animals havent-t’hi centenars a gosseres municipals, com si tot fos culpa del meu amic.
Ah! Quin plaer veure que, per error (i s’ha disculpat a posteriori), ha respòs al multitudinari grup i no en privat al meu amic, com ella pensava. Educadament, però en to sarcàstic, he decidit enviar una segona resposta a tothom subratllant la innocència del meu amic al creure’s qualsevol mail amb fotos de gossets d’anunci de Scottex (publicitat) que rep. Llegeixes un text, veus unes fotos, i com en el cas dels gats bonsai o Asociación Nuevo Renacer, t’ho empasses i vinga a reenviar emails. Amb ho relaxats i còmodes que es veien els gossets a les fotos, com volen que estiguin a punt de regalar-los? Sortirien més nerviosos, no?

Més enllà de si algú ha agafat el sarcasme o de si el comentari té gràcia o no, el fet es que hem rebut resposta del meu amic que, en to cordial, diu que ell s’ho ha empassat i que li és igual que el qualifiquin de inocentón si amb un mail pot salvar uns gossos, i així no ser un desalmado com altres.

Reconec que he rigut.

Unes hores després, el meu amic anuncia que la font del mail original ha confirmat que tots els cadells han sigut adoptats i que potser jo no hauria de ser tan desconfiat. Ha aprofitat el mail per fomentar l’adopció de gossets, encara que no siguin (i cito) de marca, que es moren esperant un amo a les gosseres.

La meva resposta (a tothom, per suposat, no radica aquí el plaer d’aquests emails?) ha sigut aprofitar també aquell email per fer un crit solidari i fomentar l’adopció de nens que moren de gana, pateixen les conseqüències d’una guerra o d’un desastre natural. Que això dels “animals domèstics” és un concepte que ens hem inventat per no sentir-nos culpables de tenir animals a pisos de 50m2 o gàbies de la mida d’una caixa de sabates.
Total, que he passat de sarcàstic a cínic demagog. Algú molt savi sempre em diu que lu important és provocar i jo prenc bona nota.

Finalment, els he recomanat que adoptin nens, els apadrinin, donin un parell d’euros de tant en tant o mengin més xocolata.
Qualsevol d’aquestes coses els farà més feliços que un gos: es fa pipí indiscriminadament i no dóna conversa (poca capacitat de rèplica).

Vint-i-quatre hores després del primer, emails de gent que no conec enviant-me enllaços a webs per la defensa dels animals en perill d’extinció segueixen arribant. Sigh… Si no fos per aquests petits moments…

Crec que vaig a escoltar Golden Retriever al meu iPod. La millor cançó sobre un gos femella que mai s’ha fet (mora’t d’enveja, Lassie!).

Per l’estadística: aquest és el setè post on la paraula “super” forma part del títol.

Montilla vs Artur Mas.
Montilla vs Sergi Mas?

No és massa d’hora?

Recordo què en els nostres temps radiofònics, de decència, ètica i professionalitat molt dubtoses, vam sortir al carrer a fer algunes entrevistes, estil tomando el pulso a la opinión de la calle.
Una de les enquestes amb més polèmica va ser si Jordi Cruyff tenia prou qualitat per jugar al Barça o jugava perquè el posava el papà.
L’altre va ser sobre el retorn a Catalunya dels papers de la Generalitat i la República què encara estaven a Salamanca… Encara? Era 1994 i erem una mica innocents, tot plegat, i crèiem què la resolució estava a prop.

Més enllà del què demana la Comissió Per La Dignitat, què em sorpren encara què algú pugui discutir amb arguments suposadament sòlids si un té dret a rebre els efectes personals dels seus familiars, robats durant un enfrentament bèl.lic, o no, el què voliem saber era si la gent considerava què encara allò era important, una ferida oberta, un botí de guerra,… si realment els importava.

Mentre jo em mantenia a l’estudi, muy a lo Gabilondo (què va), Ferran va aturar la primera persona què es va creuar pel carrer.

Ferran: Hola, li podriem fer una pregunta? Per Fauna Humana, de Ràdio Municipal Sant Martí, ens agradaria saber què opina sobre la polèmica existent entre Salamanca i Catalunya i la possible restitució dels papers de la Generalitat.
Subjecte1: (veu rascada, baixa, imperceptible per l’oïda humana) Jo vaig estar a la Guerra Civil… al costat Republicà… lluitant contra el fascisme, nano… al 1936 vam salvar-nos d’un bombardeig i vam contratacar amb…
Rbn: (des de l’estudi, dirigint-me a Ferran, què duia els seus cascs homologats) Ferran, tio, dile que suba la voz que no se oye una mierda…

La primera persona què vam entrevistar era un ex-combatent de la Guerra Civil Espanyola, amb una traqueotomia de la mida d’una bola de billar. No se l’entenia res, al pobre home. I va estar disertant sobre els seus records durant ben bé 10 minuts.
Com a figura representativa pel tema en qüestió, un 10. Com a entrevistat radiofònic, un zero patateru.

No ens vam desanimar i Ferran va anar a entrevistar a una altra persona què passava pel carrer.

Ferran: Hola, te podemos hacer una pregunta? Para Fauna Humana, de Ràdio Municipal Sant Martí, nos gustaría saber qué opinas sobre la polémica existente entre Salamanca y Catalunya y la posible restitución de los papeles de la Generalitat.
Subjecte2: Me… gusta…. parque… jugar…
Ferran: Erm…
Subjecte2: …mama… papeles…. es lo… jugar…
Rbn: (des de l’estudi, dirigint-me a Ferran i els seus cascs homologats) Joder, es subnormal o qué? Que vocalice que no se entiende una mierda… Llega todo entrecortado.
Ferran: Erm… Sí, gracias por su opnión.
Subjecte2: A… diós…
Ferran: Rubèn?
Rbn: Què?
Ferran: ERA subnormal.

Malauradament, el segon entrevistat era un noi discapacitat què anava a la clínica què teniem al costat. No arribava la senyal malament. Ell… parlava així.

Tot en rigurós directe. Incloent les meves “brillants” intervencions.

Després d’aquest segon fiasco, no vam fer més entrevistes a peu de carrer.
El programa va durar dos anys.

(silenci melodramàtic)

Afortunadament, 12 anys després, les coses evolucionen per tornar al seu lloc d’orígen.

I el fet és què té tant de glamour anar a recollir els papers amb un carrito de la compra :

- Me pone papeles de Salamanca?
- Sí, cuantos quiere?
- 499 cajas.
- Para llevar o tomar aquí?
- Traigo carrito.

Cita el blog: Tenemos La Regla
Foto fusilada sense pietat de Supervago.