'Malgrat la crisi, segueix sent gratuït'.

A Conscience-Free Malignant Cancer On Society

Els iogurts i els formatges es van descobrir per deixadesa. I el vi. I la cervesa. La penicil·lina se’n duu la grossa al sumar deixadesa i un premi Nobel. Podríem dir que el vinagre és al vi el que la penicil·lina és al formatge. Però sense premi.
Així és l’ésser humà. Deixant podrir les coses però amb prou curiositat per tastar-les. “Coi, quin gust tindrà això que vaig deixar aquí fa dos anys?”.

Així som també els bloggers. Deixant aquí aquest blog, a veure si en contacte amb l’oxigen de l’aire que respirem, esdevé art o jo què sé. I assumint que algú passarà i dirà: “coi, què diran en aquest blog que fa mesos que no actualitzen?”.

If Anything Goes Wrong, Desmond Hume Will Be My Constant

De vegades trobo esborranys críptics entre les meves notes (físiques i digitals) amb frases tan estranyes com “l’esternut d’un escarbat” o “xoriços que pengen amb culleres sobre una torradora”. Sé que les he escrit jo però arriba un punt on no recordo ni el com ni el perquè, ni la raó ni la inspiració ni el significat. Son apunts perduts.

Totes aquestes frases, fora de context, poden semblar genials i post-modernes o no.

A Water Massager’s The Purest Love I’ve Ever Known

Pensant-t’hi una mica, l’austeritat tecnològica durant la meva infantesa no només es reduïa a la cuina. El departament de documentació també va quedar relegat a l’ostracisme. Per casa no van córrer ni càmeres de fotos ni càmeres de vídeo i gairebé tot el que es pot trobar del nostre passat es redueix a aquest espai virtual. En les seves lletres i la meva poc acurada memòria. Ni fotos comprometedores amb pentinats i vestits antiquats ni vacances a la costa amb banyadors que mostren més del que insinuaven. La nostra presència cibernètica no només queda delimitada pels últims vuit anys de blog sinó que, informalment i extraoficialment, pel que es pot veure només quedarà constància de la nostra existència aquí, en aquest blog que va fer el seu aniversari ahir.

Potser l’única conseqüència positiva dels batejos i les comunions és aquella fotografia que penja dels menjadors de les avies, amb vestits de pre-núvies i de mariners, amb les mans juntes sota el nas. Potser més valia allò que res.

In A Future World With An Astrogirl

Anava a parlar del temps però aleshores això sí que semblaria un diari de veritat. No importa. Gràcies, clima, per retornar-nos els jerseis i les jaquetes. Ja no són trendies però podré tornar a dur alguna xapeta que altre sobre la butxaca al pit esquerra, on guardo l’iPhone i penja el cable dels auriculars. Ara mateix porto una de The Flash (The Fastest Man Alive), del Barry Allen en concret, lluint-la a la bossa. Sembla que és el Flash que ha quedat marcat en el subconscient col·lectiu quan jo crec que he sigut més de Wally West o Jay Garrick. És curiós que dins de totes les coses comercials i gens cool que m’agraden, m’arriben les menys populars. Sóc una ovella outsider.

Una antiga lectora em va dir un dia que deixava de llegir aquest blog quan parlava de còmics i/o de música (fet que era habitual). Paradoxalment, he assistit a tres recitals poètics aquesta setmana i en un han referenciat (dos cops) a Oasis i a la postura de rock ‘n’ star de Liam gallagher davant del micròfon (massa agressiva per a recitar poesia) i a l’altre… a l’altre m’han parlat de la fortalesa de solitud. Això és quan còmic i rock ‘n’ roll es troben a l’altre banda de la normalització.

Chorradas Como Pianos

Hanna Montanna és un remake de les pelis de Marisol. El Premi Príncipe de Asturias és un remake del Premi Nobel. L’últim cd de Coldplay s’hauria de vendre amb l’adhesiu “incluye el hit del triplete”. La Núria Feliu és la nostra Pantoja. No diga “viejuno”, diga “vintage”.

Dedico aquest post a la persona que va arribar aquí cercant al Google “frases tontas per riure”. De tontas, recentment només tinc aquestes cinc.