Y nos da tanta rabia que parece nostalgia

Matar el temps en un aeroport ofegant-lo en música. Parlar per telèfon en una cabina telefònica sense fer servir el mòbil. Pescar entre els cds apilonats de les botigues de Tallers fins que les puntes dels dits quedaven aspres i grises.
Aquestes eren coses romàntiques que succeïen en agost, quan el sol brilla amb orgull (i amb una mica de ràbia també) mentre que la lluna, a l’altre banda del cel, roman discreta i en silenci.
Només una cosa es repetirà d’aquells agosts solitaris. La majoria de gent fa plans detallats i rigorosos per les vacances. El nostre estil serà improvisar i deixar-nos dur per la corrent.

Y nos da tanta rabia que parece nostalgia

Per tant, per a les properes setmanes, més a baix us deixo els arxius que contenen posts com polsim que ja ningú llegeix però que de tant en tant reapareixen i no dormen. Però no aneu gaire en dins. La vergonya aliena ens pot agafar desprevinguts i fer-nos emergir.

Cuan afortunado era el tiempo en el que había tiempo para perder el tiempo

Fa més de deu anys que vaig començar a compartir les meves merdes a l’internet. Aleshores sortia d’una interminable adolescència (els primers centenars de posts són de màxima vergonya aliena) i ara veig un puntet a l’horitzó que són els quaranta que es preparen per envestir-me. I em preguntava si em veig compartint més merda a aquelles alçades.
Durant aquests anys em vaig independitzar, em vaig enamorar, vaig canviar de feina, de pis un altre cop, he sigut pare i m’he tret el carnet de conduir. Així, com a coses rellevants però en cap ordre de rellevància.

També he passat èpoques fastigoses, com tothom. Mirant enrere, hi ha hagut fases en les que fer servir aquest blog o els anteriors era necessari per a mi d’una manera difícil d’explicar. I sé del cert que sense aquest blog la meva vida no hagués transcorregut igual. No sé si tothom que té un blog pot afirmar el mateix però jo puc ser categòric en aquest aspecte. I potser és això el que fa que inconscientment vulgui negar el fet de que ja no el necessito de la mateixa manera.

Tenir un blog és com cuidar una planta. S’ha de regar de tant en tant excepte si és un cactus. Però fa anys que el terme blog s’ha convertit en un terme soporífer, especialment pel que fa al gènere personal. Encara visito alguns blogs però cada dia són menys els que em commouen, em motiven o m’estimulen. I a mi m’emocionen diàriament una quantitat ingent de coses però he perdut les ganes de sortir corrents cap aquest blog per compartir-les. Tumblr, Twitter, Facebook, Flickr, Instagram, Formspring, Spotify, Foursquare, Linkedin, Last.fm, Vimeo, Youtube o Pinterest s’han convertit en un regiment professional dedicat a dispersar el que fem, pensem, escoltem, mirem i admirem.
És clar que no tot em sembla avorrit a l’internet. Visito pàgines interessants però he deixat de connectar amb moltes coses. I crec que és per aquesta dispersió de la qual jo sóc la primera víctima i que ho ha impersonalitzat tot. El blog personal funcionava com un eix. Com les agulles d’una brúixola. Però sembla que avui dia dóna molta mandra interessar-se per la gent i no tanta pel que fan, pensen, escolten, miren i admiren, però d’una manera esbiaixada i més anònima. La sensació és que el blog personal és un mitjà que ja no interessa.

Pensant en aquests termes me n’he adonat que, malgrat he sentit un distanciament amb el procés mental i comunicatiu d’aquest blog, una sensació en principi compartida per la comunitat, en cap moment se m’ha passat pel cap deixar de pagar el domini. Estrany. De fet, el que he sentit per aquest i altres blogs els últims mesos són ganes de reivindicar-los com a mitjà. No per a sentir de nou les experiències que ja han passat perquè ningú té les mateixes sensacions i frustracions que fa deu anys. Ningú torna a tenir vint anys, ni torna a l’adolescència, no és igual d’exhibicionista ni pateix o s’emociona com el primer dia. A això se li diu nostàlgia i ja se sap que la nostàlgia és un arma.

Jo reivindico el blog personal com a la plataforma central i unificadora en constant evolució. La nostra evolució. Encara que sigui en unes condicions i ritmes diferents. Perquè no hi ha cap regiment d’utilitats 2.0 que substitueixi això.

O potser és que m’estic fent gran.

Sufferin’ The Radio Crime

Actualment, per anar a la feina, vaig i torno en bus. Durant els últims anys, per desplaçar-me a la mateixa oficina, he combinat indistintament rodalies, línies de metro i tramvies amb trajectes a peu, buscant cada cert temps una mica de varietat. Però sempre he descartat el bus perquè, ja se sap, un tòpic de tant en tant no fa mal i feia temps que havia decidit que el bus és un mitjà lent. Per tant, per mi és tota una novetat. Un atreviment. He sigut magnànim i l’he perdonat. I les categories i tags d’aquest blog demostren la importància del transport públic en el meu dia a dia i, en conseqüència, mereix la menció.
El bus m’està agradant. A part d’un ambient de lectura més lluminós, com a novetat sento que els usuaris del bus són més propers. I les seves converses per mòbil també. Coses dels espais reduïts. I de la cobertura. També em permet reactivar la meva capacitat d’observació que romania en un estat letàrgic de tant viatjar en transports foscos i soterrats, sempre amb la mateixa gent. Perquè cada tipus de transport té el seu públic, com si es tractés de diferents tribus urbanes. Pot sonar classista però no és el mateix tipus d’usuari el que es troba habitualment en el metro, als rodalies, als ferrocarrils, al bus, als tramvies o en un taxi.
I ahir vaig poder observar durant un quart d’hora com una nena de poc més de deu anys, amb el seu cabell recollit, les galtes bullint i la mirada fixe i concentrada, relligava amb mestria els mànecs de les seves raquetes de tenis amb una perfecció envejable.

Va ser una feina d’una meticulositat espectacular que estic segur només permet un transport no soterrat.

Lovebirds On Katovit

Si això fos una fàbrica de silencis, ara m’inventaria la història del noi que va ser escollit per a presidir una mesa electoral a les eleccions municipals del 2011 i, malgrat les poques ganes amb les que un es presenta a aquests actes, actitud sota mínims i expectatives més que modestes, durant les hores que passa a la festa de la democràcia s’enamora secretament de la vocal amb qui li toca administrar els vots del seu districte. La faula tindria el seu indispensable final agre-dolç amb el noi-president marxant en solitari al final de la jornada electoral, carrer avall, mans a les butxaques, cap al seu pis de solter, després d’observar com la parella de la guapa vocal l’ha vingut a recollir de la mà dels seus dos guapíssims fills. Nen i nena. De fons, una apoderada del PP i un regidor d’ERC es fan un petó.

Però, com això és Productes de Neteja, reduïm la redacció a la mínima expressió, fundido en negro i fotos que no venen al cas.

Desde entonces soy un lagarto

Quan vaig importar l’antic blog de blogger a aquest, una de les primeres entrades que vaig escriure relatava una anècdota sobre anar al teatre i perdre l’entrada. Gairebé set anys després, vaig anar al Camp Nou per perdre un abonament que no és ni meu. Aquella vegada, em van deixar passar a la funció sense entrada. Aquesta vegada, mentre buscava el carnet pel terra, em vaig trobar vint euros.

Si em pregunteu, us diré que l’univers sempre compensa als desgraciats.