Va haver un temps on aquí es parlava més de música que de qualsevol altre cosa. Un temps on es va sentir te leo de vez en cuando menos cuando hablas de música que es un rollazo. En aquells temps hagués parlat més dels nous àlbums de The Last Shadow Puppets (una banda que hauria de significar la mort de tres més), el de Portishead (el seu primer àlbum em va trastocar durant mesos) i altres joies petites com el Six & Sevens d’Adam Green, la Bestiola d’Hidrogenesse, la nova meravellosa excentricitat de Gruff Rhys amb Neon Neon o el soul-psicodèlic-funk-rock del Mestre Weller.
Però m’atreviria a negar, amb la mà sobre l’original de The Fantastic Four #1 signat per Lee i Kirby (que no tinc) que la crítica musical no va decaure en un intent de remuntar el vol i mantenir aquest blog viu en competició amb les multitudinàries visites a ca la Rothko.

No negaré sobre un original de The Uncanny X-Men #137 signat per Claremont y Byrne (que tampoc tinc) que no m’hagi traït el subconscient.

Aquesta nit decoraré la porta de la nevera amb nous imants i frases i paraules. Un joc al que no hem acabat de treure-li tot el profit per culpa de cert (ja ara confirmat) estat d’excepcionalitat, temporalitat i una mica per frustració (mot que pel bé d’aquesta frase m’hagués agradat que acabés en -itat però no). Després començarem a buidar-ho tot i observarem les marques de la convivència i els tatuatges de la solitud. Tatuatges que sí es poden esborrar però mai es deformen*.
El dimecres, al metro, observava amb poc dissimul (com només s’observa als transports públics) una dona d’uns __ (una quantitat aquí entre 45 i 65) anys (no sóc especialment bo amb aquestes interpretacions) qui transpirava un passat mig sinistre, mig tenebrós. Mostrava sense vergonya els seus tatuatges als braços, a partir d’on acabava la samarreta negre de màniga curta. La pell pàl.lida ja no era tersa i suave com als anuncis i els tatuatges es deformaven com un rellotge dalinià.
I és que, amb el pas del temps, els tatuatges sempre acaben donant-me certa sensació de decadència.

Valgui aquest post per reafirmar a aquells qui diuen que els texts d’aquest blog són confosos, de difícil comprensió i subordinats en excés. Vale.

Austeriana i inintencionadament, l’autor d’aquests PRODUCTES DE NETEJA (tu el pronto, yo el paño) treballa a una empresa que es diu ràpid i brut, on als lavabos de l’oficina no hi ha ni comentaris obscens ni números de mòbil impacients ni slogans polítics en boli BIC (naranja escribe fino, BIC cristal escribe normal) ni reflexions de romanticisme barat. Sí hi ha reflexions feng shui, malgrat no encaixen amb el perfil intel.lectual de l’empresa.

Als productes de neteja se’ls pressuposa un bon rendiment sota pressió.

M’han dit: fes un post, que m’avorreixo i no he pogut.