Pensant-t’hi una mica, l’austeritat tecnològica durant la meva infantesa no només es reduïa a la cuina. El departament de documentació també va quedar relegat a l’ostracisme. Per casa no van córrer ni càmeres de fotos ni càmeres de vídeo i gairebé tot el que es pot trobar del nostre passat es redueix a aquest espai virtual. En les seves lletres i la meva poc acurada memòria. Ni fotos comprometedores amb pentinats i vestits antiquats ni vacances a la costa amb banyadors que mostren més del que insinuaven. La nostra presència cibernètica no només queda delimitada pels últims vuit anys de blog sinó que, informalment i extraoficialment, pel que es pot veure només quedarà constància de la nostra existència aquí, en aquest blog que va fer el seu aniversari ahir.

Potser l’única conseqüència positiva dels batejos i les comunions és aquella fotografia que penja dels menjadors de les avies, amb vestits de pre-núvies i de mariners, amb les mans juntes sota el nas. Potser més valia allò que res.

Anava a parlar del temps però aleshores això sí que semblaria un diari de veritat. No importa. Gràcies, clima, per retornar-nos els jerseis i les jaquetes. Ja no són trendies però podré tornar a dur alguna xapeta que altre sobre la butxaca al pit esquerra, on guardo l’iPhone i penja el cable dels auriculars. Ara mateix porto una de The Flash (The Fastest Man Alive), del Barry Allen en concret, lluint-la a la bossa. Sembla que és el Flash que ha quedat marcat en el subconscient col·lectiu quan jo crec que he sigut més de Wally West o Jay Garrick. És curiós que dins de totes les coses comercials i gens cool que m’agraden, m’arriben les menys populars. Sóc una ovella outsider.

Una antiga lectora em va dir un dia que deixava de llegir aquest blog quan parlava de còmics i/o de música (fet que era habitual). Paradoxalment, he assistit a tres recitals poètics aquesta setmana i en un han referenciat (dos cops) a Oasis i a la postura de rock ‘n’ star de Liam gallagher davant del micròfon (massa agressiva per a recitar poesia) i a l’altre… a l’altre m’han parlat de la fortalesa de solitud. Això és quan còmic i rock ‘n’ roll es troben a l’altre banda de la normalització.

Hanna Montanna és un remake de les pelis de Marisol. El Premi Príncipe de Asturias és un remake del Premi Nobel. L’últim cd de Coldplay s’hauria de vendre amb l’adhesiu “incluye el hit del triplete”. La Núria Feliu és la nostra Pantoja. No diga “viejuno”, diga “vintage”.

Dedico aquest post a la persona que va arribar aquí cercant al Google “frases tontas per riure”. De tontas, recentment només tinc aquestes cinc.

En aquest precís instant en el que escric aquestes línies, la novia del meu germà deu estar fent un esforç descomunal per expulsar un projecte d’ésser humà del seu cos (o més bé, suportant un tall de costat a costat per extreure’l perquè sembla que el petit homínid s’ha acomodat en el líquid amniòtic). Ma mare va telefonar ahir, prop de la mitjanit, indignada pel fet de que jo no m’hagués agafat el dia de festa per a presenciar aquest espectacle de sang, suor i vísceres que és un part. Resulta que no sóc el pare, ho és el meu germà, però la immediata àvia no va processar aquesta informació des del seu retiro vacacional a mil kilòmetres d’aquí.
Com abans assumim tots que aquest esdeveniment no farà una altra cosa que estimular l’exagerat gust per penjar fotografies de nadons (com s’ha pogut comprovar darrerament) abans passarà aquesta fase de tiet insuportable que pensa que els seus nebots són més guapos que els dels demés. En el nostre cas es veritat.
The miracle of birth, que en diuen.

Intenta ser amable amb la gent, menjar bé, llegir un llibre de tant en tant, passejar una mica, i intenta viure en pau i harmonia amb gent de tots els credos i nacions.
Michael Palin, The End Of The Film.

De vegades un no actualitza el seu blog perquè la seva vida personal i/o laboral el manté massa ocupat i no sobra el temps per dedicar-se a aficions tan poc productives com aquesta. No és el meu cas. Si no actualitzo és per falta de ganes, de coses a dir o simplement perquè he estat de vacances. I desídia en general, no ens enganyem. El vuitè mes de l’any no s’hauria de dir pas agost sinó “desídia”. De-sí-dia.
Vaig estar uns dies a Granada i rodalies, una mica a Sevilla i uns quants dies més a Madrid. Un diria que degut a la crisi, fer distàncies més curtes hauria de ser més econòmic. Però no. I a part d’això i una mica de platja i piscina, bàsicament és l’estiu on hem descobert a l’Andrew Bird gràcies als còmics autobiogràfics del Jeffrey Brown (raó per la qual ja no cal que editi les meves memòries en art seqüencial) els quals hem llegit viatjant per primer cop en l’AVE mentre tornàvem cap a casa on, només arribar, hem redistribuït els mobles de lloc. Com no portem ni un any vivint en l’actual pis, això diu molt de la nostra estabilitat estètica. I per acabar de resumir, no suporto les cançons de l’estiu però hem cantat constantment la falca de Bocasecaman i encara no tinc carnet de conduir. Encara no arribo al 1.80, ni sóc astronauta (cosa que està bé perquè mai he volgut ser astronauta) però en aquest blog queda remarcat el meu ego.
A això, a les sèries i als còmics, se li en diu un recap i teniu més aquí.

Heu d’estimar aquest blog perquè les visites han caigut tant que al menys és un lloc relaxat on el primer comentari no ha de ser “ei, sóc el primer? sóc el primer!”. Teniu encara dies per comentar que segueixo de vacances.