M’han dit: fes un post, que m’avorreixo i no he pogut.

The server is temporarily unable to service your request due to the site owner reaching his/her bandwidth limit. Please try again later.
Apache/1.3.37 Server at www.productesdeneteja.com Port 80.

En un dia com avui, és tot el que es pot dedicar a un post. Poesia 2.0. Amb reflexes.

Fins que no em toca fer la declaració d’hisenda, mai penso en la meva assegurança de vida (obligatòria, of course). D’aquelles que lliuraran a tercers dels meus préstecs immobiliaris. M’he passat el trajecte en tren d’aquest matí pensant que no tinc cap tipus de testament o document que reflecteixi la meva voluntat envers les meves propietats i que se’n farà de totes elles. No hi haurà discussions per veure qui es queda el meu sofà tronat però què se’n farà de la meva extensa col.lecció de còmics? I dels cd’s? Terror.
Per si aquest document 2.0 tingués mai alguna validesa legal, com a última voluntat demano que m’incinerin sense cerimònies, gràcies. La resta… per la resta serà massa tard.

La resta inclou també aquest blog. Demano que, arribat el moment, s’activi el plugin de Wordpress que mostri de manera aleatòria o random un post diferent cada dia. La versió 2.0 de les reposicions a TV.

Els usuaris de Blogger fan quedades de bloggers, els de Twitter de twitteros i els del Fotolog (aquest atemptat al bon gust 2.0) de fotologers. Per a que no m’acusin més d’insociable de manera injustificada, em passo per la drogueria a per pastilles pel wàter, lleixiu i flis-flis pel marbre de la cuina (Fairy no, que no s’acaba mai; el meu pis només ha conegut dues ampolletes en anys). Junts, dedicant-nos a allò que més ens agrada, formarem la xarxa social més neta del blogocosmos i ens batejarem emprant la veu chiquitistaní de moda seguint les passes de Twitter, Flickr i Tumblr, netejar.

Alguns matins m’agradaria que aquest blog es compongués de micro-relats de creativitat desbordant, de poemes imaginaris, retalls inèdits, jocs indirectes amb el lector i reflexions excepcionals i universals. Poder recórrer cada dia els carrers d’una ciutat mitificada per captar només els detalls més insignificants, que són els que a mi m’agraden, o descobrir jo solet nous artistes que potser em marquin per sempre sense haver-los d’anar a trobar en icones taronges amb tres ones blanques. La nit arriba i només trobo casuals que incloure. Per aquesta raó llegeixo els vostres blogs. Però de camí a casa sempre penso maybe tonight.