Durant un dels múltiples recitals de la setmana passada, accidentalment vam topar amb una exposició amb obres composades sobre paper blanc i realitzades amb un retolador, probablement estil Edding 500.

L’art abstracte és el que té. Que hom no sap si van del dret o del revés.

Hi ha un aspersor que a les nits s’activa sol i es fica als meus somnis. El meu cervell l’interpreta com una serp de cascavell* i passo una mala estona. Amb el fàstic (eufemisme per por) que em fan les serps.
Em quedo despert a les fosques i em passo els minuts imaginant-me una festa i sóc incapaç d’enllaçar per un fil conductor totes les persones a qui voldria convidar. Els meus amics, coneguts i allegados pertanyen a ambients tan diversificats i tenen tan poc en comú que probablement acabi amb una agenda de petits sopars d’aquí al 2010.
Ningú reconeixerà el spectrum Kelly del rebedor.

* Si es diguessin “serps de picarol” no farien pas tanta por.

Ahir vaig rebre via Amazon (qué estoy viendo en Amazon!) l’últim àlbum de Coldplay i no és tan fatal com un podria haver esperat. Sona a U2, a The Unforgettable Fire i a Brian Eno per tot arreu. Suposo que és la persona a qui es recorre quan es vol trencar amb el passat. Eno és el retconejador per excel.lència del panorama musical dels últims trenta-cinc anys.
Però malgrat tot això, aquest pot ser un d’aquells cd’s que marquen un moment a la vida, independentment de la seva qualitat, i te’l rememoren dia rere dia.

Ahir nit vaig adormir-me escoltant-lo a l’iPod així que aquest post, més que escriure’l, el vaig somiar.

…i Catalunya de la pólvora, amb el permís de València, la Xina i aquella illa al Pacífic, perduda i salvatge, on sempre es considera que comença un any nou i de la que no recordo el nom però que munten uns castells de foc impressionants. Ja sonen els primers petards i ja funcionen les primeres casetes de venda d’explosius de consum domèstic a vint dies de la revetlla. Serà perquè, de petit, estant en peus sobre la caixa negre dels diables del meu barri durant un correfoc, vaig sortir disparat pels aires quan aquesta va esclatar i vaig acabar penjant d’una farola com si d’un gag de Mortadelo Y Filemón es tractés, que vaig passar una època de respecte (eufemisme per por) pels focs artificials i me’ls mirava darrere la barrera, sense deixar anar la mà del meu pare.

El dia següent, amb un amic, recorríem el parc al costat de casa reutilitzant els petards que van fer fallida. Amb perspectiva, es tractava d’una rehabilitació.

Amb unes canes més estil Reed Richards que George Clooney, ahir em mirava el nou tall de cabell al mirall i em veia gran. Assegut a la butaca vermella de la perruqueria de la meva cunyada, ella em tracta com sempre, amb simpatia i professionalitat (val a dir que estava flanquejat a ambdós costats per dones sota un amplificador d’ones cerebrals detector de mutants) però amb aquell to que em recorda a ma mare, un to una mica acusador, com es tracta a aquells fills únics que apareixen molt de tant en tant i no en saps res. Algo despegados, que en diuen.
Per compensar, he pensat que, a l’estiu, potser visito a la família del sud.