Estèticament, els heavies del barri eren una mica cutres però van tornar a posar de moda el pantalón pitillo*. Tenien la seva pròpia botiga d’accessoris just a sota d’on jo vivia (un local amb una paret gegantina coberta per aquelles samarretes negres que fregaven la necrofília) però els seus rivals, els punks, no. La seva estètica era encara més deplorable però el consumisme no anava amb ells.
Ambdues tribus urbanes acostumaven a esbatussar-se al parc del barri i, encara avui, quan em creuo pel carrer amb un cap amb cresta i punxes verdes, com el gos de Pavlov, sento la necessitat d’esprintar carrer avall i fugir ben lluny. El barri anava ple de llegendes urbanes sobre punks que xutaven als nens com si fossin pilotes.
Els lectors de feeds s’han popularitzat per ser còmodes i perquè, total, gran part dels blogs estan decorats amb vestits intercanviables i no ens perdem res si no els visitem sovint. Que lo important és el contingut i ens és suficient amb una subscripció impersonal. I així m’agrada pensar en molts d’aquells heavies i punks. Que potser ara condueixin un monovolum, van a les reunions de l’AMPA** i miren Generación Ni-Ni. Que tot era façana.

Que no us enganyin. Aquest blog no parla ni d’higiene ni de botànica.

* el pantalón pitillo se lleva pero te hace el culo carpeta, esto es así
**quan jo era petit era l’APA, i no l’AMPA, i ara, quan sento aquest nom, em ve al cap una reunió clandestina de mafiosos. visc en un reflex condicionat constant

Sembla ser que els Scorpions se separen. Em pregunto on van quedar tots aquells pòsters heavies que decoraven les quatre parets (i el sostre!) de l’habitació del germà gran d’un dels meus amics de la infància. Era una habitació fosca i tenebrosa, il·luminada per una única bombeta vermella, sempre desendreçada i a la que em feia una por terrible entrar. El germà gran* del meu amic era un “hijo del metal”. Vestia texans trencats, duia cadenes i jaquetes de cuir sobre samarretes negres d’Iron Maiden. Ben pensat, probablement era un heavy de veritat, dels de Iron Maiden i Judas Priest i no de Scorpions o de Europe (els Jonas Brothers del heavy).
I probablement, un bon dia se li va passar, deixant l’habitació nua i esquitxada de forats de xinxeta.
I si m’haguessin preguntat pels Scorpions fa trenta minuts hagués respòs que “probablement es van jubilar”. I no.

*entenguis “gran” com a proporció. era més alt que nosaltres i, per tant, més “gran” malgrat que probablement només era un adolescent

No estic segur si ho he comentat en el passat (però sé que ho he suggerit entre línies) que només sortir per la porta de casa, a l’hora d’emancipar-me, em vaig quedar sense dormitori. Les meves coses van ser degudament desplaçades per a convertir el meu antic santuari en un despatx. Com si d’un Risk a escala 1:1 es tractés, el meu germà va mobilitzar les seves tropes i va envair un territori que, sobtadament, va quedar descuidat. Poc es podia pensar que, anys després, ell també marxaria i ma mare convertiria el seu dormitori en un despatx i el seu despatx (el meu ex-dormitori) en un dormitori de tercera generació: pel seu fill (el meu nounat nebot, en Marc Petit).
Així és ma mare. Despietada.



D’aquí als cd’s regalats va un pas. Cause i efecte. Les possibilitats que ha d’oferir el tenir encara un lloc on guardar les teves possessions deixalla han de ser infinites.

He avorrit plorar per les cantonades que, durant la meva infantesa i pel que fa als regals, a casa només celebràvem els Reis i no el nadal*. Per tant, els regals eren pocs i arribaven tard. La frustració culminava quan descobries que els regals que els teus pares els Reis els hi havien portat als teus cosins t’agradaven més que els que t’havien tocat a tu (i acostumaven a ser més cars, així de capritxosa és la correcció política).
Però l’ésser humà jo he vingut a aquest món per ser un frustrat perenne i aquelles sensacions d’infantesa tornen a mi quan em trobo comprant un regal que, en el fons, m’agradaria quedar-me’l. I m’intento auto-enganyar dient-me que no l’apreciaran com jo. Adonar-te’n a temps de que aquest pensament només comportarà la doble despesa de gastar més diners en un segon regal acaba diluint qualsevol temptació. Per tant, prefereixo ser més pragmàtic i, en comptes de ser creatiu, pregunto directament als beneficiats de la meva generositat què volen per nadal. Potser no hi ha sorpresa i es redueix la il·lusió però d’aquesta manera no m’auto-regalo res amb l’excusa de les compres de nadal. En general, la gent té uns gustos estranys.

Afortunadament per vosaltres, a part d’un frustrat, també sóc un estoic i porto tots aquests traumes en el dolç silenci de la meva intimitat i aquest post ja s’ha fos i mai va passar. Fi.

* el Tió era extremadament anecdòtic (eufemisme per pijama)

Avui he començat el dia posant-me el jersei del revés i més tard he tingut dificultats per escriure un llarg paràgraf a mà. No me n’he sortit amb un petit post-it tampoc. L’he repetit fins a tres vegades fins que he estat convençut de que una tercera persona seria capaç de desxifrar el seu missatge.
Ha dit el 4Colors que amb tanta pantalla tàctil, l’ésser humà hauria d’evolucionar i suprimir el greix de la punta dels dits. Li he respòs que potser que desapareguessin els dits directament podria ser també una manera d’evolucionar. No sé si, a aquest pas, perdrem el gust pels treballs manuals però no recordo fer servir gaire el dit petit amb l’iPhone. Ves a saber si en unes poques generacions tenim les mans dels Simpsons.

No fa tants anys, una professora (que es rumorejava era germana d’una de les components de Nosoträsh, cosa que mai es va confirmar) se’m va apropar en mig del silenci d’un examen d’història d’art i va dir en veu alta: “què letra tan bonita tienes”. És va girar tothom i el que sí es va confirmar és que, de tant en tant, puc exterioritzar un sentiment de vergonya.