Everyday is like Sunday

Aquest post va ser publicat originĂ riament a Va de pares al juny del 2015.

Us han explicat mai la història dels nens que acabaven el curs escolar al juny, amb mĂ©s de dos mesos per endavant de vacances, amb els progenitors encara treballant i on aquests havien d’escollir entre pagar un servei de casal habitualment poc econòmic, carregar l’agenda dels avis o agafar-se una excedència com a Ăşnica soluciĂł per a poder passar temps amb els seus fills i no encolomar-los a tercers?

Recordo els estius com un diumenge continu i brillant. Era quan les classes es quedaven buides i els patis s’omplien de partits de futbol clandestins, algun amic desapareixia perquè anava a Comarruga (què coi hi devia haver a Comarruga?) i la televisiĂł emetia l’enèsima reposiciĂł de Verano Azul. En resum, un perĂ­ode Ă rid on els dies es confonien perquè me’ls passava als carrers habituals de la ciutat o al Maresme amb la iaia fins que va arribar el dia que es va jubilar i l’anĂ vem a visitar al peu de Sierra Nevada.

En aquesta rutina basada en l’absència total de la mateixa, un era feliç arrossegant els peus pel ciment a quaranta graus, dormitant amb el Tour de França com a banda sonora de fons, assaltant la xarxa metĂ l·lica de l’escola per a emular les jugades dels nostres Ă­dols futbolĂ­stics que de nou no havien guanyat res i comprant Popeyes per vint-i-cinc pessetes.

Però estic repapiejant.

No estic per consumir energies en queixar-me dels calendaris escolars, la conciliaciĂł laboral i l’estat de la naciĂł. Perquè els efectes col·laterals els teniu a dues setmanes vista, sĂłn evidents i no tinc solucions ni per a mi ni per a vosaltres. Però una cosa sĂ­ us dirĂ© sobre com eren els nostres estius fa trenta anys. Com deien els homes de Yorkshire: “And you try to tell the young people today that and they won’t believe you”.

The thrill of running, catching, throwing, taking orders from a moron

El primer record que tinc del FC Barcelona Ă©s el de l’equip del CĂ©sar Luis Menotti. El del Maradona sense pentinar. El del Schuster malcarat. El del Quini segrestat. El de la muralla Migueli i el d’un Urruti que semblava que podia aturar-ho tot. I, en aquella època, l’hora morta que quedava entre el final del dinar i l’hora de reprendre les classes de la tarda a EGB, la passaven a la biblioteca. AllĂ  tenia accĂ©s a tots els còmics que no tenia a casa: Cavall Forts, TintĂ­ns, Astèrixs, Lucky Lukes i l’Eric Castel.

tumblr_nn1o3bnRqw1urf8bko1_1280

Eren els primers anys de la dècada dels vuitanta. Entre la lliga de Cruyff i la de Venables van passar 11 (onze) anys de sequera lliguera. I fins a la primera del Cruyff entrenador van passar sis mĂ©s. SĂ­, vam guanyar alguna copa aquĂ­ i allĂ . Les Recopes ens donaven subidĂłn, tambĂ©. Però les Copes D’Europa les veiem als cromos i a repeticions en blanc i negre de finals perdudes amb pals de porteria de cantonades afilades.
Els culers pertanyĂ­em a un club d’aire perdedor que mirava com els equips bascs s’enduien 4 (quatre) lligues seguides però tambĂ© pertanyĂ­em a un futbol mĂ©s romĂ ntic. Sense estrelles de la publicitat. Sense Instagram. Sense llei Bosman. Sense la botiga del Barça. Amb Meyba i l’Eric Castel.

Aquest era el nostre marxandatge. Ni polo ni xandall ni bambes ni ninots ni Barça Toons ni motxilles pel cole. Els nens culers amb prou feines tenien accĂ©s a una samarreta Meyba no falsificada i sense nĂşmero ni nom i tres o quatre Ă lbums de Grijalbo per casa. Uns còmics que t’explicaven com el FC Barcelona fitxava un jugador francès desconegut per a substituir en Cruyff a finals dels 70 i es quedava amb nosaltres fins a principis dels 90 amb una breu estada al PSG.

I aquest era el meu lligam i el de molts amb el nostre club, mĂ©s enllĂ  del Carrusel Deportivo del diumenge a les 17h. Això era llegir les aventures dels jugadors del Barça un cop i un altre. I Ă©s per això que, un cop ja hem aconseguit mĂ©s de vint lligues i quatre Xampions (ara li diem aixĂ­ a les Copes d’Europa) i tota una generaciĂł de nens nomĂ©s coneix aquest Barça lluent i estel·lar, un grup d’humils culers pensem que seria hora de reconèixer l’obra d’en Raymond Reding d’alguna manera. I es pot fer aquĂ­.

Qui era Raymond Reding? Per què un dibuixant franc-belga un bon dia va decidir que el protagonista del seu còmic jugaria al Barça? Per què va marxar l’Eric Castel al PSG per tornar dos Ă lbums desprĂ©s? Per què l’Eric Castel no estĂ  al museu del Barça?

Si qualsevol d’aquestes preguntes us desperten una mica de curiositat, els humils culers us esperen aquĂ­: http://ericcastel.net/

Els mars s’han tornat grocs

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares al març del 2015.

Jo no era un nen especialment Ă gil. Tampoc era dels que, a educaciĂł fĂ­sica, s’encallava saltant el poltre però algun plint sĂ­ que havia acabat en fallida. Explica la llegenda que, una tarda qualsevol de la dècada dels vuitanta, no vaig ser capaç de pujar pel tronc d’un arbre fins a les seves branques mĂ©s altes, davant les rialles sorolloses i la burla generalitzada d’un grup de nens coetanis i suposadament amics meus.

El segon acte d’aquesta llegenda narra com la meva mare em va arrossegar de la mĂ  aquella mateixa nit, desprĂ©s de sopar, de nou cap a l’arbre en qĂĽestiĂł i em va fer aprendre a pujar per un tronc al mĂ©s pur estil “pongo a este tronco por testigo que de mi hijo no se vuelve a reir nadie”.
Hi ha qui diu que em va tenir deu minuts escalant. Hi ha qui parla de mĂ©s d’una hora. No hi havia lloc per a la rendiciĂł ni el fracĂ s.

960

Jo nomĂ©s volia dir-vos que l’Emma encara no fa cabrioles amb el patinet de tres rodes com altres nens però Ă©s que m’Ă©s igual.

Liberate Your Sons And Daughters

Un 11 de setembre de 1977 jo tenia prĂ cticament la mateixa edat que ara tĂ© l’Emma. Els meus pares em van dur a la manifestaciĂł per l’Estatut (la de la rima genial Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia) assegut en el cotxet. Posteriorment, amb els anys, van remarcar sovint com de necessari va ser aquell gest, ser allĂ  i dur un nadĂł a una reivindicaciĂł d’aquella mena.

NomĂ©s recordo les fotos del meu pare als mandos del cotxet que ves a saber on sĂłn. L’Emma no va seure ni un minut.

Little Boys Have Action Toys For Brains

Jo, que sĂłc mĂ©s de ciutat que un semĂ for, resulta que vaig estiuejar durant anys a un diminut i sec* poble de Granada, als peus de Sierra Nevada, on hem dut l’Emma a que coneguĂ©s la seva besĂ via. És un poble tĂ­pic andalĂşs de muntanya (sense semĂ fors), de carrers buits que fan pujada, un campanar que toca a morts i on tothom sap els noms dels gossos que vagabundegen pel carrer.

De petit, acostumava a jugar per aquells camps els mesos d’estiu i algun Nadal tambĂ©, entre oliveres i tarongers, on ara hi ha mĂ©s cases que habitants. Podies agafar mandarines i prĂ©ssecs directament de l’arbre i, al bar del poble, la Coca-Cola la servien sense llimona. Si la demanaves, et deien que t’apropessis al llimoner mĂ©s proper i tu mateix.
No hi havia més activitat que aquesta: el bar del poble. També podies banyar-te al riu o caminar sense parar, com les passejades que feia amb el meu avi durant hores, fins el poble abandonat de la serra o fins al cementiri. Com podeu veure, Andalusia és tota alegría y color.
Ja de mĂ©s gran, vaig deixar de cĂłrrer pels camps i me’n duia tones de còmics per passar-me l’estiu llegint. Crec que va ser durant aquells perĂ­odes d’adolescència al poble on vaig desenvolupar el gust per estar en aquell limb que et proporciona estar tancat a casa cada dia, amb la famĂ­lia o millor sol, les meves lectures i altres entreteniments. El plaer mai era total. Sempre romania en el fons la por a l’exterior**. La certesa de que aquells dies en blanc podien acabar-se.

Com algĂş va comentar, a un guionista de Lost le gusta esta foto.

En fi. Crec que la meva Ă via ha estat bastant contenta de conèixer la seva primera besneta malgrat ja no se n’adona de les coses com abans. Previsorament, vaig fer servir el pitet on posa el seu nom ben gran però, fins i tot amb això, diria que hem marxat i encara no li havia quedat clar el nom d’Emma.

*per això suposo que m’acostumo rĂ pid a que les plantes de casa estiguin seques i mig mortes
**entenguis per exterior que arribĂ©s ma mare a fotre’m fora de casa a crits