'I never said I was deep'.

Utopia Parkway

Barrut, una nit, ben entrada la matinada, ja fa molts anys, després d’un sopar encara amb els meus pares, vam anar a buscar el cotxe al pàrquing. El vigilant que ens havia de cobrar era un noi jove al que vam interrompre en les seves coses de fer de nit: llegir una pila immensa de còmics de la Marvel que tenia en un costat de la taula. Entre aquesta visió, la perspectiva de poder passar hores i hores mortes llegint sense grans molèsties, i l’obsessió que vaig tenir pels programes de ràdio nocturns durant un temps, va haver una època en la que vaig pensar que aquella era la feina perfecta en la franja horària perfecta.

Anys després, vaig tenir una novia que tenia un pare que treballava de vigilant en un pàrquing. Bata blava inclosa. S’aixecava escandalosament aviat. Però no va importar gaire. Jo ja havia mogut fitxa i feia, amb pas ferm, el meu camí cap a dibuixant de còmics frustrat i fracassat.

Hi ha 4 comentaris. Veure els detalls del post.

No Sé Cómo Te Atreves

Allà per l’època ancestral en la que estudiava cinquè de bàsica, es van repartir els rols per una obra teatral amb intenció de perpetrar-se públicament davant de tota l’escola. Em va tocar d’arbre. Estàtic durant tota la funció, amagat darrere les cartolines marrons que simulaven el tronc i amb els braços oberts, simulant les branques però venint a ser més un càstig que una altra cosa, vaig passar-me tota l’obra al fons de l’escenari.
Quan va acabar l’educació bàsica, vaig perdre el contacte amb gairebé la totalitat dels companys de classe. Posteriorment, va ser amb la totalitat més absoluta. Vint anys després, hi ha qui insinua organitzar una reunió d’antics alumnes. No penso anar per por a que no entenguin la meva broma d’entrada: “Hola. Em recordeu? Sóc l’arbre”.

La memòria traumàtica dels infants és extremadament selectiva. El Facebook el carrega el diable.

Hi ha 3 comentaris. Veure els detalls del post.

Perfect

Per raons que ara no venen al cas, és possible que un dia d’aquests accedim al pis que hi ha sobre el que vivim actualment. Està buit i en oferta de lloguer i volem tafanejar.
Entrar a un pis que és com el teu però no és el teu produeix una sensació estranya. Recordo dos amics de bàsica que vivien en el mateix bloc que jo. La distribució de les seves llars era exactament la mateixa que la del pis dels meus pares però les decisions a l’hora d’equipar-lo el convertien en un lloc completament diferent però familiar a l’hora. Els nostres pares dormien a la mateixa habitació. Els nostres germans també. Fins i tot, diversos mobles estaven col·locats en la mateixa posició, com si poguessis superposar els tres pisos i dedicar-te a buscar les diferències.
Entrar en el pis que tenim per sobre dels nostres caps serà lo més a prop que estarem mai de visitar un món paral·lel on tot semblaria igual a la nostra realitat quotidiana però no ho seria. On la naturalesa de les coses i minúsculs esdeveniments quotidians haurien modificat el teixit de la realitat i posar-nos inconscientment en situacions alternatives.

I aquesta sensació no la va inventar ni Lost ni Fringe ni els “What if…?” de Marvel ni els Flash dels Dos Mons. Ni tan sols la mecànica quàntica. Però estan al nostre abast cada dia, en aquells adosados que apunten ben alt, cada mati, per sobre dels arbres.

Hi ha 3 comentaris. Veure els detalls del post.

2666

Després de llegir desenes de biografies, puc dir que jo també vaig començar dibuixant en els marcs de les pàgines als llibres de text (i allà on podia) quan era un marrec. No em vaig convertir en un artista famós ni vaig arribar enlloc però al menys tinc aquest ingredient en el meu gènesis.

Hi havia una professora que se’n reia. Una altra em feia fer tots els murals de l’escola.

No s'ha fet cap comentari. Veure els detalls del post.

Oh Mummy, What’s A Sex Pistol?

Estèticament, els heavies del barri eren una mica cutres però van tornar a posar de moda el pantalón pitillo*. Tenien la seva pròpia botiga d’accessoris just a sota d’on jo vivia (un local amb una paret gegantina coberta per aquelles samarretes negres que fregaven la necrofília) però els seus rivals, els punks, no. La seva estètica era encara més deplorable però el consumisme no anava amb ells.
Ambdues tribus urbanes acostumaven a esbatussar-se al parc del barri i, encara avui, quan em creuo pel carrer amb un cap amb cresta i punxes verdes, com el gos de Pavlov, sento la necessitat d’esprintar carrer avall i fugir ben lluny. El barri anava ple de llegendes urbanes sobre punks que xutaven als nens com si fossin pilotes.
Els lectors de feeds s’han popularitzat per ser còmodes i perquè, total, gran part dels blogs estan decorats amb vestits intercanviables i no ens perdem res si no els visitem sovint. Que lo important és el contingut i ens és suficient amb una subscripció impersonal. I així m’agrada pensar en molts d’aquells heavies i punks. Que potser ara condueixin un monovolum, van a les reunions de l’AMPA** i miren Generación Ni-Ni. Que tot era façana.

Que no us enganyin. Aquest blog no parla ni d’higiene ni de botànica.

* el pantalón pitillo se lleva pero te hace el culo carpeta, esto es así
**quan jo era petit era l’APA, i no l’AMPA, i ara, quan sento aquest nom, em ve al cap una reunió clandestina de mafiosos. visc en un reflex condicionat constant

Hi ha 3 comentaris. Veure els detalls del post.

« Posts anteriors