'Un blog on no es parla de cap producte de neteja'.

Liberate Your Sons And Daughters

Un 11 de setembre de 1977 jo tenia pràcticament la mateixa edat que ara té l’Emma. Els meus pares em van dur a la manifestació per l’Estatut (la de la rima genial Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia) assegut en el cotxet. Posteriorment, amb els anys, van remarcar sovint com de necessari va ser aquell gest, ser allà i dur un nadó a una reivindicació d’aquella mena.

Només recordo les fotos del meu pare als mandos del cotxet que ves a saber on són. L’Emma no va seure ni un minut.

Hi ha 2 comentaris. Veure els detalls del post.

Little Boys Have Action Toys For Brains

Jo, que sóc més de ciutat que un semàfor, resulta que vaig estiuejar durant anys a un diminut i sec* poble de Granada, als peus de Sierra Nevada, on hem dut l’Emma a que conegués la seva besàvia. És un poble típic andalús de muntanya (sense semàfors), de carrers buits que fan pujada, un campanar que toca a morts i on tothom sap els noms dels gossos que vagabundegen pel carrer.

De petit, acostumava a jugar per aquells camps els mesos d’estiu i algun Nadal també, entre oliveres i tarongers, on ara hi ha més cases que habitants. Podies agafar mandarines i préssecs directament de l’arbre i, al bar del poble, la Coca-Cola la servien sense llimona. Si la demanaves, et deien que t’apropessis al llimoner més proper i tu mateix.
No hi havia més activitat que aquesta: el bar del poble. També podies banyar-te al riu o caminar sense parar, com les passejades que feia amb el meu avi durant hores, fins el poble abandonat de la serra o fins al cementiri. Com podeu veure, Andalusia és tota alegría y color.
Ja de més gran, vaig deixar de córrer pels camps i me’n duia tones de còmics per passar-me l’estiu llegint. Crec que va ser durant aquells períodes d’adolescència al poble on vaig desenvolupar el gust per estar en aquell limb que et proporciona estar tancat a casa cada dia, amb la família o millor sol, les meves lectures i altres entreteniments. El plaer mai era total. Sempre romania en el fons la por a l’exterior**. La certesa de que aquells dies en blanc podien acabar-se.

Com algú va comentar, a un guionista de Lost le gusta esta foto.

En fi. Crec que la meva àvia ha estat bastant contenta de conèixer la seva primera besneta malgrat ja no se n’adona de les coses com abans. Previsorament, vaig fer servir el pitet on posa el seu nom ben gran però, fins i tot amb això, diria que hem marxat i encara no li havia quedat clar el nom d’Emma.

*per això suposo que m’acostumo ràpid a que les plantes de casa estiguin seques i mig mortes
**entenguis per exterior que arribés ma mare a fotre’m fora de casa a crits

No s'ha fet cap comentari. Veure els detalls del post.

Some Kind Of Happiness Is Measured Out In Miles

Segur que molts de vosaltres (si no tots) reconeixereu la següent situació: esteu explicant que heu editat un llibre i l’interlocutor us respon “ah, doncs jo vaig guanyar un premi Sant Jordi al cole”. No em digueu que no us ha passat.
En un acte en plan confessions on the desktop vinc a deixar constància d’un fet que no gaire gent coneix. Jo també vaig guanyar un premi Sant Jordi de relats a l’escola.

Durant els anys d’educació bàsica em dedicava a escriure històries (probablement patètiques) sense fre i amb certa ànsia i, com és normal, ens encoratjaven a presentar-los a concurs. Per aquells temps, un company de classe, força més enginyós que la resta, acostumava a arrasar en tots els concursos de relats haguts i per haver. Per tant, no li veiem el sentit però ens presentàvem igualment.

En un clar exemple de com les conseqüències sovint escapen a l’anàlisi, durant els últims mesos del curs, per fi el meu relat va ser seleccionat com el millor de tota l’escola. Era un relat simpatiquíssim protagonitzat per Dràcula, el qual deixava enrere Transilvània avorrit de l’ambient nocturn habitual i viatjava a Barcelona per trobar un propòsit en aquesta vida i, de pas, trobar-se a sí mateix. Acabava d’inspector recaptador d’hisenda, una feina que li esqueia i on va demostrar ser extremadament eficient amb mètodes poc ortodoxos fins el dia que un defraudador el convidà a tastar una truita d’all.

Parlàvem de les conseqüències. Ser premiat implicava pujar a un escenari i llegir el relat davant de tota l’escola. Això era quelcom que no m’havia plantejat i no entrava pas en els meus plans. Uns dies abans del dia clau, ma mare va venir per dir-me que el dia 23 a la tarda havíem d’anar al metge amb el corresponent justificant. Va ser com si els núvols del cel s’obríssim per deixar pas a una mà enorme que m’entregava un sobre on posava: excusa perfecte (notis l’esforç que estic fent en afegir certes floritures a la narració d’aquesta història en honor al dia d’avui).

I així ho vaig fer saber al professorat. Malauradament durant la diada no podria assistir a l’entrega de premis. Per tant, el dia que per fi vaig guanyar el premi Sant Jordi de l’escola vaig passar la tarda a la sala d’espera d’un CAP sense que ma mare sabés que el seu fill havia guanyat un premi i havia de llegir en públic. I encara recordo la sensació d’alleujament al tornar de la visita i passar per davant de l’escola, on la cerimònia no havia acabat. Ma mare va preguntar si em volia passar. Vaig dir no.

Va pujar a l’escenari a recollir el meu premi i llegir davant de tothom el meu relat el noi enginyós que sempre guanyava* (i, per tant, sempre llegia). Pel que vaig poder saber, va fer una gran interpretació generant grans riallades entre el públic assistent.

*s’ofereix com a títol pel proper àlbum del Miqui Puig

Hi ha 3 comentaris. Veure els detalls del post.

Bring Out Your Comic Book Smile You Wore As A Child

Hi ha altres activitats a la meva vida de les que podria parlar des de les últimes actualitzacions. He canviat d’oficina, he escoltat música variada i experimentat amb l’iTunes Match, tinc un nou projecte / hobby en ment, he llegit una bona pila de còmics i la nostra llar està més decorada que mai. Pero en los albores de la tempestad vuelvo a vosotros para daros la brasa de nuevo con el mismo tema.
Jo he vingut aquí a parlar de la cara que ha posat l’Emma durant la seva primera experiència amb una papilla de fruites. Una cara que només es pot definir d’una manera: “picuet”.
Recordo que, durant els dinars de dissabte, sent jo molt petit, al meu pare li donava per posar-me tres mil·límetres de cervesa en un got. Tres mil·límetres de cervesa que jo no em bevia perquè ja l’olor em semblava repugnant. A hores d’ara, encara no bec cervesa i, en canvi, la Coca-Cola, que estava prohibidíssima, em podria patrocinar. Suposo que això demostra que tot té conseqüències.
L’impuls que porta a un adult per donar-li alcohol a un nen és una cosa que a mi se m’escapa però durant les últimes setmanes m’havia vist oferint per llepar a l’Emma tot tipus d’aliments: mandarines, galetes, plàtans i salses variades (de tomàquet, beixamel i curri). O sigui que alguna cosa roman.
Com passa el temps. Sembla que va ser ahir quan #holaemmy i #porraemma van ser trending tòpic al carrer Balmes i ara l’Emma es fa gran, amics. Ja menja i dorm a la seva habitació.

Heu vist quantes fotos de nens hi ha en aquest blog últimament? Aspirant al premi Anne Geddes al blog més monotemàtic des de 2001*.

* i amb la quantitat de nens 2.0 que estan programats en aquests moments, això no pot fer més que continuar pujant. El #nipplesandtweets cada dia més a prop.

Hi ha 2 comentaris. Veure els detalls del post.

Deep Freeze

Ahir a la nit, assegut al sofà amb les llums apagades, em vaig enganxar al vidre de la finestra per mirar com la gent caminava pel carrer amunt i avall, ràpid entre la foscor, contra el vent, el fred i quatre gotes de pluja.
L’Emma i jo vam estar part de la nit passada tot sols. No hi havia ningú més a casa (sa mare tenia un meeting nocturn) i, un cop es va adormir, no vaig trobar res millor a fer.
Per primera vegada, les finestres de la meva llar s’han convertit en petites pantalles on puc observar transcórrer la vida. Els habitatges anteriors no em van donar mai accés a cap veí o carrer transitat. La meva habitació al pis dels meus pares sí que donava a un pati interior per estendre la roba on, quiet a la foscor, podies escoltar converses llunyanes, televisors, cuines recollint-se o olorar com la dona del taxista de l’entresòl fregia xistorra a altes hores de la matinada quan el torn acabava.
El nivell actual de vouyerisme és extremadament baix ja que els edificis del nostre davant són en la gran majoria oficines que cessen la seva activitat a partir de les sis o les set de la tarda. Però sempre m’ha atret més observar amb perspectiva zenital la gent que camina pel carrer. Mirar-los anònimament des de dalt dóna certa sensació de divinitat.
Ahir els carrers estaven buits com en dia de futbol.

Em vaig girar i vaig encendre el flexo. Vaig tornar a llegir The X-Men vol.1 #46, un dels primers còmics que vaig llegir, el primer dels X-Men, de fet, farà més de vint anys tot just després de comprovar que l’Emma dormia profundament amb una respiració rítmica i una mica pesada. Recordo escollir-lo per la seva portada plena de drama al quiosc de la riera de Premià amb la iaia.
No passarà a la història i el final és forçat però vaig trobar que, malgrat tot, ha envellit molt bé.

Hi ha 3 comentaris. Veure els detalls del post.

« Posts anteriors