Some Kind Of Happiness Is Measured Out In Miles

Segur que molts de vosaltres (si no tots) reconeixereu la següent situació: esteu explicant que heu editat un llibre i l’interlocutor us respon “ah, doncs jo vaig guanyar un premi Sant Jordi al cole”. No em digueu que no us ha passat.
En un acte en plan confessions on the desktop vinc a deixar constància d’un fet que no gaire gent coneix. Jo també vaig guanyar un premi Sant Jordi de relats a l’escola.

Durant els anys d’educació bàsica em dedicava a escriure històries (probablement patètiques) sense fre i amb certa ànsia i, com és normal, ens encoratjaven a presentar-los a concurs. Per aquells temps, un company de classe, força més enginyós que la resta, acostumava a arrasar en tots els concursos de relats haguts i per haver. Per tant, no li veiem el sentit però ens presentàvem igualment.

En un clar exemple de com les conseqüències sovint escapen a l’anàlisi, durant els últims mesos del curs, per fi el meu relat va ser seleccionat com el millor de tota l’escola. Era un relat simpatiquíssim protagonitzat per Dràcula, el qual deixava enrere Transilvània avorrit de l’ambient nocturn habitual i viatjava a Barcelona per trobar un propòsit en aquesta vida i, de pas, trobar-se a sí mateix. Acabava d’inspector recaptador d’hisenda, una feina que li esqueia i on va demostrar ser extremadament eficient amb mètodes poc ortodoxos fins el dia que un defraudador el convidà a tastar una truita d’all.

Parlàvem de les conseqüències. Ser premiat implicava pujar a un escenari i llegir el relat davant de tota l’escola. Això era quelcom que no m’havia plantejat i no entrava pas en els meus plans. Uns dies abans del dia clau, ma mare va venir per dir-me que el dia 23 a la tarda havíem d’anar al metge amb el corresponent justificant. Va ser com si els núvols del cel s’obríssim per deixar pas a una mà enorme que m’entregava un sobre on posava: excusa perfecte (notis l’esforç que estic fent en afegir certes floritures a la narració d’aquesta història en honor al dia d’avui).

I així ho vaig fer saber al professorat. Malauradament durant la diada no podria assistir a l’entrega de premis. Per tant, el dia que per fi vaig guanyar el premi Sant Jordi de l’escola vaig passar la tarda a la sala d’espera d’un CAP sense que ma mare sabés que el seu fill havia guanyat un premi i havia de llegir en públic. I encara recordo la sensació d’alleujament al tornar de la visita i passar per davant de l’escola, on la cerimònia no havia acabat. Ma mare va preguntar si em volia passar. Vaig dir no.

Va pujar a l’escenari a recollir el meu premi i llegir davant de tothom el meu relat el noi enginyós que sempre guanyava* (i, per tant, sempre llegia). Pel que vaig poder saber, va fer una gran interpretació generant grans riallades entre el públic assistent.

*s’ofereix com a títol pel proper àlbum del Miqui Puig

Bring Out Your Comic Book Smile You Wore As A Child

Hi ha altres activitats a la meva vida de les que podria parlar des de les últimes actualitzacions. He canviat d’oficina, he escoltat música variada i experimentat amb l’iTunes Match, tinc un nou projecte / hobby en ment, he llegit una bona pila de còmics i la nostra llar està més decorada que mai. Pero en los albores de la tempestad vuelvo a vosotros para daros la brasa de nuevo con el mismo tema.
Jo he vingut aquí a parlar de la cara que ha posat l’Emma durant la seva primera experiència amb una papilla de fruites. Una cara que només es pot definir d’una manera: “picuet”.
Recordo que, durant els dinars de dissabte, sent jo molt petit, al meu pare li donava per posar-me tres mil·límetres de cervesa en un got. Tres mil·límetres de cervesa que jo no em bevia perquè ja l’olor em semblava repugnant. A hores d’ara, encara no bec cervesa i, en canvi, la Coca-Cola, que estava prohibidíssima, em podria patrocinar. Suposo que això demostra que tot té conseqüències.
L’impuls que porta a un adult per donar-li alcohol a un nen és una cosa que a mi se m’escapa però durant les últimes setmanes m’havia vist oferint per llepar a l’Emma tot tipus d’aliments: mandarines, galetes, plàtans i salses variades (de tomàquet, beixamel i curri). O sigui que alguna cosa roman.
Com passa el temps. Sembla que va ser ahir quan #holaemmy i #porraemma van ser trending tòpic al carrer Balmes i ara l’Emma es fa gran, amics. Ja menja trossos i dorm a la seva habitació.

Heu vist quantes fotos de nens hi ha en aquest blog últimament? Aspirant al premi Anne Geddes al blog més monotemàtic des de 2001*.

* i amb la quantitat de nens 2.0 que estan programats en aquests moments, això no pot fer més que continuar pujant. El #nipplesandtweets cada dia més a prop.

Deep Freeze

Ahir a la nit, assegut al sofà amb les llums apagades, em vaig enganxar al vidre de la finestra per mirar com la gent caminava pel carrer amunt i avall, ràpid entre la foscor, contra el vent, el fred i quatre gotes de pluja.
L’Emma i jo vam estar part de la nit passada tot sols. No hi havia ningú més a casa (sa mare tenia un meeting nocturn) i, un cop es va adormir, no vaig trobar res millor a fer.
Per primera vegada, les finestres de la meva llar s’han convertit en petites pantalles on puc observar transcórrer la vida. Els habitatges anteriors no em van donar mai accés a cap veí o carrer transitat. La meva habitació al pis dels meus pares sí que donava a un pati interior per estendre la roba on, quiet a la foscor, podies escoltar converses llunyanes, televisors, cuines recollint-se o olorar com la dona del taxista de l’entresòl fregia xistorra a altes hores de la matinada quan el torn acabava.
El nivell actual de vouyerisme és extremadament baix ja que els edificis del nostre davant són en la gran majoria oficines que cessen la seva activitat a partir de les sis o les set de la tarda. Però sempre m’ha atret més observar amb perspectiva zenital la gent que camina pel carrer. Mirar-los anònimament des de dalt dóna certa sensació de divinitat.
Ahir els carrers estaven buits com en dia de futbol.

Em vaig girar i vaig encendre el flexo. Vaig tornar a llegir The X-Men vol.1 #46, un dels primers còmics que vaig llegir, el primer dels X-Men, de fet, farà més de vint anys tot just després de comprovar que l’Emma dormia profundament amb una respiració rítmica i una mica pesada. Recordo escollir-lo per la seva portada plena de drama al quiosc de la riera de Premià amb la iaia.
No passarà a la història i el final és forçat però vaig trobar que, malgrat tot, ha envellit molt bé.

Diluvis d’arena i de meteors

Recordo que el Petit Schuster, sobre qui ja us vaig teclejar* amb anterioritat, tenia un calaix ple de cintes de casset que el seu pare li havia enregistrat des del moment que ell va començar a dir les seves primeres paraules fins a les primeres converses amb sentit. Cintes de casset plenes de frases innocents i involuntàries, totalment oposades a les declaracions que la Sílvie, arrossegant la seva gravadora Fisher Price™ pel passadís de casa, va anar enregistrant compulsivament als seus amics i familiars, volguessin o no. Notis una nova carrera de periodisme esportiu truncada per la indiferència familiar.
Malgrat sóc conscient que la tecnologia actual posa molt fàcil documentar fins a l’esgotament plàstic i mental les nostres vides, aquest és un de tants detalls que em plantejo aquests dies. Un de tants propòsits que després probablement queden en no res, com els de cap d’any:

Anar fent petites gravacions de veu a l’Emma per a la posteritat. I si, d’aquí molts anys, un dia es queda paralitzada perquè li venen fragments de frases de la part més posterior del cervell, del racó on es guarden els records, potser no sabrà què signifiquen però, al final, deduirà que es tracta d’un d’aquells diàlegs que se sabrà de memòria de tant escoltar-los.

I que no li passi com a mi.

Experiment 1.

* de forma maldestre, fent servir només dos o tres dits, perquè jo mai vaig fer mecanografia

Losing In Front of Your Home Crowd

El meu millor amic durant la infantesa era ros i d’ulls quasi grisos i s’assemblava més a ma mare que jo. Teníem una relació d’aquelles que només succeeixen a aquestes edats. Inseparables i amb certa dependència. Els dos passàvem els dies junts, a l’escola o jugant al carrer per les tardes.
D’aquesta primera dècada de les nostres vides, els records que conservo són molts però força aleatoris i en cap cas proporcionals a la seva rellevància. Com el dia que ens vam trobar una pedra enorme i punxeguda de color verd fosc a l’antiga estació de tren abandonada del Clot. Probablement es tractava d’algun tipus de ceràmica però ben bé hagués passat per un tros de kriptonita en una pel·lícula de sèrie B. Vam estar jugant amb aquella pedra tota una tarda, estimulats per la imaginària d’uns nens amb uns referents basats pràcticament en la ciència ficció més popular. Fins que ell va llençar la pedra en l’aire i ens va caure al cap.
Durant aquells anys va anar creixent en el meu amic l’admiració cap a un futbolista. Va deixar-se el cabell ben llarg com ell, duia la samarreta del Barça amb el seu número i tenia fotos seves penjant de les parets de la seva habitació que gairebé semblava un altar. A l’equip de futbol de l’escola, on també portava el vuit, procurava moure’s com ell i, sorprenent a tothom, va arribar a llençar les faltes amb una mestria que hagués fet sentir orgullós al seu ídol. La seva destresa amb la pilota, el seu cos petit i prim de pell clara i la seva melena rossa el convertien en una rèplica més que decent considerant aquell nivell amateur.
He trigat dècades en conèixer algú més que hagués sentit un nivell de passió similar per un esportista. Per fer-me comprendre amb perspectiva aquella adoració cega que només vaig arribar a entreveure una trista tarda de dissabte. El meu amic va aparèixer a la porteria de casa meva, amb els ulls vermells d’haver plorat, tot venint de la perruqueria. En Schuster havia fitxat pel Real Madrid i ell s’havia rapat al dos.

schuster

La pedra verda no era prou gran per caure’ns al cap als dos a l’hora però sóc incapaç de recordar si li va caure a ell o a mi. Fins i tot dubto sobre qui la va llençar a l’aire. Només tinc un record borrós de sang a les mans. I suposo que aquest record borrós és la resposta que omple el buit de memòria.