Com la meva àvia marxava ben d’hora pel matí a treballar a casa d’una senyora, m’aixecava per veure’m tot sol a casa i trobar-me sempre la mateixa taula parada: llet amb Colacao i un Donut de xocolata en un platet al costat, tot sobre el mantell de plàstic a quadres. El pot de sucre antic, de metall color salmó, estava sempre descobert. Ella deixava la tapa sobre el got de llet i així, quan m’aixecava, la llet encara estava temperada. El meu avi havia marxat encara més d’hora, quan ni tan sols havia sortit el sol, a treballar als camps de roses del maresme. El sentia remenar al lavabo i, entre somnis, em preguntava com era possible que no tingués son. Al mig dia la meva àvia ja havia tornat per a que l’acompanyés a fer la compra. Just quan els plats del dinar arribaven a la taula, pel balcó podia veure tornar el meu avi, sota el sol i amb pas despreocupat. La camisa oberta, el barret de palla i una planta a la boca, com si res anés amb ell.

Ni aquell camí de sorra ni aquell balcó ni tan sols ell existeixen ja però, uns quants lustres després, encara els Donuts de xocolata transpiren aquells matins solitaris.

El primer record que tinc és dir que volia ser veterinari. Ves a saber perquè. No m’agrada la medicina en particular ni els animals en general però m’agradava dir-ho. Simplement. En aquells temps, em feia especial ràbia que algun dels meus amics digués que volia ser dentista per la, ja aleshores simple, raó de que es guanyaven molts diners (sic). Tots volien ser dentistes i a mi no se m’acudia res més avorrit. Similar a quan vaig sortir de l’institut, on tothom volia estudiar turisme, en una estranya epidèmia d’amiguisme. Per aquelles dates, jo ja tenia clar que, malgrat no ser argentí, volia ser publicista creativorl i no un dibuixant de còmics mig frustrat, un J. K. Rowling qualsevol amb Olivetti o atleta - porter de futbol com volia la veïna (curiosament, tot professions per acabar igual de forrat que els meus amics).

I tot per acabar tenint una de les millors feines no vocacionals a les que es poden dedicar vuit hores diàries i mai pensar ni un sol cop en muntar una banda de rock.

Llegint al Abuelo Cascarrabias, he recordat una dita popularitzada a casa per la meva àvia davant les múltiples adversitats de la quotidianitat, una mica a col.lació dels cicles bianuals comentats amb anterioritat. Sonava així com “esto falla más que una escopeta de caña”.
Davant les meves (suposo que insistents) preguntes, un dissabte a mig matí el meu avi em va treure a passejar pels camps (ara urbanitzacions) del Maresme per buscar un parell de canyes ben llargues i robustes. Quan les vam trobar, vam tornar a casa i em va construir una escopeta de caña, en la seva forma més literal. Una canya llarga amb un sistema (òbviament rústic) de gallet que empenyia de forma salvatge una pedra petita.

La vaig conservar durant anys. Més de dos.

He trobat en una caixa oblidada (en més d’un sentit) totes aquelles cartes, notes, fotos i detalls de l’adolescència i la primera joventut que es guarden pel seu valor concret en un moment en l’espai temps i que se suposa que ha de perdurar. L’he llençada a les escombraries.

I això només és el principi (raig, tro i rialla tètrica).

…i Catalunya de la pólvora, amb el permís de València, la Xina i aquella illa al Pacífic, perduda i salvatge, on sempre es considera que comença un any nou i de la que no recordo el nom però que munten uns castells de foc impressionants. Ja sonen els primers petards i ja funcionen les primeres casetes de venda d’explosius de consum domèstic a vint dies de la revetlla. Serà perquè, de petit, estant en peus sobre la caixa negre dels diables del meu barri durant un correfoc, vaig sortir disparat pels aires quan aquesta va esclatar i vaig acabar penjant d’una farola com si d’un gag de Mortadelo Y Filemón es tractés, que vaig passar una època de respecte (eufemisme per por) pels focs artificials i me’ls mirava darrere la barrera, sense deixar anar la mà del meu pare.

El dia següent, amb un amic, recorríem el parc al costat de casa reutilitzant els petards que van fer fallida. Amb perspectiva, es tractava d’una rehabilitació.