He superat la meva por a la serp de cascavell i ja gairebé dormo sense que em preocupi la seva presència encara que, de moment, miro de reüll un segon quan s’activa. Aquestes nits l’acompanya un mussol que parla monòtona i rítmicament. Crec que, en el fons, aquest mussol m’ajuda a dormir. Però crec que enyoro els sons de la ciutat. La respiració dels autobusos i el clic del canvi de llums dels semàfors. Aquests sons mai em treuen la son. Les màquines mai em preocupen, encara que no les entengui. Com, per exemple, el rentaplats. Com pot ser que plats plens de merda surtin tan nets? I on van a parar totes les restes de menjar? Com és que el rentaplats està tan net per dins quan ha acabat el seu programa?
Vaig créixer en un pis tecnològicament auster. Sense vídeo, rentaplats ni microones, elements a priori bàsics per qualsevol llar segons comparava casa meva amb la dels meus amics. No vaig tenir microones fins que em vaig independitzar (i tampoc va durar gaire). Però encara no he tingut mai un rentaplats.

Pel vídeo crec que ja és massa tard.

El punt i coma és un signe de puntuació devaluat i en perill d’extinció. Una mica com el guió. Últimament no sé ni com entonar-lo. Sé que en dos dies estaré a Berlín. Ho sé però encara no me n’he adonat. Encara no m’hi he parat a pensar per gaudir-ho (ni tan sols preparar-ho). Encara homeless.

A la Síl li encanten els hotels. Crec que viatja només pel fet de passar uns dies en un d’ells. Un cop vam gaudir d’un lavabo Kelly.

El meu pare viatjava moltíssim quan era petit (jo, no ell). Sempre estava fora i tornava els caps de setmana (no tots). Sempre em duia una caixa de Tente. M’entusiasmava el Tente. Ell ho sabia, òbviament (jo era un marrec) però, cada cop que arribava a casa un divendres nit, jo pensava no durà cap regal perquè no pot estar sempre regalant-me coses. Quan treia de la maleta una caixa embolicada en paper de colors i me la portava al dormitori, on jo feia que jugava però esperava dissimuladament que ell entrés a dir-me hola (no he sigut mai gaire efusiu), i deia que allò era per a mi, per dins pensava no serà Tente perquè ja en tinc molts.
Sempre era Tente.
Suposo que van ser les primeres passes del meu caràcter compulsiu, on abuso d’allò que m’agrada sense mesura (no de la mateixa manera que els gossos). Tenir tota la discografia dels artistes que m’agraden (incloent rareses). Haver-me de llegir tots els llibres d’un mateix autor, passant de tots els altres. Sentir repetidament aquella cançó dels Stones amb cors eclesiàstics en el tocadiscos amb aquella agulla tan cara que anàvem a comprar al Sonimag. Només tenir un tipus de joguina.

Actualment segueixo sense saber encaixar els regals però si hagués seguit col.leccionant Tente en comptes d’altres coses, les vint-i-cinc caixes (de còmic i paper) que he transporto aquests dies serien molt més lleugeres i els meus braços no estarien vivint un malson.

Aquests dies tanco els ulls i no veig més que caixes, xifres i rajoles hidràuliques. Fa uns dies (setmanes), vaig obrir-los i, durant aquells segons (minuts) en els que romans al llit, cara amunt i amb la mirada perduda al sostre, recuperant tota la informació del dia (la setmana), em va venir un record llunyà. Un parc de sorra rodejat d’edificis i balcons grisos. Sol de matí entre les fulles verdes dels plataners, unes joguines (potser un camió bolquet o vehicle de trabuc*) i la meva àvia.
No és pas el primer cop que recordo aquesta escena en format imaginari 8 mm però, per una d’aquelles raons, des d’aleshores visc obsessionat en situar geogràficament aquest parc, en algun punt indeterminat entre Bac De Roda i Josep Pla, als voltants de la Gran Via barcelonina. Per què sí. Pel simple fet de trobar-lo. Amb la dificultat afegida de que, temporalment, només es pot situar en els dos anys d’edat.

Com la meva àvia marxava ben d’hora pel matí a treballar a casa d’una senyora, m’aixecava per veure’m tot sol a casa i trobar-me sempre la mateixa taula parada: llet amb Colacao i un Donut de xocolata en un platet al costat, tot sobre el mantell de plàstic a quadres. El pot de sucre antic, de metall color salmó, estava sempre descobert. Ella deixava la tapa sobre el got de llet i així, quan m’aixecava, la llet encara estava temperada. El meu avi havia marxat encara més d’hora, quan ni tan sols havia sortit el sol, a treballar als camps de roses del maresme. El sentia remenar al lavabo i, entre somnis, em preguntava com era possible que no tingués son. Al mig dia la meva àvia ja havia tornat per a que l’acompanyés a fer la compra. Just quan els plats del dinar arribaven a la taula, pel balcó podia veure tornar el meu avi, sota el sol i amb pas despreocupat. La camisa oberta, el barret de palla i una planta a la boca, com si res anés amb ell.

Ni aquell camí de sorra ni aquell balcó ni tan sols ell existeixen ja però, uns quants lustres després, encara els Donuts de xocolata transpiren aquells matins solitaris.