The Boy With No Name

La Reich va aparèixer ahir per casa i ens va deixar una història de superació personal i optimisme que ella coneix. Una d’aquelles amb doctor malastruc que sentencia a un pacient com si fos una condemna. Et queden dos dies. Tres mesos. Quatre anys. I vam comentar els casos on, posteriorment, el pacient passa la següent dècada tirant-se en paracaigudes cap de setmana sí i l’altre… no, l’altre no. L’altre no troba forces per a sortir del llit perquè un doctor malastruc li va diagnosticar a la cara un bon matí que li quedaven dos dies. Tres mesos. Quatre anys.

El que jo volia dir és que, amb aquest nivell de desconfiança i impaciència, com em refio jo quan em diguin si és una Emma o un [inserir veu metàl·lica aquí] the boy with no name?

* els nens que apareixen en aquest post (sense autorització ni consentiment paternal) no han estat renderitzats digitalment

And Talk About Nothing In Particular

Ahir nit, mentre feia les meves coses* en el lavabo d’un restaurant de la cadena Hollywood, on sopava amb la Reich, entre cançó i cançó del fil musical va saltar la publicitat per passar a ser client premium de Spotify.
Posteriorment, ja a casa, la Sílvie Rothkovic em va dir que desitjaria que jo fos una mica més poeta.

* em rentava les mans

El Cel No L’És Pas

Sembla ser que mai viuré alt com un àtic per veure la gent petita des de la finestra i imaginar que els insectes no podran entrar si deixo el balcó obert durant l’estiu degut a la pressió atmosfèrica. El meu antic pis era un primer. El pis dels meus pares era un tercer com és el meu actual. Quan anava a jugar a casa dels meus amics, més que les joguines que jo no tenia, m’atreia sortir als seus balcons. Tothom vivia molt alt. Cinquens. Setens. Desens. I després el Ferran en un vuitè amb un balcó enorme i la Reich que té una finestra molt petita però es un onzè. I sembla ser que les famílies acaben empeses a cases unifamiliars amb jardinet i plaça de garatge. Tampoc són altes.

El sou és el limit. No. El tercer és el límit.

Boys Entering Anarchistic States Towards Internal Excellence

Després de l’última boda*, quan vam arribar a casa gairebé a les cinc de la matinada, la Síl se’n va adonar que s’havia deixat una de les dues claus per accedir al nostre pis (justa i afortunadament la clau de la porta que compartim amb el veí). I en aquesta situació ens vam trobar: ella a punt de desaparèixer de la vergonya i jo picant a la porta del veí a aquelles hores intempestives. I veient que no obria, no em quedà una altra alternativa que insistir i picar més. Fins que el nostre veí va aparèixer en un sobri pijama blau d’estiu i els pels de punta estil cresta de gall.
I ara és quan potser entenc les raons ocultes de la Reich per esprintar cap a l’ascensor o desaccelerar el pas per tal d’anar sola en ascensor i no compartir l’espai vital amb un veí (encara que si ho féssim nosaltres seria quelcom realment mal educat ja que només hi ha un ascensor i la Reich disposa de tres). Amb putades com aquesta, el matí següent és difícil justificar-se.

Ha quedat clar que, per qüestions d’espai, mai és bona idea desfer el clauer habitual i emportar-te les claus per separat. Sempre te’n deixaràs alguna.

* ja sé que vaig dir que prou bodes

Post To Self

Diumenge a la nit vam anar al cinema i ens vam presentar a una cèntrica sala quinze minuts abans de la sessió. Vam fer cua durant dotze i vam veure de molt a prop a la Scarlett. De molt a prop i una mica en contrapicat. I se’m va tornar a reproduir un reflex condicionat que tinc. Cada cop que em miro la Penélope em ve al cap un animal. És com una rata però no. Un rosegador segur.
Ahir a casa es veia Ventdelplà mentre jo mirava True Blood mentre la Reich m’explicava les seves noves aventures sentimentals per telèfon (sense fils). Per a que després diguin que alguns no podem fer més d’una cosa a l’hora.

I ara, a veure si trec entrades per Oasis que sempre és una risa.