I See Houses

I sí, com suposo que s’ha intuït (no cal gaire investigació 2.0), ja som propietaris (tu, jo, el banc) d’un nou pis el qual volem convertir en una nova llar. Un pis cèntric, maco, ni gran ni petit i que pagarem fins que morim. L’entrada fa olor a missa. Te uns sostres alts i macos, finestres de fusta antiga, portes dobles i uns terres de colors. En especial, m’agrada el mosaic del passadís que gairebé forma una d’aquelles textures que si la mires detingudament durant una estona, al final et descobreix una forma en tres dimensions. Com a Mallrats, jo diria que veig un vaixell però la Reich, que té vertigen, creua el passadís amb els ulls tancats.
I és aquest el nou escenari el que, com el Vila-Matas, espero que sigui habitual, el dia que finalitzem la mudança (d’aquí un bon grapat de setmanes) i pel que em ja veig que posaré pesat i redundant (i ara no sé si disculpar-me o no).

Em pregunto que se n’ha fet d’aquelles imatges en 3D i per què han passat ja de moda. Crec que hi ha una generació que creu que els noranta són com els vuitanta i deixen que els seus kitschismes es dilueixin en el subconscient col.lectiu. Y nada mas lejos de la realidad*.

* nada más lejos de la realidad és la millor frase del món (avui).
** escenari de les fotografies pot no ajustar-se a la realitat del pis. rodat per especialistes.

Valium Skies

Potser si parlo amb recursos humans i els intento explicar com he gastat una sèrie de dies de les meves vacances fent de cangur de nens de zero a deu anys, me les declaren com retribuidas pero no disfrutadas i les puc tornar a gaudir d’aquí uns mesos. Viure un altre cop dies que ja han passat. Seria com viatjar en el temps.
En un altre ordre de coses, espero l’hora de sopar amb el mòbil a la butxaca. La Reich té una d’aquelles cites i és possible que hàgim de recórrer al vell truc de la trucada falsa. Ja sabeu, aquell moment on la persona a la cita no pot més per la raó que sigui (eufemisme alert) i necessita d’una trucada d’emergència per a tenir una excusa i marxar. Per a ser “salvada”.

Tota una tradició.

Stainless Style

La Reich i jo compartíem la malaltissa mania (que sovint acabava en discussió) de mirar els mapes del metro fixament per comptar quantes parades hi havia entre l’origen i la nostra destinació. Maximitzant el rendiment del temps. El càlcul era un minut i quaranta segons per estació més un extra per transbord. El passadís interminable de Passeig de Gràcia entre la L3 i la L2 / L4 tenia un extra de deu (vaig ser practicant del D&D fa un grapat d’anys). La discussió sovint venia sortint a la superfície i decidint quin trajecte fer a peu.
Amb el temps, he acabat sent conscient del temps que he dedicat en viatjar en transport públic pel número de cançons que he escoltat a l’iPod, fent servir una mitjana de quatre minuts per tema per aquest càlcul informal.

Gimnàstica Passiva

Tornant en Bicing pels carrers de Barcelona a una velocitat desproporcionada (raó per la qual la societat hauria d’agrair que encara no tingui carnet de conduir), pensava, per enèsima vegada aquests últims mesos, que em sento gran. No un gran d’adult ni un gran de madur. Ni tan sols un gran d’enorme (malgrat aquest mitxelín que sembla que ha vingut per quedar-se i m’està convertint en una versió llatina del Koeman). Em sento gran com de señor, la pelota!, señor, tiene hora? o señor, para ir al ayuntamiento?. Com si hagués arribat a aquell estat on, quan érem adolescents i xerràvem a la biblioteca de l’institut, davant els nostres apunts fotocopiats, devorant entrepans, ens imaginàvem quan tinguéssim trenta anys. Em trobo la Reich al metro i el Ferran a l’oficina, amb les seves feines i els seus problemes, i les seves mirades ja no són les d’aquells adolescents, independentment de com es conservin. La mirada confiada de qui desconeixia que nedava en la ignorància més absoluta.

Ghost Of A Friend

Tinc un estrany costum quan entro a la cuina de la Reich. La seva nevera, una mica reflex del pis on viu, està ben atapeïda d’imants de regal i visites turístiques. La cuina, com a un dels centres neuràlgics d’un pis, i sempre que els metres quadrats ho permetin, és un espai ideal per converses informals i jo sóc incapaç d’evitar grapejar distretament tots aquells imants fins que el poso absolutament tots de cap per vall.
Diga-li Déu, diga-li energia, si hi ha un més enllà i es pot tornar a un més acà, és una de les set senyals de l’apocalipsi que tinc planejades per a demostrar que hi ha quelcom més després de que hom falti (perquè hi ha qui no morirà, sinó que faltarà). També és l’única que vull dir públicament.