Reflexionar en veu alta se’m fa avorrit últimament. No em ve de gust comentar què el nou EP d’Arctic Monkeys Who The Fuck Are Arctic Monkeys? no està mal del tot, millor què l’últim àlbum de Snow Patrol Eyes Open què em sembla una mica pla i avorrit a estones. Què de les dues cares de Ben Harper a Both Sides Of The Gun em quedo amb la què imita a Marc Bolan de la mateixa manera què ho fa Adam Green a les seves miniatures harmòniques de Jacket Full Of Danger. Què les melodies de La Buena Vida a Vidania com S.O.S. o De Nuevo En La Ciudad són magnífiques malgrat ho avorrit què canten de vegades. Què Ocean Colour Scene treuen el seu enèsim directe a Live Acoustic At The Jam House però al menys no repeteixen cançons. Què Placebo tornen a treure un àlbum del què només m’entussiasma la meitat. Què m’agrada més el Graham Coxon pop i no tan punk de Love Travels At Illegal Speeds. Què Stereophonics treuen el doble directe potent Live In Dakota què sona gairebé tan bé com les noves cançons en directe de Richard Ashcroft a Live From London. Què The Charlatans en reagge no se’m fan gaire Simpatico i què les lletres escupides de The Streets a Hardest Way To Make An Easy Living em són més properes què qualsevol rapero de pretès barri marginal què no fa més què posar trets de bala a les seves cançons.
The Vines comencen a agradar-me més lents a Vision Valley i de La Casa Azul ja en vam parlar, no?

Potser no és tan avorrit.

De vegades vols estimar tan a algú què no veus. No veus i no sents. Vols què t’agradi tant, tant, què acabes estimant incondicionalment. I l’amor què sento per aquest home no em deixa ni raonar ni ser subjectivament objectiu. Mai més escriurà cançons com Space & Time, Sonnet o Velvet Morning. Perquè no. Perquè no pot ser. Perquè de vegades les coses són màgiques perquè et fan flotar un segon i marxen per sempre més. I aquest home a mi m’ha fet flotar molt. Però molt. Sempre he dit què si Liam Gallagher canta com si crides a les masses des del cim d’una muntanya, Richard Ashcroft et xiuxiueja a l’oïda a la vegada què flota a una bombolla. I et fa flotar a tu amb ell. Et fa flotar i plorar.

Alone With Everybody potser és l’àlbum indie més mainstream què s’ha fet mai a la història de la música. I no és ni de lluny tan bó com Urban Hymns però crec què és un disc excel.lent i què vaig escoltar durant mesos sense parar. Human Conditions és l’exemple de què els genis també tenen mals dies. I què les idees de vegades s’atrofien. I què de vegades un geni no té rumb. Però malgrat ser àlbums menors per la qualitat a la què acostumava, sempre té un punt més què els demés. Saps què un dia treurà un disc mediocre, perquè algun dia ha de passar, però dins la seva mediocritat trobaràs vertaderes joies com Brave New World o Lord I’ve Been Trying què et regiraran per dins.

Keys To The World no és un disc mediocre, malgrat Break The Night With Colour, el pitjor tall de l’àlbum amb diferència i un primer single incomprensible. Tampoc és el seu millor disc. La diferència és què no preten ser-ho. Richard s’ha cansat de dir què no vol ser recordat com una estrella del rock ni com una icona del brit pop què camina per un carrer com si fos una màquina d’apiconar (apisonadora?). Vol sentir-se el què és de veritat és. Un cantautor. Un compositor i escriptor, amb els seus moments més i menys brillants. I ha fet un gir fosc i encara més existèncial (impressionen les lletres) què probablement li doni una mica d’aire creatiu.

Aquest àlbum beu de les seves inspiracions més bàsiques, des de la música negra a la cançó què dona nom a l’àlbum o a Music Is Power, on barreja el seu estil inconfusible de violins amb el toc soul de Curtis Mayfield, passant pel Dylan de World Keeps Turning fins al pop rock més bàsic de Simple Song i el rock de Why Not Nothing?, amb dos simples acords de guitarra i trencant la veu.
Totes elles són bones cançons, però sense el talent què es pot esperar.

I és què un pot no ser gaire objectiu però sí saber reconèixer una certesa. I és què més tard o més d’hora, saps què arribarà el moment de flotar. La veu trencada de Cry Till The Morning emociona i et rodeja de petits puntejos de guitarra i d’una simple escala de piano. Sweet Brother Malcom és una petita cançó folk què mimaries si poguessis, mentre et parla d’aquests tributs florals què veiem cada dia pels qui ja no hi són i de les històries què hi ha radera i no imaginem. I després està LA CANÇÓ. La bombolla. Allà on t’estrellarà contra el seu talent. On et parlarà d’amants fracassats i on demostrarà què la depressió encara ven. I a plorar.

Sona Literalment: Why Do Lovers?

El 9 de Gener es posarà a la venda el nou single de Richard Ashcroft anomenat Break The Night With Colour, primer llençament de l’àlbum Keys To The World què apareixerà el 23 de Gener.

El tracklist serà:

1. Why Not Nothing?
2. Music Is Power
3. Break The Night With Colour
4. Words Just Get In The Way
5. Keys To The World
6. Sweet Brother Malcolm
7. Cry Til The Morning
8. Why Do Lovers?
9. Simple Song
10. World Keeps Turning

Exclusiva humida. Lo leísteis aquí primero?

És normal què estigui sexualment excitat per tot això?

Automàticament vaig pensar: Richard Ashcroft.

Per què?