Com els bessons, els ulls blaus, la guapura o la intel.ligència, tots ens saltem una generació en gustos i, a l’igual que jo no suporto els ‘80, els meus companys de feina no suporten els ‘70 i el jovent d’ara renega dels ‘90. Al hip-hop, encara que sigui pop, no li veig revival possible i Facto Delafé Y Las Flores Azules i les seves lletres em semblen una mica cursis però aquest toc anys ‘50 és el que m’atrau. Així que faig un pas més enrere. Com amb el Richard Hawley o la Nicole Atkins. Una regressió una dècada més. I la següent està lliure de drets d’autor. Somos free, free, free.

Sé de gent que critica els Wiki’s però busca certeses en el Google. Com deia ahir, hi ha certs comportaments que estan de moda, i un és no contrastar res. O tot. Quant de mal ha fet el internet per a tothom en general i el Google en particular.
Llegia al Jenesaispop una crítica del nou àlbum d’Air on feien un paralel.lisme culinari entre el so d’aquest duet francès i el pa: sense sal o “amb tumaca”.
Durant una de les meves múltiples visites als US (em delecto en aquest complement circumstancial), a la carta d’un restaurant a Califòrnia vaig veure un plat amb una salsa d’acompanyament anomenada “alioli”. Vaig somriure cap endins i, quan l’extremadament amable i servicial cambrer apuntava la comanda, vaig preguntar-li de què era aquesta salsa i per què es deia així. I fent-me cinc cèntims dels ingredients i la preparació, vaig poder comprovar que era all i oli del de tota la vida. Quan jo ja preparava el meu inici de frase més habitual en aquests viatges: “No, és que jo sóc de”, per sorpresa va sentenciar la seva diatriba amb un: “bé, però la trobaràs a tot arreu, ja què és tradicional de Califòrnia, molt típica d’aquí”. Adéu somriure i ja podia esforçar-me jo en explicar-li a) el significat etimològic del seu “ali-oli” i b) l’origen geogràfic de la salsa (a Califòrnia ningú sap on està Barcelona, que a part de ser un bon títol per un llibre, també és veritat). El cambrer em mirava amb cara d’escepticisme primer, incredulitat després i de passotisme al final i, amb un parell de “sí, sí, ya, ya”, i em va deixar allà, dubtant de que parléssim del mateix i que probablement em confonia ja que deia que aquella salsa era Californiana de tota la vida.
Jo sí vull saber el procés i l’origen de les coses, així que penso que marxo a comprar-me una càmera que faci fotos tan xules com la de la portada de l’àlbum de Richard Hawley i després contrastar qui eren els dos senyors que passaven per darrera, si va ser accidental i si saben que han quedat immortalitzats per sempre en un àlbum de veritat interessant.