És incòmode quan deixes anar un esternut i ningú et retorna el “salut” de rigor. Encara més quan estàs rodejat de persones. “Tranquils, que ja m’ho dic jo! Salut!”.
Esternudo moltíssim. A totes hores. De dia i de nit. Despert i dormint. En qualsevol circumstància. En el passat, els esternuts anaven en parells però ara acostumen a anar en trios (deu ser cosa de la crisi dels trenta). Però, i el gust que dóna deixar anar un bon esternut amb un bon crit? He anat perfeccionant la tècnica, utilitzant una paraula, vocal o melodia diferent per cada un dels tres que deixo anar. Fins i tot, se’m poden provocar. Un petit cop al nas i, segons després, una lleugera picor puja per les foses nasals i ja els tenim. No seria un gest gaire educat però és un plaer.
Així que suposo que ningú em diu “salut” ja perquè estan avorrits de mi. Coneguts i gent anònima, com els viatgers que cada matí em trobo al tren i que ja ni em miren, malgrat que de vegades teatralitzo cada esternut amb un espasme. Menyspreen una habilitat que cada cop perfecciono més. Últimament esternudo sense parar quan rento els plats. D’aquí res, no els hauré de rentar perquè correrà el rumor de que sóc al·lèrgic a aquesta activitat i, per fi, podré prendrem les postres estirat tranquil·lament al sofà*.

*sóc conscient de que les postres també s’han de prendre a taula però no vull deixar anar les últimes gotes d’infantesa que em queden. nens, si esteu llegint això, no us aixequeu de la taula fins que us donin permís. i esternudeu discretament, si us plau

El fet de que s’anunciï que demà els rodalies faran horaris de festiu és la mostra inequívoca de que alguna cosa no funciona en aquest país. Aquesta setmana dec tenir un període masculí en el que qualsevol cosa em cabreja i estic d’un humor que només em dedicaria a fer llistes de les coses que no m’agraden del món i que odio en general i les aniria recitant pels carrers. Mode pitufo gruñón.
Sobre llistes, una antiga companya de classe dels temps de l’institut em va descobrir el meravellós món de les llistes en cas d’indecisió. Aquesta disciplina va ser molt útil recentment, durant els mesos ens els que vam buscar pis. Fèiem la visita de rigor i, al sortir, anàvem a fer un cafè, obríem una Moleskine molt tronada i escrivíem el nom del carrer, una línia vertical que separava dues columnes, “sí” i “no” i allà valoràvem el que havíem vist fins a arribar a una nota final. Malauradament, no fèiem servir uns paràmetres de valoració gaire justos. Per exemple, la mida i estil de les sabates del venedor de la immobiliària ens acostumava a influir negativament.

Tristament, aquella antiga companya de classe només feia servir les llistes a l’hora de decidir els pros i els contres de fer campana.

Aquest matí m’he quedat atrapat al torn* mida persona humana de l’estació de tren. Sortia jo de l’andana, sota els rajos de sol d’aquest matí fresc pre-plujós que ha fet, quan al ficar-me en un dels dos torns que hi ha de sortida, s’ha sentit un cop metàl·lic i sec i s’ha encallat i m’he quedat a dins. De la mateixa manera que quan t’empasses un pèl se’t queda a la gola, que no va ni p’alante ni p’atrás, jo m’he quedat engabiat. La resta de passatgers ha corregit el seu rumb cap al segon torn i han continuat sortint malgrat els meus infructuosos però evident esforços per sortir. No cal dir que ningú ha fet cap gest de preocupació pel fet de que una persona quedés tancada allà per sempre, davant una més que probable mort per inanició o avorriment. Bé, d’avorriment no. Donem gràcies a l’iPhone ja que, en cas de passar-hi hores, diguem cinc o sis, la bateria hauria de donar per suficients moments de distracció i oci.
Per tant, com si es tractés d’un José Luis López Vázquez modern a La Cabina (recordem que disposo de telèfon) he estat allà uns minuts. Els lectors més desperts s’hauran adonat de l’evident contradicció que és plantejar-se hores d’oci quan el mòbil podia posar-me en contacte amb els serveis d’emergències, bombers o ferreters i treballadors del sector del metall. És evident que en qüestió de segons he passat a mode “violència / menyspreu per mobiliari urbà” i, a cops, he aconseguit sortir marxa enrere de nou a l’andana (ja deserta, sense passatgers ni tren) i a la llibertat. No m’ho he pensat dues vegades, he arriscat al màxim i he apostat que l’altre torn em trauria d’allà.

Estic gairebé segur que una noia jove i preparada que pujava pel carrer de l’estació ha anat presenciant l’escena progressivament jo anava escapant de la trampa mortal. La seva lectura de la situació ha sigut errònia ja que deu haver interpretat que m’estava colant sense pagar, fent anar el torn al revés, així que allà s’ha dirigit sense dubtar. En el precís moment en el que jo sortia pel segon torn i retrobava la meva llargament enyorada llibertat, ella s’endinsava en el primer.
I, com qualsevol conte clàssic, la història acaba bé i de forma justa pel nostre heroi. Un so metàl·lic i sec s’ha pogut escoltar i ella ha quedat atrapada mentre jo, ja a l’exterior, me la mirava, gaudint de nou de la meva condició d’excarceració. Desenes de comentaris, idees més o menys enginyoses i accions pro-actives m’han passat pel cap en aquells segons però m’he limitat a somriu-re-li quan m’ha mirat amb cara de no entendre bé que estava passant i he seguit caminant carrer avall, deixant-la enrere a ella, les seves arracades de perles, els torns i, espero, pel seu bé, el seu telèfon mòbil. Potser el necessitarà.

* m. [LC] Tambor giratori d’eix vertical amb cloendes radials i obertures laterals que, col·locat en l’obertura d’una paret, permet de fer passar objectes de l’un costat a l’altre sense que la persona que hi ha a l’un costat vegi la que hi ha a l’altre costat.

Una petita veueta m’ho va xiuxiuejar a cau d’orella en el mateix moment que ho vaig decidir. En el precís instant que vaig treure’m el rellotge a casa aliena i el vaig deixar sobre una petita tauleta amb planta en un racó del menjador, vaig saber que me’l deixaria allà. I així va ser. Oblidat per sempre més i sense rellotge des d’aleshores. Això i que, tot seguit, es va mirar en comunió el partit del Barça amb el Bilbao i el resultat va trastocar temporalment qualsevol procés mental racional que poguéssim fer.
Fa uns anys anar sense rellotge per aquests mons de Déu hagués estat dramàtic però avui dia tot porta hora. Fins i tot els bolis. Malgrat serveix de ben poc per competir amb els horaris imprevisibles dels trens (o el seu subministre elèctric). El nou drama en els temps que corren és deixar-te l’iPhone a casa. No ja per la música. És que té una aplicació de llanterna.

Un sap que està malalt de 2.0 (dospuntzeritis) quan s’oblida l’iPhone i és conscient que les cançons que va tararejant al cap no fan scrobbling a last.fm.

Les dues màquines expenedores de bitllets de l’estació de rodalies:
a) no acceptaven targetes de crèdit
b) no acceptaven bitllets
c) no tornaven canvi
d) en el cas completament aleatori d’acceptar bitllets de vint euros, se’ls menjaven i com si no hagués passat res.
Com tampoc hi havia ningú a la taquilla, vaig pensar que només ens quedava colar-nos i potser compensar el bitllet estafat de la setmana anterior. I en un d’aquells automatismes moderns, potser patètics, potser escapistes, vaig comprovar que, en aquell precís moment, ni tan sols Twitter funcionava per desfogar-me.

Per un moment, ambdues coses em van frustrar d’igual manera.