No és com la noia que avui anava al tren a les vuit del matí amb ulleres de sol, amagant ben bé no sé què. No és enveja. Però em molesta la gent que menteix. Em molesta especialment quan es menteix en presència de qui se sap que pot destapar l’engany. És una desagradable sensació de frustració la que em recorre el cos quan m’ho empasso i no vull destapar la mentida en un intent de ser constructiu i evitar el conflicte. M’indigno per dins i genero una mica de suor per fora. A nivell molt superficial. Gairebé no toca la roba.
Encara que també m’indigna una mica qui omple sudokus sense parar amb els diaris gratuïts del matí i va apuntant mini-números a les cantonades i penso: trampa. No s’ha de fer a la primera? Però és que mai he fet un sudoku.

Barcelona és aquell poble on et pots trobar una cosina, en plena catarsis d’optimisme, esperant un rodalies que la dugui a la feina en un dia de pluja. Es sorprèn de les hores a les que em veu encara sense haver arribat a l’oficina. Li parlo dels meus horaris i em pregunta pel meu germà, qui fa quelcom “més o menys com tu” (sic).
Anar en tren en aquest país et concedeix el plaer del temps per l’oci i la reflexió, on aprofito per mirar entre les melancòliques gotes de la finestra pensant en res. Que la noia que s’asseu al davant em recorda a la Juno. Que seria un bon nom per una filla. Que la mirada de la cosina m’ha fet sentir una mica Chandler.

Ni que s’acabi la crisi ni l’apatia blau-grana ni l’edició d’aquell cd ni que et toquin els euromillones ni que la meva cara recuperi el seu color uniforme després d’un àpat de tapes (palíndromo!) sota el sol del diumenge al migdia. Cap d’aquests delits iguala l’ansietat de la dona prement insistentment el botó d’obrir portes del tren amb la cigarreta i l’encenedor preparats a les mans.

De camí a la Barcelona festiva, abans d’un tren amb certes dificultats per tancar portes, algú havia aparcat un cotxe deixant-se un intermitent posat. Com no tinc carnet, no sé com pot passar. Després, alguns llibres i flors es podien trobar entre la gent.
“Sant Jordi hauria de ser festiu” és com “jo passo del nadal“. Sentències vàlides per un període curt en l’espai-temps que mai s’acaben de complir.

Quan un veu les vacances de setmana santa a l’horitzó, planeja una visita a un lloc remot per desconnectar de la rutina diària i de la vida laboral (la vida en general) per no trencar la tradició de sortir del país en aquestes dates. Deu dies després, em sento molt més desconnectat sense haver anat gaire lluny que a la tornada de París. M’he dedicat a portar la vida del gorrino pachón, a no fer gairebé cap foto que valgui la pena tornar a mirar, no he escoltat música excepte alguns cants de sirena a la dutxa i el fil musical de les botigues de còmics, m’he llegit de principi a fi el Daredevil de Bendis i, passejant per Barcelona, m’he creuat “famosos” com el Pep Cruz, el Raimón i la Flaneuse, sabent-ho d’oïdes perquè sóc algú capaç de creuar-se a sa mare pel carrer i no adonar-se’n. I la pobre dona no és tan baixeta. Fa exactament la mateixa alçada que Prince.
Aquest és un altre post d’un altre blog que parla de la vuelta al cole i aquest és un símptoma del retorn a la normalitat: al tren, una dona gran relatava a les seves amigues com va donar a llum a la seva filla ella tota sola, ajudada per sa mare.
De vegades val la pena afluixar els cascs.