Ni que s’acabi la crisi ni l’apatia blau-grana ni l’edició d’aquell cd ni que et toquin els euromillones ni que la meva cara recuperi el seu color uniforme després d’un àpat de tapes (palíndromo!) sota el sol del diumenge al migdia. Cap d’aquests delits iguala l’ansietat de la dona prement insistentment el botó d’obrir portes del tren amb la cigarreta i l’encenedor preparats a les mans.

De camí a la Barcelona festiva, abans d’un tren amb certes dificultats per tancar portes, algú havia aparcat un cotxe deixant-se un intermitent posat. Com no tinc carnet, no sé com pot passar. Després, alguns llibres i flors es podien trobar entre la gent.
“Sant Jordi hauria de ser festiu” és com “jo passo del nadal“. Sentències vàlides per un període curt en l’espai-temps que mai s’acaben de complir.

Quan un veu les vacances de setmana santa a l’horitzó, planeja una visita a un lloc remot per desconnectar de la rutina diària i de la vida laboral (la vida en general) per no trencar la tradició de sortir del país en aquestes dates. Deu dies després, em sento molt més desconnectat sense haver anat gaire lluny que a la tornada de París. M’he dedicat a portar la vida del gorrino pachón, a no fer gairebé cap foto que valgui la pena tornar a mirar, no he escoltat música excepte alguns cants de sirena a la dutxa i el fil musical de les botigues de còmics, m’he llegit de principi a fi el Daredevil de Bendis i, passejant per Barcelona, m’he creuat “famosos” com el Pep Cruz, el Raimón i la Flaneuse, sabent-ho d’oïdes perquè sóc algú capaç de creuar-se a sa mare pel carrer i no adonar-se’n. I la pobre dona no és tan baixeta. Fa exactament la mateixa alçada que Prince.
Aquest és un altre post d’un altre blog que parla de la vuelta al cole i aquest és un símptoma del retorn a la normalitat: al tren, una dona gran relatava a les seves amigues com va donar a llum a la seva filla ella tota sola, ajudada per sa mare.
De vegades val la pena afluixar els cascs.

Quatre noies de quinze anys, relativament mones, xerren acceleradament. Una segueix la conversa amb l’iPod en marxa i, de sobte, comença a ballar i li passa un dels cascs a una de les seves amigues. Hi ha dues noies més que se les miren de lluny, amb una barreja de pretesa complicitat i menyspreu. No tant mones, és clar. Dues altres, les més eixerides, es rodegen dels nois i riuen. El més excèntric d’ells, roman solitari i callat, mirant al terra, apartat dels demés.
És la base per un capítol pilot d’una nova sèrie de i per adolescents que es pot trobar cada matí a un vagó de rodalies.

I el serrell és tendència.

Més d’una hora en un tren que han canviat de destinació a mig trajecte degut a una avaria. Espera de quaranta-cinc minuts en una andana freda i deserta. Un ego tocat a l’oficina i un esgotament físic i mental generalitzat que només pot succeir en dies com el d’ahir o el d’avui. De merda.
Remei: una escena romàntica. Una noia amb el cabell recollit dinant sola en un restaurant llegint un llibre mentre mastega distretament.