Quan un veu les vacances de setmana santa a l’horitzó, planeja una visita a un lloc remot per desconnectar de la rutina diària i de la vida laboral (la vida en general) per no trencar la tradició de sortir del país en aquestes dates. Deu dies després, em sento molt més desconnectat sense haver anat gaire lluny que a la tornada de París. M’he dedicat a portar la vida del gorrino pachón, a no fer gairebé cap foto que valgui la pena tornar a mirar, no he escoltat música excepte alguns cants de sirena a la dutxa i el fil musical de les botigues de còmics, m’he llegit de principi a fi el Daredevil de Bendis i, passejant per Barcelona, m’he creuat “famosos” com el Pep Cruz, el Raimón i la Flaneuse, sabent-ho d’oïdes perquè sóc algú capaç de creuar-se a sa mare pel carrer i no adonar-se’n. I la pobre dona no és tan baixeta. Fa exactament la mateixa alçada que Prince.
Aquest és un altre post d’un altre blog que parla de la vuelta al cole i aquest és un símptoma del retorn a la normalitat: al tren, una dona gran relatava a les seves amigues com va donar a llum a la seva filla ella tota sola, ajudada per sa mare.
De vegades val la pena afluixar els cascs.

Quatre noies de quinze anys, relativament mones, xerren acceleradament. Una segueix la conversa amb l’iPod en marxa i, de sobte, comença a ballar i li passa un dels cascs a una de les seves amigues. Hi ha dues noies més que se les miren de lluny, amb una barreja de pretesa complicitat i menyspreu. No tant mones, és clar. Dues altres, les més eixerides, es rodegen dels nois i riuen. El més excèntric d’ells, roman solitari i callat, mirant al terra, apartat dels demés.
És la base per un capítol pilot d’una nova sèrie de i per adolescents que es pot trobar cada matí a un vagó de rodalies.

I el serrell és tendència.

Més d’una hora en un tren que han canviat de destinació a mig trajecte degut a una avaria. Espera de quaranta-cinc minuts en una andana freda i deserta. Un ego tocat a l’oficina i un esgotament físic i mental generalitzat que només pot succeir en dies com el d’ahir o el d’avui. De merda.
Remei: una escena romàntica. Una noia amb el cabell recollit dinant sola en un restaurant llegint un llibre mentre mastega distretament.

M’agradaria relatar viatges setmanals a països imaginaris on pogués inventar-me el nom de cada ciutat i cada poble que visites i les costums de la gent que hi viu. Va haver un temps que era capaç de fer aquestes proeses. Com que sembla que hi ha un llibre que ja ho fa i, mentre jo estava a París, el regalaven pel carrer, em limito al de sempre, relatar petites històries anecdòtiques basades en fets reals.

Aquest matí al tren, un home amb un vestit jaqueta-camisa-pantaló, gastat i gris fosc, llegia el diari assegut davant meu, mig adormit. Dos minuts abans de la seva estació, ha tret una corbata, s’ha aixecat el coll de la camisa a lo Éric Cantona i se l’ha lligat amb els ulls tancats. S’ha planxat el vestit amb les mans, s’ha posat l’abric, s’ha mirat als reflexes de la finestra per acabar de pentinar-se i comprovar que tot era al seu lloc i ha sortit del vagó. Tot això en un tren de rodalies llardós.

A Barcelona hi ha glamour. No sé si més o menys que ha París, perquè els glamours no es mesuren en un sol districte, però n’hi ha. Potser més barat, potser més casual, però hi és. Jo avui porto un jersei espectacular i marró i un còmic del Capitán América del 1974. A París els venien en parades al carrer al costat del Sena.

No suporto els vídeos 1984 dels trens de rodalies. Aquell on un home fa tard a llogar un pis que ha vist en un anunci perquè utilitza el cotxe per arribar-hi, patint caravanes infernals, mentre que la dona arriba puntual i es queda el pis ja que ha escollit anar en tren. Fins i tot, li dóna temps a caminar tranquil.lament i sense presses, gaudint de la ciutat i del cel blau. Vaya temes a tocar, puntualitat, transport públic, rodalies i habitatge, quan en hora punta el tren porta el seu endarreriment habitual de cada matí. Això és crispació i no els diaris gratuïts. Los tomates… por las nubes!!
Suporto menys els llits clàssics, també coneguts com a llits ceba o lasanya, amb llençol, manteta prima, manteta gruixuda, cobertor i quinze coixins. No dormo còmode entre tantes peces que acaben desencaixant-se, caient o enroscades a una cama.
Per compensar tanta negativitat, desenterraré de la ment, d’allà darrera el crani, on els records d’infància s’amaguen, un joc de cartes anomenat Mil Kilómetros, que consistia en anar traient cartes amb valors numèrics (kilòmetres) fins arribar a mil a la vegada que putejaves al contrari amb cartes càstig tals com sin gasolina, semáforo rojo, accidente o pinchazo.
Si teniu una (1) edat, heu jugat segur. Encara diria més, heu jugat amb els vostres cosins.