'Ara amb instint maternal'.

What’s The Story, Morning Glory?

El que ha estat remarcable de la visita a la capital britànica, una ciutat molt oberta, amb llum i que dóna tota a exterior, és el fet que durant anys no he trobat ningú que hi volgués anar. La raó, òbviament, és que tothom ja hi havia estat i, abans de repetir una destinació, és respectable que sigui més atractiu invertir en paisatges desconeguts. Paradoxalment, molta d’aquesta gent que ja hi ha estat, acostumen a definir London com a la ciutat perfecte per a fer una escapada de cap de setmana i tornar pel simple fet de passejar-s’hi o anar de compres.
Finalment, la pobre Sílvie ha repetit per tercera vegada motivada per la possibilitat de visitar la Rothko Room a la Tate Modern, oberta al públic poc temps després de la seva última visita, fa prop de deu anys.
Com us explicaria la reacció de la filla pròdiga de l’artista rus (i nord-americà d’acollida) en assabentar-se de que, recentment i citant a un membre del staff del museu, havien posat aquestes obres a descansar. Cataclísmic.

Només espero que fos suficient consol assistir a la xerrada que l’escriptor Enrique Vila-matas va oferir casualment prop del nostre hotel, als Kensington Gardens. Diga-li karma, diga-li Déu, diga-li justícia poètica, però crec que va compensar els danys.
Jo, mentrestant, volia aixecar la mà durant el torn de preguntes i dir-li lo equivocat que estava amb allò de que París no se acaba nunca, que si que s’acaba, ja quan surts a allò que, comunament, es coneix com “les afores” o zona metropolitana, però no em van deixar.

I és que, al final, la nostra realitat més íntima ens atrapa i jo mai he sigut d’aquells que amaguen les seves intencions. I que el tema del pas de zebra d’Abbey Road està molt vist. Yo venía a hablar de mi libro.

Heligoland

Últimament el meu somni recurrent és de pèrdua. I no és una metàfora. És que em perdo físicament. Em perdo per la nit, a la ciutat, recorrent carrers pels que ja he passat una vegada i una altra. Tant desesperat acabo que recorro al mapa del mòbil, indesxifrable en aquell moment. Em perdo per boscos en els que no he estat mai. O per les entranyes d’un edifici ple de portes que donen a pisos que no són el meu. Perdut sol o acompanyat, porto dues setmanes que somio que no sé ni on sóc ni on vaig.
Aleshores desperto, allargo una mà i, fent pinça al muscle superior de la cama dreta dos cops seguits, li faig unes petites pessigolles. Ella riu des del seu somni i llavors torno a dormir.

En un d’aquests somnis, el paisatge era desèrtic. Com les finestres rothkos.

Què?

A Madrid vam veure Rothkos al 66% dels museus visitats i avui a l’hora de dinar, el 66% de la taula no tenia carnet de conduir però el 100% mentia al Facebook sobre el seu nom real. Durant aquestes vacances m’he llegit “Zombi. Guia de supervivència” per si un dia aquest món acaba del revés (llegir aquest llibre seria el colmo del “més val prevenir” però mai se sap). També he començat “A Sang Freda” de Capote. Podríem dir que el 100% dels llibres d’aquest estiu tenen un alt contingut en sang.

Com m’agraden els percentatges, m’ha fet notar la Júlia. No fem més que rebre convidats a casa. Deu ser la taula nova. I les cadires. Es veu que una casa sense taula de menjador no és una casa.

Per cert, només el 20% d’aquestes visites que hem rebut a casa els últims dies tenen blog.

The Man In The Coffin

La quantitat de festivals que es fan a Barcelona els últims anys és inversament proporcional a les ganes que tinc d’assistir-hi. El número d’artistes i bandes que toquen i m’agraden creix en proporció directe a la ràbia que em fa perdre-me’ls.

I ja no sé què és més snob, si anar-hi a tots i explicar-ho o no anar a cap i explicar el perquè. Diga-li snob, diga-li pedant.

Continuïtat Retroactiva

Hi ha qui està capacitat per participar a qualsevol concurs de TV on es premia la cultura general de l’individu i hi ha qui sent l’impuls irrefrenable de respondre a qualsevol pregunta, dubte o comentari, sàpiga o no la resposta. Aquest últim sector de població sovint es pot dividir en dos grups diferenciats: listillos i troleros.
En defensa dels mentiders compulsius, s’ha de dir que, a allò que a la vida real se li en diu mentir, a la ficció se li en pot dir continuïtat retroactiva. Malauradament, la continuïtat retroactiva (o retcon) només es considera valida quan ningú més és conscient de la modificació deliberada de la història excepte el mateix autor. Per tant, seria vàlida només en casos certament exclusius, on omplíssim parts del nostre passat on vam estar completament sols o on tots els que compartiren aquell moment amb nosaltres ja no hi són (en el sentit més ampli i existencial d’ésser).
Davant una infantesa de gag i una adolescència avorrida, he pensat en omplir intencionadament aquests forats amb ficció i així fer gaudir als meus futurs fills (if any) amb les anècdotes més entretingudes i, de pas, desfer-me de la fama de pedant.

Avui dia, a la cultura general se li en diu wiki.