La quantitat de festivals que es fan a Barcelona els últims anys és inversament proporcional a les ganes que tinc d’assistir-hi. El número d’artistes i bandes que toquen i m’agraden creix en proporció directe a la ràbia que em fa perdre-me’ls.

I ja no sé què és més snob, si anar-hi a tots i explicar-ho o no anar a cap i explicar el perquè. Diga-li snob, diga-li pedant.
Hi ha qui està capacitat per participar a qualsevol concurs de TV on es premia la cultura general de l’individu i hi ha qui sent l’impuls irrefrenable de respondre a qualsevol pregunta, dubte o comentari, sàpiga o no la resposta. Aquest últim sector de població sovint es pot dividir en dos grups diferenciats: listillos i troleros.
En defensa dels mentiders compulsius, s’ha de dir que, a allò que a la vida real se li en diu mentir, a la ficció se li en pot dir continuïtat retroactiva. Malauradament, la continuïtat retroactiva (o retcon) només es considera valida quan ningú més és conscient de la modificació deliberada de la història excepte el mateix autor. Per tant, seria vàlida només en casos certament exclusius, on omplíssim parts del nostre passat on vam estar completament sols o on tots els que compartiren aquell moment amb nosaltres ja no hi són (en el sentit més ampli i existencial d’ésser).
Davant una infantesa de gag i una adolescència avorrida, he pensat en omplir intencionadament aquests forats amb ficció i així fer gaudir als meus futurs fills (if any) amb les anècdotes més entretingudes i, de pas, desfer-me de la fama de pedant.

Avui dia, a la cultura general se li en diu wiki.
Al restaurant, quan hi ha les postres que m’agraden, sempre demano les mateixes. Si m’agrada una pel.lícula, la puc veure desenes de vegades i puc rellegir un còmic durant més de vint anys. Si m’agrada un calçat, compro tres parells en diferents colors i si em sento còmode amb uns texans, me’n compro dos parells. Si em preguntes on vull desaparèixer, sempre diré New York i no és que sigui avorrit o persona de costums. Això és alta fidelitat.

Fins aquí un post on no apareixen polarització, vot útil i vot ocult.
Quan vaig marxar de casa només em vaig endur una mica de roba (no és que en tingués gaire més), l’equip de música, l’ordinador, els cd’s, alguns dvd’s i els còmics. No hi ha millor excusa per a començar de zero que un nou entorn.
Un entorn equilibrat i auster és el que potser necessito per saber combinar uns quants colors estridents sense que me’n cansi 10 minuts després. Un despatx zen o quelcom així. Mentrestant, ens haurem de conformar amb el meu delit pels grisos i blaus flotant en blanc.

Jo també estic en un rothko.
Anteriors