Segona trilogia de la felicitat musical. Una edició estàndard en caixa de plàstic, una altra en nova caixa de plàstic i un digipack.

Ma mare, el meu pare, el meu germà i jo baixàvem corrent per les escales d’una estació de tren d’aquestes típiques de la línia de costa al Maresme. No volíem que el tren que estava a punt d’arribar se’ns escapés. Amb les presses, cadascú va pujar al tren per una porta diferent, cadascú a un vagó i de sobte, me n’adono que la meva àvia, tota velleta ella, ben a poc a poc, avança cap a nosaltres. Sona el xiulet per tancar les portes i ella, veient que no arriba, intenta pujar a la desesperada per una finestra. Lògicament, no va poder pujar al tren i es va quedar allà tirada a l’estació.
A la següent estació, em vaig baixar per donar la volta i anar a per ella. Ningú més va baixar. Mentre estava esperant el primer tren per poder tornar enrere, aprofito per entrar a l’estació i parlar amb dues noies funcionàries que estan xerrant. Vaig preguntar si
tenien alguna cosa per a que la gent gran pugui pujar al tren amb menys dificultats, ja que les portes estan massa altes i la distància entre l’andana i el vagó és massa gran. Em van mirar com si els hagués molestat que les tragués de la seva conversa. Una se’n va anar un moment i va torna dient “només tenim això” i em va donar un tovalló blanc de paper.
Mirant al meu voltant, vaig veure unes caixetes de colors, semblants a allò que es posa als nens quan van al cine per a que puguin veure millor la pantalla, i vaig pensar si allò em serviria.
Arribava un tren així que vaig pujar i en arribar a la primera estació, allà estava la meva àvia, tota sola.
Em vaig apropar a ella, li vaig posar el tovalló davant dels seus peus, al terra i vaig dir-me a mi mateix “Veus? No funciona. Realment és estúpid, això del tovalló. Així no agafarem cap tren”.

Un vídeo oníric per a l’últim somni que recordo amb detall.

Cua de nassos per entrar. Ple fins el pal de la bandera i gentada (en gran part públic femení) per veure a Keane, ahir al Razzmatazz, amb el Rufus Wainwright de teloner.

El Rufus, què ve a ser un músic amanerat (però què porta un guitarrista què està un rato bo), va demostrar tenir un tros de veu però ens va ratllar una mica amb els seus solos de piano (allargava tant les síl.labes què no era Rufus Wainwright… era Rufus Waaaiiiinnnwwwrrriiiiight) i només ens va animar amb els temes més moguts i quan tirava de la banda. El paio va sortit amb un barretet la mar de mono (li va durar el primer tema, què amb la calda què feia, no estava la cosa per barretes importats de la unió soviètica) i es va lluir amb un:

- Oh, Barcelona is such a nice place. You have the most amazing architects. What an amazing buildings you have here.

…demostrant què havia fet el recorregut amb el Bus Turístic. Ole per l’ajuntament i ole pel topicazo, també.

Amb 10 minuts d’enrederiment, van sortir Keane. Arranque amb Can’t Stop Now i Everybody’s Changing. Quemando naves i animant el cotarro. No feia falta. Amb la calor i la penya xiulant pel retràs, el camí ja estava allissat.
Com és norma de la casa, els serveis de normalització lingüística dels organitzadors van funcionar a tope, i, per tant, xapurreig de català al canto:

- Grassias. Istem mul cunten destà akí.

…però van ser més originals què la mitja, amb un boníssim:

- Aquest és un tema nou.

…en un perfecte català. Total, públic mega entregat, si no ho estavem ja. La gent va cantar tot el què va poder i més (avui no tinc veu), especialment amb Somewhere Only We know (apoteosi als coros), Bend And Break i This Is The Last Time, què ja va ser la bomba als bissos, i amb la què haurien d’haver acabat, però va ser la penúltima abans del single Bedshaped, què va tancar la festa.

Van tocar 11 dels 12 tracks de l’àlbum (es van deixar Untitled 1), i dic 11 dels 12 perquè van tocar On A Day Like Today, què el mateix Tom Chaplin va recordar, fent ràbia al personal, què no estava inclosa a l’edició espanyola de l’àlbum, només a la britànica (però com tinc aquesta edició, la vaig cantar jo solet amb la Raquel, eh què sí?). També va caure una cara-b, Allemande, i dos temes nous, entre ells Nothing Left To Say, què sonava bastant bé.

La veritat és què van sonar molt bé. A la perfecció. La veu del Chaplin sonava molt poderosa, i els músics ho vivien entregats (desgaste a tope del teclista, què no parava quiet, i alguns patiem de què no tingués un síncope o algo).
Els temes més coneguts guanyaven en èpica perquè el públic estava entregadíssim, i els més lents guanyen en directe perquè tenen més força. Potser un però seria què no hi ha sorpreses. Sonen com una màquina de perfecte rellotgeria. Ni un acord es surt del què sents al cd. Estaria bé veure com sonen en un Camp Nou davant més 100.000 persones.
Potser allà també veuriem com en els temes més coneguts, la gent aixeca les mans fent els cuernos, com si d’un grup de heavy es tractés. Què feien soroll? Sí. Ho vam passar bé? També. AC/DKeane? Pos no.

PD.- Per cert, demà a Loops, al Canal 33, Buenafuente i Keane, què ja van xupar càmara al País de las Tentaciones de divendres.