La nit més curta de l’any és l’avanç de l’estiu. L’estiu ho és del sol, la llum i el temps lliure. De l’optimisme en general, que es transpira en els transports buits, els carrers desèrtics i les carreteres sense transitar. “Si als seixanta t’aixeques pel matí i et fa mal, és que encara estàs viva” ha cridat una senyora invisible des del seu jardí.

…i Catalunya de la pólvora, amb el permís de València, la Xina i aquella illa al Pacífic, perduda i salvatge, on sempre es considera que comença un any nou i de la que no recordo el nom però que munten uns castells de foc impressionants. Ja sonen els primers petards i ja funcionen les primeres casetes de venda d’explosius de consum domèstic a vint dies de la revetlla. Serà perquè, de petit, estant en peus sobre la caixa negre dels diables del meu barri durant un correfoc, vaig sortir disparat pels aires quan aquesta va esclatar i vaig acabar penjant d’una farola com si d’un gag de Mortadelo Y Filemón es tractés, que vaig passar una època de respecte (eufemisme per por) pels focs artificials i me’ls mirava darrere la barrera, sense deixar anar la mà del meu pare.

El dia següent, amb un amic, recorríem el parc al costat de casa reutilitzant els petards que van fer fallida. Amb perspectiva, es tractava d’una rehabilitació.

Les Rambles (entenguis el seguit de rambles entre Plaça Catalunya i l’estàtua de Colom: Canaletes, Estudis, Caputxins i Santa Mònica) és un estrany conglomerat de gent i gentussa, i de tradició i guirisme tour operator, i on absolutament res val un euro. Me la miro amb aquesta estimació d’allò que sents que és part de tu com que me la torno a mirar i no veig el moment de girar per una cantonada i desaparèixer d’aquest riu d’humanitat (i no tanta humanitat, amb tanta parada de gallines i rèptils (no entraré a qualificar el gremi d’estàtues humanes, si és que és un gremi)).
Ara que alguns proposen introduir canvis a la programació de TV3 i passar més produccions en versió original subtitulades en català (cosa que em sembla bé), on realment fa falta un esforç per millorar l’aprenentatge, la comprensió i l’expressió és a la zona de La Rambla De Santa Mònica, on entre retratistes i caricaturistes, el ganxo d’un trilero intentava fer entendre a un turista que no volia que els gravessin amb càmera mentre feien els seus trucs de mans. Malauradament, amb un vocabulari curt, limitant-se a escridassar “Finish! Finish!” al pobre espectador, han acabat entenent-se amb les mans. Més enllà, una dona entrada en anys, i massa maquillada, feia passos de ballarina sense que ningú s’aturés a observar-la. Tothom feia rotllana al voltant de la jove i guapa parella que ballava tango cinc metres més enllà.

Totes aquestes situacions són tan obvies i quotidianes com que avui em torno a amagar.
I tu? Tu què fas per Sant Joan?

Ahir esperava al meeting place més universal de la ciutat condal, quan un home se’m va apropar i em va oferir aparèixer a un anunci de la Fifa. No em va dir ni hola ni adéu. Només si volia fer un anunci “de-la-Fi-fa” (m’ho va repetir així, a cops de veu). Davant d’aquesta aclaparadora quantitat d’educació, vaig rebutjar amablement l’oferta degut a què l’horari d’enregistrament no és compatible amb el meu horari laboral. Ell va girar cua i va seguir buscant clons.

Al menys no m’ha preguntat què faig per Sant Joan. No repartia flyers festius ni em volia convèncer de cap macrofesta. No duia ni la xapa corresponent. No devia saber que jo, des de petit, procuro fer rituals alternatius per aquesta nit en concret. I és que, com cada any, per Sant Joan i Cap D’Any, jo tinc el meu modus operandi.

Així què no cal què em pregunteu més. Aquest any, ISEA.

P.S.- A part dels parèntesis, també m’agrada l’auto-vinculació i la continuitat.