I quan t’entreguen un paquet a casa que se t’havia oblidat que havia d’arribar? Que ni tan sols recordes què és el que contenia? Quan s’obre, no és com la més agradable de les sorpreses? No da gustico?

Fins i tot, treu el singlot.

Tinc la teoria de que somiem amb les primeres localitzacions de les nostres vides. La primera casa. La primera escola. La primera oficina. Aquesta nit he somiat que trucaven al timbre de la porta i quan he mirat per la reixeta, tres homes amenaçadors intentaven tirar la porta a baix de forma violenta mentre jo l’aguantava com podia.
El fet de que el primer somni que he tingut ambientat en el pis nou des de que ens vam mudar hagi estat un malson (les cares dels tres desconeguts m’han terroritzat* degut a la visió estil ull de peix que donava la nostra enorme reixeta) no treu que hagi pensat, a posteriori, que per fi dec sentir aquest lloc com casa meva. Que ja no és un nou ambient. És una llar.

He de dir que aquest malson és molt sílvic.

* m’han fet cagar de por

Pel meu aniversari, que està per arribar, m’han regalat un racó. Es tracta d’un petit sofà blanc amb una tauleta, un flexo i una planta on puc apalancar-me i llegir. M’he fet un petit puf reutilitzant un tamboret i un coixí i, assegut allà, assaborint el perfum de tres setmanes de vacances (algun dia us explicaré el secret per fer més vacances que un mestre d’escola), puc sentir el regust de la felicitat al fons de la gola. Que potser no és per tant, estem d’acord, però tan estressant que és el nadal i que la nostra calefacció s’ha espatllat, el regal perfecte només podia ser un espai pel relax i el confort* i la manta que li he robat a la Síl.

* algú haurà pensat en afegir “meditació” a “relax i confort”. com si jo medités!

La veritat? No sé per a què voldria ningú un cotxe si per la finestra de la meva oficina ja fa una hora que tot són cues quilomètriques d’automòbils amb un solitari pilot a dins. Els transports públics al menys donen la falsa sensació de que et relacionen amb l’estirp humana. Aquella amb la que fa mandra relacionar-se quan el mateix paio pudent i mig col·locat passa per tercer cop aquesta setmana pel vagó demanant un euro. Aquella per la que se sent cert afecte quan trobes les mateixes cares cada matí i, en cas d’anar a deshora, ratifica que els culpables seran els horaris oficials no complerts. I en cas d’estar fart d’aquestes cares, sempre es pot canviar de ruta. En porto tres en gairebé una dècada per arribar a la mateixa oficina. Bastant menys traumàtic que renovar les amistats.

Vaig passar de pàgina a Strangers in Paradise. La Katina estava asseguda al gronxador del jardí, sota la pluja, plorant desconsolada. Un llamp va retrunyir* pel pati de llums i es va posar a ploure torrencialment. La nit va posar els efectes sonors, el còmic la imatge i el meu cap va modular les veus dels personatges.
Dues pàgines més tard, al còmic va deixar de ploure però, a fora, podia sentir com tronava encara. Vaig decidir no llegir més i apagar la llum.

Al matí següent, el cel era gris fosc i feia fred. Vaig pensar que no recordava com era vestir-se de tardor. Literalment no ho recordava. Com era? Una samarreta més jaqueta fina o un jersei i res més?
Que no vull passar calor. Que jo sóc de fred.

* retrunyir [ind. pr. 3 retruny] v. intr. [LC] Un soroll fort, ressonar a la manera d’un tro.
(Res de cagar).