I Gave My Heart To A Simple Chord

La veritat? No sé per a què voldria ningú un cotxe si per la finestra de la meva oficina ja fa una hora que tot són cues quilomètriques d’automòbils amb un solitari pilot a dins. Els transports públics al menys donen la falsa sensació de que et relacionen amb l’estirp humana. Aquella amb la que fa mandra relacionar-se quan el mateix paio pudent i mig col·locat passa per tercer cop aquesta setmana pel vagó demanant un euro. Aquella per la que se sent cert afecte quan trobes les mateixes cares cada matí i, en cas d’anar a deshora, ratifica que els culpables seran els horaris oficials no complerts. I en cas d’estar fart d’aquestes cares, sempre es pot canviar de ruta. En porto tres en gairebé una dècada per arribar a la mateixa oficina. Bastant menys traumàtic que renovar les amistats.

A Latte Double Shot For Judas

Vaig passar de pàgina a Strangers in Paradise. La Katina estava asseguda al gronxador del jardí, sota la pluja, plorant desconsolada. Un llamp va retrunyir* pel pati de llums i es va posar a ploure torrencialment. La nit va posar els efectes sonors, el còmic la imatge i el meu cap va modular les veus dels personatges.
Dues pàgines més tard, al còmic va deixar de ploure però, a fora, podia sentir com tronava encara. Vaig decidir no llegir més i apagar la llum.

Al matí següent, el cel era gris fosc i feia fred. Vaig pensar que no recordava com era vestir-se de tardor. Literalment no ho recordava. Com era? Una samarreta més jaqueta fina o un jersei i res més?
Que no vull passar calor. Que jo sóc de fred.

* retrunyir [ind. pr. 3 retruny] v. intr. [LC] Un soroll fort, ressonar a la manera d’un tro.
(Res de cagar).

Gap

Als voltants de les vuit de la tarda, quan cau el sol, una fàbrica de productes químics d’un polígon industrial gris i solitari de la perifèria comtal fa la mateixa olor a xocolata que la pastisseria més popular del meu barri. Exactament, no sé què pensar d’això.

Bombo Y Platillos

Escoltava el cd d’Astrud i he pensat que jo també m’he sentit així de patètic. He anat a treure diners del caixer i me’ls ha donat nous de trinca, tots del mateix valor i en la mateixa posició. Aquest any m’atrau l’olor castanyes al foc i busco desesperadament el seu origen quan m’arriba a les fosses nasals.
Tres sensacions mentre tornava a casa.

Per enèsim dia consecutiu, m’he quedat frustrat davant l’impossibilitat d’agafar una bici. Aquesta és un descarte.
Mus.

Calles Y Avenidas

Pushkin va escriure la novel.la en vers on es basa Onegin, la pel.lícula protagonitzada per Ralph Fiennes i que, a part de tenir també alguna conspiració, es considera del gènere “de plorar”. Això vol dir que és d’aquelles que, quan et pregunten si l’has vist i respons afirmativament, ràpidament et deixen anar el: “i vas plorar?”. Doncs i a tu que t’importa si jo ploro o no ploro? Quina mania, també, en voler saber si es plora amb les pel.lícules o no. Jo sé que amb les òperes al Liceu s’ha de plorar, però a casa, que cadascú faci el que vulgui.

Ahir em van dir que jo no he plorat en la meva puta vida. Mentida. Recordo un matí aixecar-me del llit i, descalç, xutar sense voler la pota d’una taula. Vull posar de moda “borbolls”.