Sensació Número 3:

L’olor de la diada.
L’olor de les torres.

Foto per Lara Cots.

Sensació Número 2:

Obrir els ulls i pensar què ja he dormit prou.
No tinc més son.

Després de molts anys, he decidit què ja era hora d’un canvi substancial. Què les coses no podien continuar igual, defugint l’evidència de què un món nou de possibilitats s’estava obrint davant meu i jo tancava els ulls i no feia més què negar-ho, com qui intenta frenar desesperadament l’inexorable pas del temps (o qui intenta tunejar la realitat al seu gust).

Si aquesta societat està llesta pels matrimonis entre persones del mateix sexe i d’orientació homosexual (malgrat el què alguns pensin); si aquesta societat està preparada pels cotxes de motor d’hidrogen; si pots tenir una adsl de 4Mb a casa per un preu raonable… això vol dir què el futur és aquí, i què jo he d’evolucionar amb el pols d’aquesta societat o morir ancorat en un passat caduc i encarcarat.

He decidit fer un canvi radical a la meva vida.
M’he comprat un raspall de dents elèctric.

Primeres sensacions: introduir-me un aparell vibrador amb piles per un dels orificis del meu cos és una sensació nova i singular, encara què de moment, m’incomoda una mica.
Suposo què tot és acostumar-se.

Me recuerdo empapado en aguanieve azul de madrugada.
Andorra 1999.

Algunes sensacions es recorden en Cinemascope.

Sona: Chicle Cosmos de La Casa Azul.