Quan un veu les vacances de setmana santa a l’horitzó, planeja una visita a un lloc remot per desconnectar de la rutina diària i de la vida laboral (la vida en general) per no trencar la tradició de sortir del país en aquestes dates. Deu dies després, em sento molt més desconnectat sense haver anat gaire lluny que a la tornada de París. M’he dedicat a portar la vida del gorrino pachón, a no fer gairebé cap foto que valgui la pena tornar a mirar, no he escoltat música excepte alguns cants de sirena a la dutxa i el fil musical de les botigues de còmics, m’he llegit de principi a fi el Daredevil de Bendis i, passejant per Barcelona, m’he creuat “famosos” com el Pep Cruz, el Raimón i la Flaneuse, sabent-ho d’oïdes perquè sóc algú capaç de creuar-se a sa mare pel carrer i no adonar-se’n. I la pobre dona no és tan baixeta. Fa exactament la mateixa alçada que Prince.
Aquest és un altre post d’un altre blog que parla de la vuelta al cole i aquest és un símptoma del retorn a la normalitat: al tren, una dona gran relatava a les seves amigues com va donar a llum a la seva filla ella tota sola, ajudada per sa mare.
De vegades val la pena afluixar els cascs.

Ahir a la feina, estavem mirant el calendari de dies festius per l’any què ve (bàsicament, com fem tots a l’oficina, calculant els possibles ponts i tal…) i mirant les dates, dic en veu alta, fent “alarde” de el meu coneixement de les tradicions d’aquest país germà:

- Ei, mira quin pont mes “xulu” al Març! El divendres 25 i el dilluns 28 són festa!

I em responen:

- Clar, tio, és Setmana Santa.

Setmana Santa? Al Març? No era a l’Abril? Per què ara al Març? Per què un any cau a un mes i un altre any… en un altre? Per què cau diferent? Per què cau com cau? Per què cau? Qui la fa caure?!

Em treu la son.