Amb la millor intenció del món, una alumna de la Sílvie va arribar ahir a classe amb una bossa plena de caramels tous de gingebre ensucrats. Els va repartir generosament amb els seus companys i, especialment, amb la professora, ja que havia estat malalta. Malgrat les propietats curatives de la planta en qüestió, sembla ser que tothom va coincidir en que aquells caramels tenien un sabor repugnant.
El primer que va fer la Síl quan va arribar a casa va ser ensenyar-me la bossa de caramels i donar-me’n un. En una situació normal, no es necessita cap motivació especial per tastar un caramel però si l’oferiment va acompanyat de la premissa “Ugh. Això està fastigós. Té, prova.” un s’ho pensa dues vegades.
Quin és aquest impuls irrefrenable que tenim tots d’oferir per tastar allò que acabem de comprovar que realment no fa una altra cosa que provocar vòmits? Quina necessitat hi ha de compartir les coses desagradables de la vida?

En principi, Sílvie Rothkovic no repartirà ni caramels ni sushi en els propers recitals, el 10 i 15 d’Octubre.

Per fi algú pensa amb el cap en el món de la publicitat online. Per què enviar tant spam sobre medicaments, software i pornografia quan són les coses més fàcils de trobar a la xarxa? Si el que és busca és atraure públic de totes les edats, races, credos i tendències polítiques, el que s’ha de fer és provocar als possibles clients amb un contingut o producte ben enigmàtic.

A casa estem fem una mini marató de The Big Bang Theory, així la Síl pot sentir-se més tranquil·la* comprovant que no sóc la única persona en el planeta que juga amb una xBox, llegeix còmics Marvel i va a treballar amb la samarreta de Flash passats els 30. En honor a aquesta nova etapa a les nostres vides, aquí queda aquest post geek.

*he dit la Sil? volia dir sentir-me jo més tranquil

Després de l’última boda*, quan vam arribar a casa gairebé a les cinc de la matinada, la Síl se’n va adonar que s’havia deixat una de les dues claus per accedir al nostre pis (justa i afortunadament la clau de la porta que compartim amb el veí). I en aquesta situació ens vam trobar: ella a punt de desaparèixer de la vergonya i jo picant a la porta del veí a aquelles hores intempestives. I veient que no obria, no em quedà una altra alternativa que insistir i picar més. Fins que el nostre veí va aparèixer en un sobri pijama blau d’estiu i els pels de punta estil cresta de gall.
I ara és quan potser entenc les raons ocultes de la Reich per esprintar cap a l’ascensor o desaccelerar el pas per tal d’anar sola en ascensor i no compartir l’espai vital amb un veí (encara que si ho féssim nosaltres seria quelcom realment mal educat ja que només hi ha un ascensor i la Reich disposa de tres). Amb putades com aquesta, el matí següent és difícil justificar-se.

Ha quedat clar que, per qüestions d’espai, mai és bona idea desfer el clauer habitual i emportar-te les claus per separat. Sempre te’n deixaràs alguna.

* ja sé que vaig dir que prou bodes

Cada boda és un esdeveniment especial pels nuvis i una excusa excel·lent pels convidats per comprar roba nova a estrenar. Doncs el nou vestit de la Síl es va trencar estrepitosament mentre ballava al ritme de Paquito el Chocolatero o alguna cosa semblant (sé que no és una imatge gaire poètica però així són aquestes celebracions). En la seva defensa s’ha de dir que també es va ballar Antònia Font i el Human de The Killers i que altres convidats van tornar a casa en camsieta imperio.
Tot sembla indicar que aquesta cançó dels Killers ha substituït a Young Folks com el tema que s’ha de posar durant uns segons a tot esdeveniment per semblar cool o trendy però The Killers mai més tindran ja estatus cool i trendy. Com a prova, Sam’s Town van sonar també en una altra boda a la que vam assistir farà un parell d’anys i mai a la vida un grup que sona a bodes serà acceptat en cercles gafapastes.

M’agraden les tasses. Les grans, les petites, de colors o amb missatge. M’agrada comprar tasses a llocs remots i empaquetar-les per a que viatgin esmorteïdes a la maleta i pensar durant tot un trajecte en avió si arribaran fetes bocins o no. M’agraden les tasses amb logos corporatius i amb formes rares. Crec que sempre s’hauria de beure en tassa. I és el que faig. A ser possible, jo bec en tassa*.
La Sílvie, qui té una passió encara més gran que jo per comprar tasses, creu que no hauria de fer-les servir sempre:

- Què beus? – pegunta ella.
- Suc de préssec. – responc jo.
- El suc es beu en got.
- Ja hi som. Per què?
- Hi ha líquids que es beuen en tasses i líquids que no. Llet. Cafè. Tes. És… algo cultural.
- Cultural? No serà més perquè el material del que estan fetes les tasses manté els líquids calents?
- I la nansa.
- Exacte. Això i la nansa.
- Aleshores estàs d’acord amb mi. Una tassa és per begudes calentes.
- No. No ho estic. Què més dóna? Les tasses són més maques i fan la mateixa funció que un got. Si gairebé tenen la mateixa forma.
- Mira, beure suc en tassa és com pixar a la pica.

I amb aquest argument vaig anar-me’n al llit ahir a la nit. I amb la sensació d’haver assistit al naixement d’una nova dita popular, al més pur estil asiàtic. No bebelás zumo en taza como no mealás en la pica de tu casa (llegir amb pretés accent xinès).

M’agradava més l’argument socio-cultural.

* samarreta potencial aquí.