Si això fos un diari personal íntim i a l’ús, avui tindria moltes coses a explicar. Coses bones i coses no tan bones. Però com no ho és, puc explicar que he vist un petit carreró a Barcelona on he decidit que és el lloc on vull viure.
Sigh. Suposo que el repte estava en fer un tercer post consecutiu on la Síl dormis. Prometo despertar-la després del cap de setmana.

Internet té qualitats com que qualsevol confusió et porta a algun lloc. Cap (o gairebé cap) de les persones a qui la seva cerca a Google (o altres) els han dut aquí, realment buscaven res relacionat amb el contingut que ofereix aquest blog. Però aquí acaben. I no es queixen. Qualsevol confusió et porta a algun lloc, i amb una mica de sort, a algun lloc per descobrir i amb molta sort, a algun lloc interessant.
Sovint, la Síl diu coses que no entenc perquè de vegades parla massa ràpid. És una persona que diu coses interessants, que no et voldries perdre, però com ràpidament passa d’una frase a una altra, ja no vols preguntar. Així, de vegades ella diu “mira quina hora és, que arribem tard” i jo entenc “mira que ens riurem del pa” i em quedo estranyat sense entendre el significat del que ha volgut dir. Però com és poeta i pianista i té molta capacitat d’abstracció… Als dos minuts, jo dic “però mira quina hora és, que arribem tard!” i ella em diu enfadada “si ho acabo de dir!”.
I és que, a la meva vida, les confusions no porten enlloc (paradigma de les reflexions barates d’aquest blog).

Que endreçada, neta i polida seria una vida categoritzada, indexada i amb cerques.

La Rothko i jo ens vam reptar mútuament a escriure una novel.la, una manera com qualsevol altre d’esquerdar el meu amor propi, amb l’única i vaga esperança que lo seu sigui de veritat el minimalisme versàtil i no la prosa Murakami. Un nou gir per la nostra espiral diària de competitivitat. Avui dia és vox populi que qualsevol pot editar un llibre (via Flaneuse) i que li diguin literatura com que la Scarlett publiqui un cd i li diguin música (prejudici aquí).
La meva època d’adolescent enfrontant-me a una Olivetti grisa que el meu avi va portar d’alemanya allà pels anys seixanta va quedar enrere, entre fulls blancs i tinta negre i vermella amb típex, on la meva prosa es perdia confosa entre frases massa llargues i subordinades dins de subordinades.
En resum, res ha canviat. Les casualitats no existeixen o les vendrien al Corte Inglés en blisters (possible títol).

Un dels capítols girarà al voltant de per què els nens petits en cotxet només duen una sabata… sigh… els blogs no són para el verano.

[omelet mode on]
Random Barry White song title here.
[omelet mode off]

Al sopar en honor de l’Anna el passat divendres, en el nostre gallec habitual, algú va demanar dos plats de gambes que ens van costar més de 60€. Es veu que es van demanar de manera inconscient. Alguns diuen que d’aquella manera que compren les coses les dones. Sense mirar el preu. Però no totes les dones són iguals. Sense anar més lluny, la Síl avui s’ha fet una foto amb una samarreta de Marc Bolan després de posar-li Hot Love com a cançó de bressol ahir a la nit. Tampoc tots els homes són iguals. Aquesta tarda, un d’aquests homes de no més de 30 anys, gafapasta i amb barret de gautxo, esperava el metro mentre caminava a munt i a vall de l’andana amb pas marcial, aixecant la cama dreta fins els 90º abans de girar cua sobre ell mateix i tornara fer un altre tros d’andana com si d’un canvi de guàrdia de britànic es tractés, entre la mirada atònita de diverses universitàries. Ha acabat, dues parades després, entatxonat en un vagó entre desenes de japonesos amb corbata i un blogger que avui tenia cita al dentista i, quan ha arribat a la consulta, l’havien traslladat de pis. D’edifici. De carrer. Gairebé de districte.