Dime qué se siente en pleno caos emocional

Durant l’embaràs, a la Sílvie li parlaven pel carrer. Ella ho devia suportar prou bé gràcies a anys i anys d’entrenament amb converses intrusives als ferrocarrils de la generalitat, on es veu que és habitual que els desconeguts s’interessin pel que llegeixes, el que escoltes a l’iPod, el que fas i el que deixes de fer.
A mi, en canvi, m’incomoden. M’incomoden les iaies i els altres pares. No comprenc quin és el trigger que fa que la gent es dirigeixi a tu pel simple fet de portar un bebè penjant del coll o en una cadireta. És com dur una espècie de cartell de neó. Una invitació pública a interessar-se per la seva edat (expressada en dies o mesos), pel seu pes i, caram, quan de cabell que té.
En el fons, tot això és una farsa. Les preguntes acaben ràpid per passar a un testimoni imparable sobre la seva experiència vital com a pares o avis: la quantitat de fills i nets que ells tenen, la seva edat (expressada en dies o mesos), el seu pes i, caram, resulta que no tenen el cabell de la teva nena. Val a dir que tota la conversa tot el seu monòleg va, a més a més, trufat dels típics consells ara validats per la experiència adquirida. I sempre animant: “gaudiu ara que això passa molt ràpid i us queda lo pitjor”. Gràcies, senyora, per l’spoiler i que tingui vostè un bon dia de merda també.
Només m’havia passat una cosa similar en dues ocasions amb anterioritat: amb el primer iPhone, allà pel 2007 (la gent se t’apropava als restaurants o t’arraconava als ascensors per veure l’aparell) i ahir al bus. Una senyora es va asseure al meu costat mentre jo llegia. Va fer diversos intents per comunicar-se: “que estrechos son estos asientos”, “no me quito el abrigo que hace frío”, “qué pronto oscurece ya” fins que, suposo que pel fet de que jo la ignorava (en aquestes situacions acostumo a somriure incòmode i tens, a mig camí entre el retarded i l’estranger que no acaba de dominar l’idioma de l’espècie autòctona, una actuació d’Òscar, paraula), la senyora va acabar amb un “mi marido tiene uno de esos” senyalant amb el seu dit el meu iPad. Podem concloure, per tant, que els aparells d’Apple tenen una força d’atracció equivalent a la d’un nadó.
I si existeix una força superior, diga-li Déu, diga-li karma, diga-li Galactus, suposo que és el càstig que se m’ha adjudicat per anys i anys de fer-lis ganyotes als nens dels altres que van en cadireta. Però en la meva defensa, he de dir que jo mai em vaig dirigir als adults. Els adults caca.

En el fons, no sé de què em queixo. L’Emma només fa que em parlin. Podria ser pitjor i que et toquessin. Com quan a les embarassades els desconeguts pretenen tocar-los la panxa. ¿Estamos locos o qué?

Resbalar cadena causal abajo hasta el punto Omega

Doncs no. No tinc jo sol la culpa de que només es parli de futbol aquests dies. Que tots ens deixem caure sobre aquesta delirant espiral de fervor primitiva i pseudo-nacionalista. Que també hi dec posar el meu petit granet de sorra però que sembla que avui dia només és notícia allò que es coneix com a trending tòpic (un nou terme ja establert per a definir el que és notícia, provingui o no de Twitter, i així seguim canviant el nostre lèxic). Que sembla que ja no queda espai per les coses petites*.
Per a contrarestar i generar una mica de descompressió, ara toquen coses més específiques. Més supèrflues. Locals. Banals, si voleu. Com la nostra propera paternitat. Podria vendre la versió groga d’aquesta història amb robados y posados de la mare. Podria vendre la versió rosa, dir que se suposa que hem de ser pares en quatre o cinc mesos i omplir-vos de detalls íntims. O us podria vendre la versió real de com seran les coses. De com, si en algun moment aquest blog ha semblat una pàgina subsidiària de l’Anne Geddes, això no pot fer més que empitjorar en un esclat de metàfores emocionades sobre nens, sentiments desbocats de felicitat irreprimible i continues referències a aquesta situació i no a cap altra. El que ve a ser la paternitat en sí mateixa. A flor de pell. A champagne supernova in the sky.
Per tant, davant aquest possible futur monotemàtic, prepareu les cancel·lacions al vostre lector de feeds i els vostres unfollows si sou d’aquells que no suporten les converses que només giren al voltant dels nens. Perquè de fills tothom en té però, collons, aquest és el meu.

Un “hola” per tota aquesta gent que porta anys arribant a aquest blog a través de la cerca “dones embarassades”.

* paradoxa

En sincronia i a màxima velocitat

Ahir vaig arribar a temps a la presentació de les novetats editorials de l’Editorial Tria però tard per a poder socialitzar amb gust. Exactament el contrari del que recomanen les normes del glamour.
I dins un bar, un munt de gent que coneixia i no havia vist mai (aquella paradoxa dos punt zero) i que em va fer molta il·lusió (amb interrogant d’exclamació) poder constatar que no són bots extremadament ben programats. Mentre jo encara donava voltes, una mica marejat saludant a múltiples personalitats etèries com l’Alex, el David, el Joan, el Barrut i l’Eli, el Buk i la Zahir, el Marc i l’Anna o la Maria i la Núria, només per citar alguns, el Guillem va presentar elegantment de negre el que serien les novetats de la tarda. El Miquel va introduir cada obra i cada autor i dels seus parlaments vam extreure diverses conclusions (demostrant que vam estar atents):

1. que l’accent mallorquí és el nou negre i va bé amb tot
2. que només una de cada dues autores estrangeres tenen accent marcat
3. que la literatura fantàstica és fantàstica

Posteriorment, mentre corria el cava i consolàvem a la Júlia per haver arribat a la presentació en el moment que la Sílvie Rothkovic deia “…moltes gràcies” i la claca aplaudia, vaig poder departir breument amb altres personalitats com el Sr. Ventura i alguns triaires (incloent el Guillem i el seu mini-yo, l’Oriol i, en aquest cas sí, el seu arribar tardà i glamourós i la Laia, qui tenia un blog de qui jo vaig ser fan molt de temps i no li vaig poder dir perquè, mentre ens saludàvem, jo comprava una quantitat de llibres per a la que no portava prou diners, que per això Déu nostre senyor va inventar el datàfon, per a evitar aquell moment de tensió ambiental en la que, quan et diuen la quantitat a pagar a la fruiteria, veus que no arribes i dius que deixes dos tomàquets)*.

I amb un petit (improvisat?) recital en la llengua prohibida de Mordor de fons, vam socialitzar, com fan els adults que jo acostumo a evitar perquè les distàncies curtes són incòmodes. I vam marxar contents i plorant. No d’emoció que també. La Sílvie va demanar per sopar un entrepà de vedella i li vam servir un de tonyina. Les poetes, segons la meva sogra, es tocaran les tetes però són gent sensible.

* potser el parèntesi més gran de la història
** fotos pel Barrut