Señora De Las Alturas

Si observo la inabastable col·lecció de còmics, l’anterior quantitat desorbitada de cds o la descomunal sèrie de llibres que hi ha a casa, mai se m’acudiria pensar que no hi ha res a llegir o a escoltar. No seria només desafiar la lògica. Seria desafiar les lleis més bàsiques de la física.

La Sílvie obre l’armari cada matí i, davant el colorit panorama que formen les peces de roba, sempre expira el mateix comentari amb actitud decepcionada: “no tinc res a posar-me”. No li tinc en compte. Sé que no és la única en pensar que existeix un forat negre en cada armari i un quasar en cada prestatge de còmics.

Modern Man

Aquest matí, en el primer vagó del comboi de la línia 3, m’he vist envoltat per la normalització. Un home, probablement prop dels seus quaranta anys, duia una estupenda samarreta “Hulk saved your life“, per altra banda molt adient per la línia verda del metro de Barcelona. Un segon noi llegia Born Again, una noia manga i, durant el trajecte, diverses samarretes de super-herois d’aquestes que Zara i H&M fan com a xurros feien acte de presència aleatòriament.
Malgrat els danys col·laterals que encara provoca la imatge que projecta The Big Bang Theory sobre certs lectors, probablement la normalització va culminar amb totes aquestes pel·lícules inspirades pel món del còmic que avui omplen les sales de cinema. Ara falta polir cada una d’aquestes reinterpretacions per les masses. En conseqüència, m’atrau i m’espanta a parts iguals la versió televisiva de The Walking Dead, probablement el millor còmic que podeu comprar avui dia.



 
El dia de la segona inundació, la Sílvie va rebre l’aigua i el veí també amb una samarreta de Hulk.

What’s The Story, Morning Glory?

El que ha estat remarcable de la visita a la capital britànica, una ciutat molt oberta, amb llum i que dóna tota a exterior, és el fet que durant anys no he trobat ningú que hi volgués anar. La raó, òbviament, és que tothom ja hi havia estat i, abans de repetir una destinació, és respectable que sigui més atractiu invertir en paisatges desconeguts. Paradoxalment, molta d’aquesta gent que ja hi ha estat, acostumen a definir London com a la ciutat perfecte per a fer una escapada de cap de setmana i tornar pel simple fet de passejar-s’hi o anar de compres.
Finalment, la pobre Sílvie ha repetit per tercera vegada motivada per la possibilitat de visitar la Rothko Room a la Tate Modern, oberta al públic poc temps després de la seva última visita, fa prop de deu anys.
Com us explicaria la reacció de la filla pròdiga de l’artista rus (i nord-americà d’acollida) en assabentar-se de que, recentment i citant a un membre del staff del museu, havien posat aquestes obres a descansar. Cataclísmic.

Només espero que fos suficient consol assistir a la xerrada que l’escriptor Enrique Vila-matas va oferir casualment prop del nostre hotel, als Kensington Gardens. Diga-li karma, diga-li Déu, diga-li justícia poètica, però crec que va compensar els danys.
Jo, mentrestant, volia aixecar la mà durant el torn de preguntes i dir-li lo equivocat que estava amb allò de que París no se acaba nunca, que si que s’acaba, ja quan surts a allò que, comunament, es coneix com “les afores” o zona metropolitana, però no em van deixar.

I és que, al final, la nostra realitat més íntima ens atrapa i jo mai he sigut d’aquells que amaguen les seves intencions. I que el tema del pas de zebra d’Abbey Road està molt vist. Yo venía a hablar de mi libro.

And Talk About Nothing In Particular

Ahir nit, mentre feia les meves coses* en el lavabo d’un restaurant de la cadena Hollywood, on sopava amb la Reich, entre cançó i cançó del fil musical va saltar la publicitat per passar a ser client premium de Spotify.
Posteriorment, ja a casa, la Sílvie Rothkovic em va dir que desitjaria que jo fos una mica més poeta.

* em rentava les mans