Llegeixo a un diari gratuït que ciutats d’arreu del món (Madrid, Sant Francisco, altres) s’han posat en contacte amb l’Ajuntament de Barcelona per a interessar-se pel Bicing, eufemisme que ve a dir que es volen copiar el servei de lloguer de bicicletes i oferir-lo pels seus carrers, tal i com, suposo, va fer la ciutat comtal amb Lyon o Paris no farà tants mesos. Ara resulta que, malgrat la nova normativa, encara tindrem una administració que motiva l’ús d’aquest transport esgotador i ara tan poc segur. Fa dues nits anava amb una Bicing on algú havia serrat un dels dos tubs del manillar. P’habernos matao. Però d’això no en té la culpa la nova normativa ni els romans.
Potser el proper butlletí de l’ajuntament durà un colorista desplegable a les pàgines centrals on es veurà, a l’esquerra, un ciclista passejant alegrement pel carrer del Comte Borrell sota una estrella gegant de color lila on es llegirà “Original!” i, a la pàgina dreta, una bici per una altra ciutat qualsevol sota una estrella en vermell on posa “Copia!”. I hi haurà qui només es fixarà com van vestits els ciclistes.

El temps de vida mig d’uns auriculars pel meu iPod (o el reproductor de música personal que he fet servir a cada època) acostuma a ser d’un any. Els faig servir a totes hores: quan surto al carrer, a la feina, a casa de nit… i tots acaben trencant-se pel mateix lloc: o fa mal contacte un auricular o fa mal contacte el connector. Des de que vaig descobrir la gama cara de Sony, ha valgut la pena la inversió ja que ara se’m trenquen cada dos anys.
Avui ha sigut el fatídic dia i, després de veure la trista gama i varietat que ofereix El Corte Inglés (tinc un descompte que sóc incapaç d’esgotar), he anat a l’Fnac. Quan m’he presentat a la caixa a pagar, he entregat al caixer la meva tarja de crèdit i el meu DNI i, de sobte, el noi (de la meva edat, més o menys) ha aixecat la mirada i m’ha dit “Ens diem igual”. Com el meu nom no seria gaire exòtic, he contestat amb poc entusiasme que ja m’havia fixat en la seva xapeta de dependent però ell ha aclarit “no, no, que ens diem igual de nom i cognom” i m’ensenya una tarja de crèdit seva. “Bastant fort”.
Ni el meu nom ni el meu cognom són gaire peculiars però la seva combinació no es troba sovint. Ha estat curiós conèixer aquell ésser abstracte de qui te’n recordes quan vols crear-te una adreça de Gmail o altres i penses: qui dimonis ha agafat aquesta combinació?

Un dels handicaps què té el fet de què el teu aniversari sigui durant les dates nadalenques, com és el meu cas, és què, en comptes de fer-te un regal més com tothom pensaria (al menys quan érem petits), la cosa es resumia en “te doy este regalo y vale por reyes y por tu cumple, eh?”. Depressió infantil total. La cosa està que jo tampoc acostumo a celebrar mai el meu aniversari. No per res en especial, m’agrada fer anys, i no m’importa fer-me gran, però les molèsties que dones als amics, els regals, les peles… prefereixo que s’ho estalviïn.
Aquest any, com ja vau llegir, em van fer una festa sorpresa (gràcies, Raquel) i em van fer un parell de molt bons regals. Però durant les festes, ma mare, fent un esforç, també em va fer un bon regal donant-me calerons i fent caure a les meves mans un reproductor Sony Vaio de MP3 de 40 Gb. El VGF-AP1L (s’ha de llegir dient les sigles, o sigui, “uve gé efe, a pé uno ele “… perquè si ho feu del tirón, no feu més que dir tonteries). Això ha fet que hagi de prejubilar el meu Hi-MD (mercat de segona mà). Aquí els fans de l’iPod Photo (Maivista) m’intentaran fer creure que el producte d’Apple és millor, i no ho discutiré. El disseny és més elegant, sí, però la pantalla més gran del Sony i sobretot, i especialment, la seva autonomia de més de 20 hores de reproducció continuada em decanten més cap a aquest i passar de l’iPod fins una versió millorada. A més, m’agrada el so del format Atrac3plus. Resumint: só de qualitat, milers de cançons fotos, 40 Gb de disc dur i, per cert, 150€ més barat què l’iPod Photo 40 Gb. Apple, espavila.
A part d’això, pel meu cumple em van caure els clàssics After Eight (xocolata amb menta, tradició de la Reich) i l’últim àlbum del Craig Armstrong, Piano Works, (cosa de Raquel). Aquest paio és un músic britànic, de perfil clàssic diríem què també juga amb l’electrònica (sent més original què el pesat i avorrit del Williams Orbit), i ha col.laborat amb molts artistes fent arranjaments (Suede, U2, Evan dando, David McAlmont, Blue Nail, The Divine Comedy, etc.). En aquest àlbum agafa talls de les seves bandes sonores, dels seus dos primers àlbums en solitari, The Space Between Us i el fosc As If To Nothing, i també cançons, com fa molt sovint, de la banda on col.labora per costum, Massive Attack, on crec que ha fet les col.laboracions més interessants. I les reversiona durant 19 talls que s’escolten d’una tirada, només amb el seu piano i 4 programacions pro-toolianes.
Després, també em van regalar el DVD Live at the Palladium, de The Divine Comedy. Una maravella veure a Neil Hannon, tan divertit com sempre, tocant les seves cançons en un teatre, amb 20 musics darrere. Sona a casa meva a tot volum.
I jo m’havia quedat tan feliç amb els meus regals. Què sí. Què ho sé. Què el nadal no només son regals. Però quan es fan amb carinyo, doncs senten la mar de bé. El Pau, va aparèixer de matinada, allà a les dues o les tres, a casa meva i em diu: Té. No t’havia regalat res pel teu cumple. I em dona un Nokia 7610, amb càmara de megapixel i mil xorrades més, la mar d’espectacular.
Què collons he fet jo aquest nadal? Si he estat de lo més insociable. La gent m’estima.