El fet de no tenir fotografies que documentin el meu passat em converteix, potser, en un d’aquells personatges enigmàtics, dels que l’autor va destapant obscures vivències per sorpresa i explica detalls de forma desordenada. Per donar aquella sensació de que, malgrat t’està oferint la seva història en petites píndoles, sempre queden forats per omplir. I així, s’allarga la trama, es fidelitza al lector (o seguidor) i s’optimitza el rendiment de l’argument.
O no.

Aquest personatge enigmàtic no és capaç de fer alguns acords amb la guitarra però, dissabte al matí, va desmuntar el seu portàtil, peça a peça, i el va tornar a muntar, gairebé només pel gust de fer-ho.

Al meu voltant no fan més que queixar-se. De l’atur, la TV, de la política nacional i nacionalista (que es veu que són diferents), els impostos, la jubilació, els veïns, els cinemes, el català, el castellà, els aeroports i les companyies aèries, dels sous i dels ous. A mi tot això m’afectarà igual però aquests dies he aprés a tocar els meus primer quatre acords de guitarra*.

I demà, retornarem a les platges fredes del nord. És la nostra línia alternativa on ens és igual el què hagués passat si.

* i a passar d’un a l’altre

Això d’aquí sota és una olla a pressió cabrejada. Per saber el perquè del seu mal humor s’ha d’assistir a La Rebel·lió A La Cuina, on es farà servir aquesta mateixa olla per promocionar l’esdeveniment però substituint el ganivet per una cullera. Potser ha acabat sent una olla massa agressiva per estar enfada per culpa d’un grup de nens sense identificar del Penedès que només es volen alimentar de truita.

Tot per evitar una polèmica a lo Katy Perry. I després, encara em pregunten per què sento pànic quan agafo un llapis que no fa el que solia fer.