Mike Wieringo va morir ahir a l’edat de 44 anys d’un atac de cor. Duia una vida tranquil.la, era vegetarià i dibuixava còmics, una professió de no gaire risc. Les seves formes amables eren sempre font d’inspiració quan encara era capaç de posar-me davant d’un full en blanc i llegir el seu blog va ser una de les coses que em van incitar a encetar aquest, enrere al 2003.
Quan ahir arribaven les notícies gens exagerades sobre la seva mort, una sensació estranya em va recórrer el cos quan vaig pensar en les pàgines a mitges que devia deixar sobre la seva taula de dibuix o mirar el link del seu blog al meu subscriptor RSS amb la seva última entrada i saber que no es tornaria a actualitzar.
Estrany és també aquest lligam que acabem creant amb un professional anònim de qui no sabem res més que el que produeix la seva feina i els pensaments desordenats que deixa en un blog.

El constipat que et reclou a casa té com una de les seves avantatges el redescobriment de la televisió, en especial, la programació de matins i, més concretament, els debats d’esmorzar polítics. Aquestes últimes setmanes, només calen cinc minuts de telenotícies per veure que, amb la que ens està caient a sobre, més val que tots anem a veure l’exposició Quan Plovien Bombes al Museu d’Història de Catalunya. Així, a part de no oblidar, al menys sabrem on aixoplugar-nos si torna l’àguila aquella o, com diu el Chuspi, la bandera con el pollo ese.

L’exposició és gratuïta.