Porto uns dies passejant amunt i avall del menjador al Pau Petit, xiuxiuejant-li algunes melodies inventades. He estat pensant en començar a xiuxiuejar algunes coses de The Beatles. Love Me Do té una melodia perfecte per ser reconvertida en cançó de bressol. També Eight Days Week i potser després Michelle. Però em preocupa influenciar en els seus gustos. No vull aquesta responsabilitat i no m’agradaria que en el futur protagonitzes algun capítol polèmic per una excèntrica escala de prioritats.

Al pobre li costa exterioritzar el que sent però escolta amb resignació. Si no hi ha gana ni mal de panxa ni necessitat d’higiene genital, es dedica simplement a observar o a avorrir-se (si és possible que un nadó d’un mes es pugui avorrir). En un moment donat, ens hem girat i ens hem enfrontat a la imatge de la seva mare, la seva padrina i la seva germana bessona adormides al sofà. El Pau Petit i jo ens hem mirat l’un a l’altre i hem connectat. Bé, ell hi ha afegit babes i uns petits gugús (no hem aprofundit gaire en la conversa) però ens ho hem dit tot amb la mirada. I l’he seguit agitant suaument una estona més.

Estic realment excitat. Sempre havia volgut tenir alguna habilitat especial. Només una, encara que fos petita. Una d’aquelles fantasies que flotaven pel cap quan de petit em van regalar els primers còmics de Spider-man.
Sembla que les emocions d’acomiadar-se amb nocturnitat (i certa alevosía) de les quatre parets que em van fer de llar els últims set anys (i del meu barri els últims trenta) s’han transformat en uns poders curatius per imposició de mans que acabo de descobrir. Què bé que l’energia no desaparegui i que es transformi. Ara, cada nit, vaig imposant les mans per tot arreu. He de provar amb certs trossos de gespa mig seca i morta que hi ha per on passa el Trambaix, a veure si també funciona.
Aquesta novetat em distreu i fa més lleugera les esperes. Esperar les vacances. Esperar la nova llar. Esperar el nou barri. Esperar. Esperar. Esperar.

Doncs una espera s’ha acabat.

Mike Wieringo va morir ahir a l’edat de 44 anys d’un atac de cor. Duia una vida tranquil.la, era vegetarià i dibuixava còmics, una professió de no gaire risc. Les seves formes amables eren sempre font d’inspiració quan encara era capaç de posar-me davant d’un full en blanc i llegir el seu blog va ser una de les coses que em van incitar a encetar aquest, enrere al 2003.
Quan ahir arribaven les notícies gens exagerades sobre la seva mort, una sensació estranya em va recórrer el cos quan vaig pensar en les pàgines a mitges que devia deixar sobre la seva taula de dibuix o mirar el link del seu blog al meu subscriptor RSS amb la seva última entrada i saber que no es tornaria a actualitzar.
Estrany és també aquest lligam que acabem creant amb un professional anònim de qui no sabem res més que el que produeix la seva feina i els pensaments desordenats que deixa en un blog.

El constipat que et reclou a casa té com una de les seves avantatges el redescobriment de la televisió, en especial, la programació de matins i, més concretament, els debats d’esmorzar polítics. Aquestes últimes setmanes, només calen cinc minuts de telenotícies per veure que, amb la que ens està caient a sobre, més val que tots anem a veure l’exposició Quan Plovien Bombes al Museu d’Història de Catalunya. Així, a part de no oblidar, al menys sabrem on aixoplugar-nos si torna l’àguila aquella o, com diu el Chuspi, la bandera con el pollo ese.

L’exposició és gratuïta.