Stereophonics a Buenafuente en un ratillo.

El 14 de Març, arriba a les botigues el nou àlbum de la banda de Kelly Jones, Stereophonics, amb l’inquietant títol de Language. Sex. Violence. Other?, com si d’un test es tractarà. Escolliu.

Després de dos àlbums molt irregulars (Just Enough Education To Perform adormia a les pedres, i You’ve Gotta Go There To Come Back era una millora, però massa acartronat en una mateixa fórmula), semblava què Jones no sabia fugir d’aquest esperit acústic i trist què rodeja les seves últimes composicions, i què havia oblidat com fer el pop rock poderós què li agrada (Word Gets Around era pop britànic en estat pur, divertit i vital) i continuar amb la maduresa mostrada a Performance And Cocktails, què seguia la línia del primer àlbum, encara què potser una mica massa sota l’ombra d’Oasis.

A Language. Sex. Violence. Other?, Jones reuneix 11 composicions, totes titulades amb una sola paraula, molt més directes i orgàniques, fent un back to the basics, simplificant, i jugant una mica les pro-tools, en l’estil de l’últim single de l’any passat, Moviestar. Cançons com Doorman, Girl o Brother tenen l’energia i el nervi què semblava haver perdut. Superman, Pedalpusher o Lolita tenen el toc electrònic i més pop.
Dakota crec què és el millor single què han tret en anys, encara què s’assembli una mica al clàssic de Robert Palmer, Johnny & Mary.
Jones, a més, intenta jugar una mica més amb la seva veu, no forçar-la i arrossegar-la al màxim, com ens té acostumats, i abaixa una mica el tó o recorre a “falsetes”.

Un bon àlbum, en la meva opinió, on sembla què el nou percussionista ha donat una mica de vida a una banda què semblava estancada, i què ara mostra signes de recuperació. Potser no els aconseguirà nous fans però agradarà als seguidors de sempre.

Ahir a la nit, TVE va emetre un exaustiu resum de les 7 hores del concert al Millennium Stadium de Cardiff, per recaptar diners per les víctimes del tsunami. Artistes clàssics com Eric Clapton o Jools Holland es barrejaven amb el panorama més comercial com Craig David, però el pes del concert el van portar les bandes independents. Els Manics Street Preachers van ser els reis de la nit, tocant 5 temes (la resta d’artistes tocaven només 1 o 2 cançons) què anaven des de clàssics com Motorcycle Emptiness o A Design For Life a nous temes com Empty Souls, passant per You Stole The Sun From My Heart (de les més corejades pel públic) a If You Tolerate This Your Children Will Be Next (cançó què, per cert, el locutor de TVE va presentar com “y ahora, la canción de los “maniquistripríchis” titulada Save The Children…”). Malauradament, malgrat què el públic estava entregat, la veu del cantant dels Manics era una mica un desastre i vaig trobar la seva actuació una mica decepcionant.
Qui sí es van defendre van ser bandes com Snow Patrol, Badly Drawn Boy, Embrace o Keane. Kelly Jones, de Stereophonics, va aparèixer en solitari per tocar Maybe Tomorrow. Els més inspirats de la nit van ser Goldie Looking Chain i Feeder, que després del suicidi d’un dels seus components, han “partxejat” la banda amb noves incorporacions.
Prop de 65.000 persones van assistir, i es van recaptar prop de £1.25 milions de lliures. Aquí els millors moments.

PD.- Ahir pensava com seria si a espanya es fes una iniciativa així. Arreplegarien 65.000 persones i Bisbal, Chenoa, Melendi, Andy & Lucas,…