Veient l’Andreu imitar al mític Eugenio l’altre dia, em va venir al cap el record d’aquells cassettes d’acudits què es podien comprar a les benzineres. Eugenio, Gila, Marianico El Corto…
Avui en dia, hi ha cd’s d’això? Hi ha un doble cd amb els millors moments de Barragàn?
Quan ja te’ls saps tots, el cd et dona la possibilitat de fer un random i què el proper acudit et sorprengui, cosa què no permetien els cassettes.

Parlant de gent amb sentit de l’humor. Després de gairebé 10 àlbums, un pensa què els Super Furry Animals (SFA a partir d’ara) ja ho han fet tot. Brit Pop, rock, electrònica, glam, psicodèlia, folk, country, funk, dance, punk… quantes estils pots probar sense perdre la teva identitat?
SFA no la perden. De fet, ja fa uns anys què s’han creat una ells mateixos. No hi ha un estil on es puguin catalogar. Tenen el seu. Estil “super furry”. Una barreja extranya de melodies pop perfectes plenes de sorolls estranys, arranjaments impossibles, originals i imaginatius, i la peculiar veu de Gruff Rhys per sobre de tot, amb les seves lletres entre l’humor més àcid i el surrealisme profund.

No hi ha una banda més atrevida què ells. Potser què de vegades no l’encertin però no es pot negar la seva valentia. Després de l’èxit comercial dels seus àlbums més asequibles, es podien haver instal.lat al maenstream i forrar-se repetin la fòrmula, però sembla què vulguin nadar a contracorrent, cantant en Galés, llengua intel.ligible i impossible com n’hi ha poques, i canviant d’estil constanment, treient singles de lo més anticomercial. I sempre sense perdre el nord, cosa què ara per ara crec què no es pot dir de Radiohead.

Encara què no es poden catalogar com conceptuals, cada àlbum dels SFA té una temàtica concreta, acompanyada d’un disseny gràfic què envolta la música de l’interior, i aquest cop es pot definir com música lounge de l’espai exterior… o per extaterrestres.
Zoom! està plena de cors èpics i dramàtics rodejats de sons robòtics, on es nota la mà del prodictor brasiler Mario Caldato Jr. The Horn és com una nana plena de rareses, com per nens què no són capaços de dormir en silenci. Walk You Home està plena de violins i cordes, amb un só sixties, proper a Bucharah. Frequency és una joia pop envoltada de les extraterrestres melodies Oi Frango i Psyclone!.
També hi ha lloc pels seus típcis moments poppies com a Atomik Lust o Ohio Heat, amb les seves palmadetes i tornades per cantar, però què treuen com a single? Lazer Beam, la cosa més rara d’un àlbum ja estrany de per sí.

L’àlbum es diu Love Kraft i, dins d’aquest aire nacionalista què sempre porten els SFA (defensós del Galés, de les petites nacions com la seva, han tocat més d’un cop amb l’Estelada a la jaqueta), l’àlbum resa així: Love Kraft recorded at Musical, Avinonet de Puigventós, Catalunya.
El llibre està en Galés i Anglés, com sempre. Potser els seus grans amics d’Oasis els duràn aquí com a teloners?

El millor de tot és què, afortunadament, són tan creatius què no passarà gaire temps fins què treguin alguna cosa nova, estranya i sorprenent.