'Un blog una mica barroc'.

In A Future World With An Astrogirl

Anava a parlar del temps però aleshores això sí que semblaria un diari de veritat. No importa. Gràcies, clima, per retornar-nos els jerseis i les jaquetes. Ja no són trendies però podré tornar a dur alguna xapeta que altre sobre la butxaca al pit esquerra, on guardo l’iPhone i penja el cable dels auriculars. Ara mateix porto una de The Flash (The Fastest Man Alive), del Barry Allen en concret, lluint-la a la bossa. Sembla que és el Flash que ha quedat marcat en el subconscient col·lectiu quan jo crec que he sigut més de Wally West o Jay Garrick. És curiós que dins de totes les coses comercials i gens cool que m’agraden, m’arriben les menys populars. Sóc una ovella outsider.

Una antiga lectora em va dir un dia que deixava de llegir aquest blog quan parlava de còmics i/o de música (fet que era habitual). Paradoxalment, he assistit a tres recitals poètics aquesta setmana i en un han referenciat (dos cops) a Oasis i a la postura de rock ‘n’ star de Liam gallagher davant del micròfon (massa agressiva per a recitar poesia) i a l’altre… a l’altre m’han parlat de la fortalesa de solitud. Això és quan còmic i rock ‘n’ roll es troben a l’altre banda de la normalització.

Something Anything

Em vaig equivocar. Em vaig equivocar en anar un dissabte festiu de comerç obert a l’Ikea. Em vaig equivocar en pensar que podia arrossegar tretze (13) estanteries Billy en un carro. Em vaig equivocar en creure que les podria muntar sense que el meu cos se’n ressentís. Però l’error més gran el vaig cometre al vestir-me. Dur durant tot el cap de setmana la samarreta de The Flash en comptes d’agafar alguna de les que tinc de Superman va ser un error monumental. De què em servia ser l’home viu més ràpid si el que necessitava era la força de l’home d’acer?

Devia semblar un heroi vermell i patètic intentant empènyer aquella quantitat de fusta que refusava moure’s ni un sol centímetre.

Glow In The Dark Tampons

Dues hores més tard del dimecres passat per la tarda, em sentia relativament realitzat en veure com a The Big Bang Theory, per fi, algú coincidia en que Superman de cap manera pot rescatar a ningú (i molt menys a l’esquifida Lois Lane) d’una caiguda lliure (posem que des d’un helicòpter, per exemple) si no és igualant la seva velocitat uniformement accelerada. De primer de física (la qual, per cert, vaig suspendre a l’institut). I dic relativament perquè identificar-se amb aquest tipus de nerds deixa un regust incòmode. Una mica com quan a Mallrats es fa públic que l’únic úter que pot suportar l’ejaculació de Superman seria el de Wonder Woman i un afirma vehement amb el cap quan es mira l’escena.

El fet de sentir-se completament identificat amb alguna part de cadascun dels personatges genera aquella sensació de que t’han robat quelcom que era teu. Que les presentadores de televisió porten el símbol de Batman als seus vestits vaporosos, que Zara ven samarretes amb el Thor de Kirby i que potser hi ha un sector de la societat que no volia sortir de les catacumbes. El que normalment es coneix com normalització.

Ni Un Pájaro, Ni Un Avión, Ni Un Superman

Em sento molt cansat, avui. M’esgota la personalitat de ma mare, la recerca de pis i els dos conceptes anteriors junts. Sóc massa gran per passar un dia sencer a Port Aventura. Estic ple de blaus, cops i dolors. I em fatiga no poder adaptar el meu diminut temps lliure a les agendes dels demés. Sóc l’únic que treballa aquest agost?
No. El Garibaldi també treballa.

Foto per Síl.

Coses Innecessàries

La identitat pública tan misteriosa com la secreta.