Em sento molt cansat, avui. M’esgota la personalitat de ma mare, la recerca de pis i els dos conceptes anteriors junts. Sóc massa gran per passar un dia sencer a Port Aventura. Estic ple de blaus, cops i dolors. I em fatiga no poder adaptar el meu diminut temps lliure a les agendes dels demés. Sóc l’únic que treballa aquest agost?
No. El Garibaldi també treballa.
Foto per Síl.
La identitat pública tan misteriosa com la secreta.
El còmic remunta. Fa uns anys què es comenta entre el mundillo. I es què ja no es mundillo. Hores per entrar al Saló del Còmic o el del Manga (aquest està impossible perquè hi van també les noies).
Les noies. Crec què és el gran secret d’aquesta remuntada. Això i la fi de l’era especuladora de principis dels ‘90 (qui pagaria, avui en dia, mil dòlars per un número 1 del Spider-Man de McFarlane o del X-Men de Claremont/Lee?).
L’arribada del manga a europa (Katsuhiro Otomo, Toriyama, Shirow, Takahashi com abanderats) van aportar un fet diferencial culturalment parlant, i un canvi d’enfoc en continguts, arribant als més joves, als més adults (no només pel hentai… el què em costava a mi adquirir l’obra de Shirow a l’estranger quan aquí no es publicava ni Dragon Ball), sinó també al públic femení, què estava totalment ignorat.
Còmics anunciats al cine i TV. El Saló torna a la fira de Montjuïc. Fins i tot, els diaris més importants dels US, com el Washington Post, tenen secció de crítica comiquera.
Fa uns mesos què trobo nois i noies al metro, cada matí, amb el seu manga. Llegint. I entre tant Codi Da Vinci, Senyor dels Anells, Diaris de Bridget Jones i diaris gratuïts, és tot un plaer. L’altre dia, una noia llegia The Witching Hour de Chris Bachalo a la L1. Un noi Spider-man.
Avui, un trentanyer portava The League of the Extraordinary Men d’Alan moore. Jo, el meu uniforme de Superman. Ens hem mirat. Ens hem somrigut.
Homosexualitat? Potser. Complicitat? Po zi.
Anteriors