Losing In Front of Your Home Crowd

El meu millor amic durant la infantesa era ros i d’ulls quasi grisos i s’assemblava més a ma mare que jo. Teníem una relació d’aquelles que només succeeixen a aquestes edats. Inseparables i amb certa dependència. Els dos passàvem els dies junts, a l’escola o jugant al carrer per les tardes.
D’aquesta primera dècada de les nostres vides, els records que conservo són molts però força aleatoris i en cap cas proporcionals a la seva rellevància. Com el dia que ens vam trobar una pedra enorme i punxeguda de color verd fosc a l’antiga estació de tren abandonada del Clot. Probablement es tractava d’algun tipus de ceràmica però ben bé hagués passat per un tros de kriptonita en una pel·lícula de sèrie B. Vam estar jugant amb aquella pedra tota una tarda, estimulats per la imaginària d’uns nens amb uns referents basats pràcticament en la ciència ficció més popular. Fins que ell va llençar la pedra en l’aire i ens va caure al cap.
Durant aquells anys va anar creixent en el meu amic l’admiració cap a un futbolista. Va deixar-se el cabell ben llarg com ell, duia la samarreta del Barça amb el seu número i tenia fotos seves penjant de les parets de la seva habitació que gairebé semblava un altar. A l’equip de futbol de l’escola, on també portava el vuit, procurava moure’s com ell i, sorprenent a tothom, va arribar a llençar les faltes amb una mestria que hagués fet sentir orgullós al seu ídol. La seva destresa amb la pilota, el seu cos petit i prim de pell clara i la seva melena rossa el convertien en una rèplica més que decent considerant aquell nivell amateur.
He trigat dècades en conèixer algú més que hagués sentit un nivell de passió similar per un esportista. Per fer-me comprendre amb perspectiva aquella adoració cega que només vaig arribar a entreveure una trista tarda de dissabte. El meu amic va aparèixer a la porteria de casa meva, amb els ulls vermells d’haver plorat, tot venint de la perruqueria. En Schuster havia fitxat pel Real Madrid i ell s’havia rapat al dos.

schuster

La pedra verda no era prou gran per caure’ns al cap als dos a l’hora però sóc incapaç de recordar si li va caure a ell o a mi. Fins i tot dubto sobre qui la va llençar a l’aire. Només tinc un record borrós de sang a les mans. I suposo que aquest record borrós és la resposta que omple el buit de memòria.

You’re Repressed But You’re Remarkably Dressed

Nens en quimono que van a taekwondo que es creuen amb monges que esperen a la porta a un capellà que finta a un urbà. Són els últims personatges anònims de la cantonada de Balmes amb Diputació que encara poden passejar en uniforme sense por a desvetllar la seva identitat secreta.

I viu a la vorera del davant, oposat al Seminari, un jaciment de Kryptonita. Un quiosc de pornografia.

In A Future World With An Astrogirl

Anava a parlar del temps però aleshores això sí que semblaria un diari de veritat. No importa. Gràcies, clima, per retornar-nos els jerseis i les jaquetes. Ja no són trendies però podré tornar a dur alguna xapeta que altre sobre la butxaca al pit esquerra, on guardo l’iPhone i penja el cable dels auriculars. Ara mateix porto una de The Flash (The Fastest Man Alive), del Barry Allen en concret, lluint-la a la bossa. Sembla que és el Flash que ha quedat marcat en el subconscient col·lectiu quan jo crec que he sigut més de Wally West o Jay Garrick. És curiós que dins de totes les coses comercials i gens cool que m’agraden, m’arriben les menys populars. Sóc una ovella outsider.

Una antiga lectora em va dir un dia que deixava de llegir aquest blog quan parlava de còmics i/o de música (fet que era habitual). Paradoxalment, he assistit a tres recitals poètics aquesta setmana i en un han referenciat (dos cops) a Oasis i a la postura de rock ‘n’ star de Liam gallagher davant del micròfon (massa agressiva per a recitar poesia) i a l’altre… a l’altre m’han parlat de la fortalesa de solitud. Això és quan còmic i rock ‘n’ roll es troben a l’altre banda de la normalització.

Something Anything

Em vaig equivocar. Em vaig equivocar en anar un dissabte festiu de comerç obert a l’Ikea. Em vaig equivocar en pensar que podia arrossegar tretze (13) estanteries Billy en un carro. Em vaig equivocar en creure que les podria muntar sense que el meu cos se’n ressentís. Però l’error més gran el vaig cometre al vestir-me. Dur durant tot el cap de setmana la samarreta de The Flash en comptes d’agafar alguna de les que tinc de Superman va ser un error monumental. De què em servia ser l’home viu més ràpid si el que necessitava era la força de l’home d’acer?

Devia semblar un heroi vermell i patètic intentant empènyer aquella quantitat de fusta que refusava moure’s ni un sol centímetre.

Glow In The Dark Tampons

Dues hores més tard del dimecres passat per la tarda, em sentia relativament realitzat en veure com a The Big Bang Theory, per fi, algú coincidia en que Superman de cap manera pot rescatar a ningú (i molt menys a l’esquifida Lois Lane) d’una caiguda lliure (posem que des d’un helicòpter, per exemple) si no és igualant la seva velocitat uniformement accelerada. De primer de física (la qual, per cert, vaig suspendre a l’institut). I dic relativament perquè identificar-se amb aquest tipus de nerds deixa un regust incòmode. Una mica com quan a Mallrats es fa públic que l’únic úter que pot suportar l’ejaculació de Superman seria el de Wonder Woman i un afirma vehement amb el cap quan es mira l’escena.

El fet de sentir-se completament identificat amb alguna part de cadascun dels personatges genera aquella sensació de que t’han robat quelcom que era teu. Que les presentadores de televisió porten el símbol de Batman als seus vestits vaporosos, que Zara ven samarretes amb el Thor de Kirby i que potser hi ha un sector de la societat que no volia sortir de les catacumbes. El que normalment es coneix com normalització.