Vaig passar de pàgina a Strangers in Paradise. La Katina estava asseguda al gronxador del jardí, sota la pluja, plorant desconsolada. Un llamp va retrunyir* pel pati de llums i es va posar a ploure torrencialment. La nit va posar els efectes sonors, el còmic la imatge i el meu cap va modular les veus dels personatges.
Dues pàgines més tard, al còmic va deixar de ploure però, a fora, podia sentir com tronava encara. Vaig decidir no llegir més i apagar la llum.

Al matí següent, el cel era gris fosc i feia fred. Vaig pensar que no recordava com era vestir-se de tardor. Literalment no ho recordava. Com era? Una samarreta més jaqueta fina o un jersei i res més?
Que no vull passar calor. Que jo sóc de fred.

* retrunyir [ind. pr. 3 retruny] v. intr. [LC] Un soroll fort, ressonar a la manera d’un tro.
(Res de cagar).

De sobte, ahir nit va saltar una cançó de l’àlbum Jollification entre les 15.940 possibles melodies que l’iPod em pot oferir en aquests moments. Recordo vívidament el dia que vaig anar a comprar aquest CD. Una tarda humida de tardor / hivern, probablement per aquestes mateixes dates, després de sortir de classe. De nit i amb les voreres mullades per la pluja. Dues mil pessetes a Discos Balada, al carrer Pelai.
Durant anys, per mi van ser les deu millors melodies que es podien trobar dins d’un mateix cd. Té una portada espectacular, de les meves portades favorites de tots els temps, i somiava que algun dia, quan tingués el meu propi pis, exposaria aquestes maduixes a la paret del meu menjador.
Tretze anys després, les parets romanen pràcticament nues perquè és suficient fent-lo sonar a l’equip de música.

Post viejuno. M’hagués agradat poder posar un vídeo d’algun dels quatre singles però, com a banda, són i sempre seran l’antiglamour personificat.